Hem recordat, en un altre post, la definició de Kant: que il·lustració era sortir de la minoria d’edat i arriscar-se a pensar sense guies o tutors, com persones adultes. Això suposava i suposa regir-se per la raó sense la guia del dogma; és a dir, l’autoritat divina i la tradició en “l’ancien régime”, com a fonts no-racionals de coneixements; les quals, a més, li marcaven els límits que no devia traspassar. Amb la revolució, els francesos i la resta d’occident, uns més prompte que d’altres, s’alliberaren de la tradició, de l’argument d’autoritat i derogaren lleis i drets arrelats en ella (monarquia, aristocràcia i clergat).
La raó il·lustrada, lliure d'imposicions i límits externs, contra el que ara podríem pensar esdevingué dogmàtica, en lloc de romandre lliure i oberta a un progrés cognitiu indefinit; els que s’arriscaren a pensar ho prohibiren als altres; els que anul·laren les tradicions i la submissió a principis no-racionals, supraracionals o sobrenaturals, n’imposaren uns altres (adquisicions cognitives temporals convertides en definitives). Podríem dir que d’alguna manera imitaren els seus enemics.
Aquestes vicissituds tingueren lloc en la revolució francesa, passaren als moviments, revoltes i/o revolucions socialistes, anarquistes i comunistes que proliferaren a partir de la francesa, especialment a les revolucions comunistes del segle XX, i es reproduïren als escrits dels seus guies intel·lectuals. El dogmatisme anterior renasqué basat en una raó quasi divinitzada, esclerotitzada, erta i rígida com un fus.
Ara, en canvi, alguns ja sabem que la raó és flexible, crítica, disconforme amb sí mateixa, més aviat escèptica, en el sentit que no està mai satisfeta d’allò que es consideren les seues adquisicions. Més amiga de la controvèrsia que de la unanimitat, tan amiga del contrari com dels amics. Les tesis antagòniques no la preocupen, ja que l’ajuden a progressar. Però tots, o quasi tots, sabem també que la controvèrsia, l’antagonisme, la pluralitat d’idees, no és fecunda si una part es recolza en una força extra-racional: el poder, com a l’ancien régime. I com ara, per no anar més lluny, a la Comunidad valenciana (oi que sembla el nom d’un convent?), on el poder polític i el poder econòmic ens tapen la boca, els ulls i les orelles i ens omplin el cap amb els seus mantres repetits indefinidament.
Aquest dogmatisme il·lustrat, també anomenat modern, originà amb el temps una reacció coneguda per postmodernitat. De la qual parlarem en un altre post, si us sembla bé.
A mesura que una nova classe (diguem-ne proletariat) anava prenent consciència, anava, també, enfrontant-se a la burgesia, la qual s’aliava al seu torn amb els enemics anteriors. Així, la burgesia, d’antuvi revolucionària, esdevingué conservadora i obrí la seua raó a principis externs no racionals. D’aquesta tendència encara no ens hem alliberat. Pensem, per exemple, en l’imperatiu del creixement econòmic indefinit i en els mercats desregulats que s’autoregulen providencialment.
El creixement de la raó generà dins de sí la raó científica i tècnica, instrument del progrès, anomenada desprès pels filòsofs de l’Escola de Frankfurt, raó instrumental. Es tracta del pensament calculador i pragmàtic que ha produït el progrès en el qual vivim, però que ha debilitat el pensament meditatiu i reflexiu. Amb el pas del temps s’ha convertit en l’única raó, incontrolada com un bòlid sense fre ni conductor, mogut per la desaforada cobejança de posseir cada vegada més. Ens ha portat a la crisi econòmica, a Txernòbil, a Fukushima, a la contaminació global, al canvi climàtic, a la destrucció del planeta i de l’ésser humà…
Continuarà (la destrucció, evidentment, i jo contant-la).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada