Els negocis determinen la política i la moral

                                                                                                           Entrada anterior: Veles e vents

Diu la premsa que els magnats conservadors dels USA es posen ara del costat dels "sense papers". Sheldon Adelson, per exemple, afirma que es necessita solucionar la situació dels onze milions de persones que viuen sense papers als USA (link), car són necessàries, subratlla, per impulsar l'economia. "Siguem realistes", va dir. Aquesta expressió significa que els seus interessos determinen allò que puga ser la realitat i l'us que cal fer de les persones. Equival a dir: "Les circumstàncies actuals aconsellen regularitzar els immigrants sense papers per tal d'augmentar els nostres ingressos".

Recordant aquella faula de Machado: "La realitat és la realitat, la diga Agamèmnon o el seu porquer", podem interpretar que al poderós Agamèmnon ara se li escapa dir que la realitat són els seus interessos (cosa que el porquer feia temps que sabia. Per això no estava conforme amb la frase. Amb la seua simplicitat, ell ja sabia que la veritat o la realitat, tant s'hi val, coincideix sempre amb allò que Agamèmnon creu que són els seus interessos). Ara sembla que els interessos d'Agamèmnon, presentats per ell com els interessos de la societat, exigeixen regularitzar la situació dels immigrants sense papers (no cal oblidar que els republicans, generosament subvencionats pels magnats, s'han oposat persistentment a la política pro immigrants d'Obama). A l'hora de la veritat haurem de concloure que els drets humans depenen dels interessos dels poderosos. Ens resulta com una bufetada en la cara adonar-nos que els drets humans, una important victòria de la humanitat,  no deriven de la natura humana, sinó del món dels negocis: no són més que un negoci rendible; que la persona humana per sí mateixa no té drets, no té dignitat, no és un valor superior per damunt de l'econòmic, un fi en sí i mai un mitjà, segons un dels imperatius categòrics de Kant. Si és un imperatiu, no passa de ser un imperatiu hipotètic: a condició que beneficie els negocis. Tot es qüestió d'economia, si més no, en les esferes del poder real: l'elit econòmica. 

Per altra banda, Adelson i els altres magnats ens mostren amb evidència que el poder real no està en els polítics del govern, sinó en ells, l'elit econòmica. Els polítics del govern són funcionaris d'aquests, als quals serveixen, són funcionaris ben pagats, que no representen al poble, sinó al poder econòmic (per això la dèria de les privatitzacions: quantes més privatitzacions, més poder sobre el govern). El govern no està al servei dels ciutadans. Són els ciutadans i el govern qui estan al servei dels magnats. L'economia no està al servei de la persona; és la persona la que està al servei de l'economia, l'economia dels grans capitalistes.

Tot el problema de la veritat, la realitat, el patriotisme, la riquesa o benestar de la població, la tan pregonada marca Espanya o la tan cloquejada unitat d'Espanya, etc. no són més que interessos dels magnats, siguen aquests nordamericans, europeus o espanyols. El patriotisme, per exemple, dels magnats, com va dir l'altre dia Pablo Iglesias al Ritz, és la rendibilitat del capital, el capital que guarden als paradisos fiscals: eixa és la seua pàtria, la seua ètica, la seua política, el seu humanisme. O, com deia sant Pau en l'epístola als filipenses (Filipenses 3:18-19): hi ha prou gent que no té altre déu que el ventre. El déu dels magnats o la pàtria dels magnats no és altra que els seus interessos, els guanys econòmics, el ventre. Noteu que l'apòstol no parla aquí de pàtria, ni d'almoines, ni de caritat, sinó de quelcom més radical i fonament de tot això: déu. Hi ha massa gent, cristiana o no, per a la qual déu es redueix als beneficis econòmics, simbolitzats aquí per la paraula ventre. I cada dia dominen més fortament el món, de tal manera que estan convertint-lo en un abocador. Si les guerres són negoci, es fan guerres; si la pobresa de la població és un negoci, s'empobreix la població; si la contaminació és un negoci, es contamina el que siga; si l'escalfament global és un negoci es contamina i escalfa a gran escala; si talar les selves és un negoci, es talen les selves; si les malalties del poble produeixen diners en medicaments, es produeixen malalties; si les plagues de l'agricultura són un negoci, es produeixen plagues; si robar als pobres és un negoci, es roba als pobres (p. e. Blasco); etc., etc., etc. Per a l'elit econòmica el ventre és déu. El ventre s'ompli i es buida. Hom es menja, p. e., guerra i hom caga morts i destrucció; hom es menja selves i hom caga canvi climàtic que produeix pobresa, malalties i morts; hom es menja plagues agrícoles i hom caga terres ermes; hom es menja el benestar de la societat i hom caga pobresa i dolor; etc. Per això el poder econòmic no fa més que menjar i cagar. Al final el món no serà més que un gran pesebre i un gran femer. 

L'elit econòmica o magnats, que Buñuel deia burgesia, menjant i cagant. Tenen per déu al ventre i li reten una obediència continuada.

Veles e vents

                                         Entrada anterior: "L'atac frontal al món del treball"

Veles e vents compliran els meus desigs

fent camins perillosos per la mar.

En aquests dies assolellats i calorosos veig lleugeres embarcacions esportives solcant la mar mediterrània, les veles tibants i bombades per la força del vent. Aquestes visions repetides em recorden el poema d'Ausiàs March: "Veles e vents"(link). I amb aquest poema se'm fa present en la memòria l'amor, la mort i les tempestes de la vida, la vida privada i la pública. La meua imaginació, esperonada per la memòria i les imatges creades pel poeta, cavalca més enllà de les intencions d'aquest.

El mar bull com la cassola al forn, quan és mogut i trastornat pels vents mediterranis. Una societat també pot bullir remoguda per injustícies, corrupcions, desigualtats i pobresa. Igualment podem dir que l'organisme d'una persona bull, quan a dintre seu els humors s'agiten trasbalsant-la en cos i ànima fins la mort. La vida es pot perdre, tant pel naufragi marítim i pel naufragi social, com pel naufragi corporal provocat aquest per malignes vents orgànics. 

Per això, la vida perilla, tant la vida de l'amant que navega per la mar alterada a la recerca de l'amada, segons descriu el poeta, com la vida dels ciutadans d'un país alienat,  com la vida de la amada que espera navegant pels mars esvalotats  de la malaltia. Allò que suggereix una creació artística és tan universal que vessa de sentit i s'escapa de les intencions de l'autor.

Bullirà el mar com la cassola en forn,

mudant color i l'estat natural,

i mostrarà odiar tota cosa

que sobre ell s'ature per un moment;

els peixos grans i els petits correran a salvar-se

i cercaran amagatalls secrets:

fugint del mar, on han nascut i s'han criat,

saltaran a terra com a gran remei.

No m'estic de recordar, encara que Ausiàs no podia fer-ne al·lusió (cinc cents anys abans), el cop d'Estat nazional-catòlic i la dictadura posterior. Durant aquests anys, innumerables van ser les persones que fugiren del país o van trobar amagatalls dintre per tal de conservar la vida, la llibertat o el pa de la família. Aleshores Espanya era un mar enfurismat en el qual hom matava o torturava a dojo. Quants amants no es retrobarien amb l'amada perquè moririen pel camí, arrabassats per la tempesta nazional-catòlica!

Tampoc m'és possible deixar de fer esment a la situació econòmico-política que ara ens fan passar, tan greu com la tempesta d'una mar que bull colèrica. L'atur, els desnonaments, les famoses retallades i la milionària rebaixada d'impostos a les grans empreses i als grans capitalistes, que ens acaben d'anunciar, camuflada sota la petita rebaixada a les  persones de recursos limitats. Situació aquesta que està provocant  la fugida a la desbandada dels peixets espanyols buscant refugi fora del país en llocs més acollidors que aquesta mar enfurismada a les ordres de Neptú (o Posidó), hereu del gran Zeus nazional-catòlic (que en glòria està i estarà per secula seculorum, amén). Els posseïdors de la gran riquesa del país ens devoren cada dia més i mai no en tenen prou. Són tempestes que destrueixen i destrueixen, incansablement destrueixen, perquè aquesta és la seua condició natural; un vici irremeiable amb el qual sembla que han nascut; cocodrils, arrossegats per llur cervell reptilià. Són la banalitat del mal, que digué aquella filòsofa.

Ausiàs March:

Jo tem la mort per no absentar-me de vos,

perquè Amor és anihilat per la mort;

però no crec que el meu voler superat

puga ésser per tal separació.

Quevedo (1):

su cuerpo dejaran, no su cuidado;

serán ceniza, mas tendrá sentido;

Polvo serán, mas polvo enamorado.

Tant Ausiàs com Quevedo coincideixen en la idea que l'amor dels enamorats perdura desprès de la mort. 

Malauradament, el "cuidado", o cura, voluntat o amor, és el "cuidado", cura, voluntat o amor del que encara està viu, no del que s'ha extingit. La cendra tindrà sentit, si inclou dades interpretables per la intel·ligència del ser humà posterior. Sense indicis incorporats a la cendra (o acompanyant-la), la cendra enamorada no tindrà sentit. És necessària la memòria històrica: informació, explícita o implícita, o simplement empremta, petjada o senyal: quelcom que acompanye significativament les restes cendroses. No es pot copsar un sentit que no hom haja deixat prèviament. O que, tot i haver-lo deixat, hom l'amaga i esborra, a la manera de l'allargada ombra de Franco (aquell nazional-catòlic que va fer la Croada), les cendres del qual no són precisament pols enamorada, sinó pols maligna que tergiversa el passat i enverina el present.

(1) "Amor constante más allá de la muerte"(link)

L'atac frontal al món del treball

                                             Entrada anterior: L'ombra de Franco és allargada...

Contínuament el Govern espanyol, a les ordres de la Troika (Comisió europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional), tots junts, a través dels mitjans de comunicació, ens bombardegen els oïts, ens enlluernen els ulls i ens distorsionen el cervell amb la cançò de l'enfadós, que, resumida, encara sona així: "Hemos de trabajar más i ganar menos". Encara sona, sens dubte, com la cançó que ja en octubre del 2010, entonà el corrupte, vil, xoriço i estafador, Diaz Ferrán. No seran així tots els que la repeteixen amb distintes músiques i amb lletres una mica diferents?

És veritat, però, que ara solen referir-se a empreses exportadores. Els treballadors haurien de treballar més i guanyar menys per poder vendre els productes a preu competitiu en l'exterior. Però sabem (segons els estudis científicament realitzats) que en la UE i Espanya els salaris baixaren ja abans de la crisi (i, oh, miracle!, no la impediren, ni la retrasaren ni la disminuiren), tal com documenta Ronald Janssen en el seu article “European Wage Depression Since 1999”, segons cita Vicens Navarro en l'article: "El ataque frontal al mundo del trabajo", que podeu llegir clicant aquí. La fal·làcia de l'argument es torna clara com la llum del dia quan observem que l'economia exportadora de la UE està al voltant del 17% en relació al PIB (producte interior brut). I que, en bona lògica, açò vol dir que el 83% de l'activitat econòmica no està lligada a les exportacions. És a dir, que ens castiguen la intel·ligència afirmant, com qui no diu res, que per incrementar les exportacions cal abaixar el salari a tots els treballadors que no produeixen ninguna mercaderia exportable, sinó mercaderies per al consum interior. Abaixen els salaris del 83% que no exporten res, per tal que el 17% de l'economia exportadora puga vendre (té res a veure la gimnàstica amb la magnèsia?). No penseu que és una fal·làcia per a ser creguda sols per subnormals o per gent que només s'informa per la televisió controlada o la premsa del sistema? 

"L'enorme reducció del salaris ha estat la major causa de la crisi econòmica actual", diu Vicens Navarro a l'article citat. Si els assalariats i assalariades (funcionaris o no) cobren menys (o no cobren perquè estan en l'atur), com han de comprar en els Supers, en els mercats municipals, en els comerços de barri, en les tendes de roba, en les pastisseries...? Com han de sortir als restaurants, al cinema o al teatre? Com han de fer viatges turístics? Com han de comprar regals? Quins diners han de dipositar als bancs? Etc. Si als treballadors i a les treballadores (funcionaris o no) hom els rebaixa els salaris o se'ls acomiada, l'economia s'enfonsa. Com ells no compren, els empresaris no venen. Tots perden. En açò consisteix la crisi.

Un altre tema relacionat és el de l'horror a la devaluació. Aquest horror solament afecta al bancs. Són els bancs qui s'horroritzen de pensar-hi. Per què? Doncs perquè si vostè deu cent euros a un banc i la moneda es devalua, posem per cas la meitat, aleshores vostè li deurà els cent que li devia, però que ara valen cinquanta dels que li va prestar el banc. Què passaria, doncs, amb les hipoteques, amb els desnonaments, etc.? Res favorable als bancs, però una riquesa per a la població.

Corol·lari: als nostres representants polítics en el poder no els interessem nosaltres, els interessa el gran capital. Per això tenim la crisi. Per això s'allarga. Per això, també, ara que els esbirros del gran capital (malauradament elegits per nosaltres) han vist la cua del llop popular en les eleccions europees, comencen (ara comencen!) a parlar de controlar les finances i la fiscalitat del capital internacional en els Estats  de la UE (allò que en diuen paradisos fiscals). Almunia comença ja a parlar d'una altra manera, no sols de reformes estructurals per als de sota, sinó també per als de dalt, seguint el canvi del senyor Draghi al BCE (Banc Central Europeu).

