dilluns, 23 de maig del 2011

La desfeta


Franco i l'Esglèsia celebrant la Victòria

Al dia d’avui, captius i derrotats els polítics rojos, les tropes nacional-catòliques han assolit llurs darrers objectius electorals. La corrupció multiforme i ubiqua s’ha implantat definitivament a Espanya i al País a la Comunitat Valenciana. Burgos 22 de maig de 2012, any de l'enèsima victòria nacional.
La victòria electoral del PP a la Comunitat és la victòria de la majoria del poble valencià. Ja va dir Camps en més d’una ocasió que ell i els seus pertanyien a aquest poble del qual formaven part natural. És veritat. S’ha demostrat una altra volta i de manera fefaent, ja que en mig d’una corrupció descomunal, amb implicacions per tot arreu i coneguda fins Kamxatka, els electors han persistit.
De totes maneres, no us amoïneu. Hi ha indicis que no està tot perdut. La Victòria no durarà quaranta anys.

Un graffiti popular

Cal reconèixer, tanmateix, que els valencians (i gran part de la península) majoritàriament no volen llibertat d’informació ni d’expressió. Són partidaris de la privatització progressiva de la salut i de l’ensenyament, la qual cosa suposa que aquella i aquest tinguen com a objectiu el benefici dels propietaris abans que la salut dels malalts i l’aprenentatge dels seus fills.

El Roto

Volen (els valencians) que l’educació siga primordialment ensenyança del castellà i de l’anglès, per davant del valencià. Creuen que són espanyols i que ser espanyol per als valencians vol dir ser espanyol i prou. La qual cosa suposa extirpar tot allò que té de genuïnament valencià, perquè és un defecte (cliqueu aquí).
La victòria d’Almansa s’ha consumat. El projecte de la dictadura franquista s’ha realitzat: els descendents dels derrotats en les dues guerres es consideren vencedors fent ara el que en els dos casos volien els vencedors reals i per la qual cosa van fer les guerres: extirpar el valencià (amb la cultura, la política i l’economia que comporta). Els valencians actuals han confirmat amb el seu vot que de vençuts han esdevingut vencedors de les dues guerres, vencedors de si mateixos, perquè els vençuts que portaven dins de sí han sigut exterminats, destruïts, xafats de la manera més radical: els han fet experimentar una metamorfosi, com les granotes, com les papallones (que canvien tot l’organisme i n’assoleixen un altre) i, a més, l’oblit. S’han identificat totalment amb els vencedors reals.

Dibuix de Peter Kuper

Sortosament, alguns partits, fins ara de petita rellevància, s’han deslliurat a mitges de l’aclaparadora derrota i han millorat la seua situació democràtica. Aquests, juntament amb els joves del 15M, són habitualment menystinguts pels partits majoritaris que ara i adés toquen poder. Els consideren fora de la realitat i que no saben per on van. Més aviat, però, els que no saben per on van són els polítics que així opinen, als quals hauríem d’afegir els financers, els banquers i els experts en economia política, sobre tot els que operen en organismes d’abast mundial, els quals ens han conduït a aquest degenerat aplanament econòmic i anorreament polític que és la crisi.
Els experts, els polítics, els banquers, els financers d’abast mundial, els que ignoraren què anava a caure’ns damunt amb la crisi, pretenen ara saber i ens volen guiar? Els experts, els polítics, els banquers, els financers d’abast mundial els que ho sabien, ho amagaren i ens mentiren són ara els honorables que van a posar decència, rectitud i transparència en l ‘economia i la política?


Mentre dure aquest sistema de neoliberalisme global amb els mercats financers fotent a dojo, com els rote, i amagant-se als paradisos fiscals per tal de robar-nos millor, no podem dir que vivim en democràcia ni que el vot siga democràtic. Vivim en una democràcia fictícia, censatària, selectiva, manipulada. El que vulgueu. Però no en una democràcia real.
Açò que tenim no sols no es pot anomenar amb exactitud democràcia, però ni tan sols política. Abans era el borbó; desprès, Franco; ara, els mercats desregulats. Són aquests els que fan la política, els que la dicten als governs dels estats. I aquests fan el paripé. Continuem sent dirigits i manats per uns poders que aparenten ser exhalacions directes de la realitat. Són, no obstant, poders capitalistes amb identitat ben clara, amb nom i cognom, ben organitzats per l’absència intencionada de les lleis adients. Estan per damunt dels estats i no hi ha qui els plante cara ni tan sols els faça pessigolles. Estableixen uns dogmes, dibuixen un marc fora del qual no podem eixir, so pena de caure en les tenebres de la pobresa exterior on no hi més que plor i grinyols de dents.


Qui vulga democràcia real haurà de posar fre a aquesta disbauxa neoliberal.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ha quedat molt bé l'enllaç de l'autodi. Interesant la reflexió sobre els valencians que han passat de vençuts a victoriosos (encara que per aconseguir-ho deixen de ser valencians)
Segur que aquesta victòria no va a durar 40 anys?

Miq