Però, compte!, no ens fem il·lusions abans d'hora, perquè no són més que temptatives. Els rics necessiten bàsicament pobres per a enriquir-se. Empobrint els pobres és com, fins ara, sovint s'han enriquit els rics (a vegades també amb dictadures, robatoris i guerres). 

Si voleu, podeu seguir llegint un poquet més. Cliqueu, doncs, aquí.

L'ombra de Franco és allargada...

                                                                              Entrada anterior: Estem despertant o és flor d'un dia?

Allargada, sí, però molt més, de bon tros, que la del xiprer de Miguel Delibes. És tan allargada que ha convertit allò que diuen Espanya casi en l'única vall de llàgrimes a què fa referència la coneguda cançó-oració religiosa dedicada a Maria, la mare verge.

Després de l'imprevist resultat que obtingué el bipartit en les europees, els mitjans de comunicació dedicaren força espai ("massa", pensaren alguns) a comentar el reforçament assolit per altres partits, aquells que havien incrementat els vots i no pertanyien a l'Ombra de Franco. Aquest espai mediàtic ha estat substituït per l'abdicació reial i futura proclamació (ni coronació ni entronització: proclamació, com sona: tramposa referència a la democràcia). 

Es tracta d'una abdicació que no pretén posar la corona en mans del poble sobirà(?), sinó en mans de l'Ombra omnipotent: la monarquia i els partits majoritaris, elegits segons la llei electoral maquinada ad hoc, l'elit econòmica, l'Església, el cos judicial, etc. i tots aquells i aquelles que han sigut tocats pel dit benefactor de l'Ombra. La Constitució diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, però les lleis no li permeten exercir-la més que cada quatre anys, i aleshores, encara a través dels representants elegits després de seleccionar-los amb un sedàs en forma de llei electoral elaborada segons els criteris de l'Ombra. La sobirania popular s'ens manifesta, quan les lleis no fetes per ella li ho permeten, depurada, filtrada, desinfectada i transformada. El resultat són el Parlament i el Senat. 

I els referèndums? Prohibits, és clar, ja que el poble sobirà és considerat ignorant i no sap com està el món ni què és allò que li convé. Així, la voluntat del poble queda mediatitzada i transformada per l'Ombra majoritària del parlament i del senat, la qual se sent en perill a la vista de les eleccions europees. Per això, ara, de sobte, abdica el monarca i hom proclama rei el seu fill, abans que el resultat de les futures eleccions entorpisquen la proclamació de l'herència monàrquico-franquista. El futur rei Felipe VIè es declara continuador de son pare ("mutatis mutandis"). I els media recalquen l'important paper de la transició i del rei Juan Carlos en la situació democràtica actual. Voldrien significar que vàrem tenir transició i pau, gràcies al rei; i democràcia i pau després, per la transició. És la Corona qui ens ha portat la democràcia (la democràcia fictícia que tenim) i la pau. El successor, doncs, Felip VIè treballarà perquè no es perda el seu esperit. És a dir, al Felip VIè li correspon la sagrada labor de contribuir a l'allargament de l'ombra de Franco durant les pròximes singladures.

La nostra democràcia és, així, una ficció. Són una ficció les eleccions, tenim prohibits els referèndums, la policia carrega contra les manifestacions de carrer i places. La voluntat popular no sols és ignorada, sinó silenciada. La monarquia, per tant, no resol el problema, l'incrementa.

Juan Carlos i el futur Felipe VIè han heretat de Franco, propietari privat d'Espanya, un patrimoni, una fabulosa propietat privada: la Corona espanyola, el càrrec de Cap d'Estat de l'Estat espanyol amb totes les "sinecuras" i les mines de beneficis que comporta un tal càrrec per a un corrupte potencial, corrupte potencial com qualsevol espanyolet infectat per l'Ombra.

L'Ombra va caure també sobre tots nosaltres, el poble desgraciat, però de través, quelcom així com de forma retorçuda, abjecta, perversa. Per això ens va deixar d'una altra manera: prenyats  de misèria i de por, sotmesos als seus benvolguts pertanyents al nucli privilegiat de l'Ombra. La democràcia fictícia que ens va donar ha sigut i és com les muralles de la ciutat de la novel·la citada, muralles que aparenten ser defensives i que no són més que la càrcer del jove protagonista. Està clar, doncs, que restem empresonats sota l'ombra de Franco, una manifestació de la qual, i no la màxima, és la monarquia.

Amb el dret a decidir, però, en qualsevol circumstància començaria el nostre alliberament. 

Revista satírica "la Flaca", 10 de juny de 1869