divendres, 31 de desembre del 2010

Qui és el fòssil?


        L’univers s’ens presenta en forma d’onades: físiques, químiques, biològiques, vegetals, animals, humanes. Entre les humanes cal citar la secular i perseverant insistència a eliminar els trets propis dels països catalans, la secular i perseverant insistència a reblar el domini espanyol sobre els habitants d’aquest tros de la península. Ara i adés ens  ataca l’onada espanyolista per a reduir-nos, esprémer-nos, siga com siga, utilitzant tots els mitjans que tenen a l’abast en eixe moment. Ara li toca a la immersió lingüística; abans, a l’Estatut. En quant al País Valencià, no tenen prou amb el meninfotisme i la submissió a Espanya subratllada en l’himne de la Comunidad: encara volen más cohesión amb Espanya, mitjançant l’AVE València-Madrid, al temps que obliden l’arc i el corredor mediterranis. Aprofitant l’avinentesa, un tal Félix de Azúa (escriptor radicat a Barcelona que, amb cara de bona o mala llet, sovint s’està queixant als seus articles que Catalunya no és mai prou espanyola) escriu en la secció Tribuna de El País (27/12/10), un article titulat: Los privilegios del fósil”, tot sembrat d’insults i expressions ofensives, de les quals el títol és un símbol que en prefigura en síntesi el contingut.

        Parla deLa herramienta totalitaria de poseer la capacidad decisoria que determina quién es y quién no es catalán”. Hi ha hagut mai o hi ha ara en Catalunya algun poder totalitari o alguna cosa que se li assemble? No serà a l’inrevés? Dic jo, si preguntar no és ofendre.

        "El fondo de esta dictadura nacional se sustenta en el mito del invasor”. Dictadura? Invasor? Us recorda açò alguna cosa?

        “Continúa habiendo gente que escribe en español aunque viva en Cataluña, pero … solo si muestra su inquebrantable adhesión al Régimen es aceptado por la maquinaria cultural catalana”. Quin Règim? El del Tribunal Constitucional? El del tribunal Suprem? El del Consell General del Poder Judicial? O és recochineo?

     “La doctrina política oficial solo tiene como consecuencia un gasto desorbitado”. Jo no sé quines són les despeses catalanes en la matèria, però em dóna la impressió que parla com si la doctrina política oficial dels altres països, per exemple d’Espanya, no tinguera despeses exorbitants al respecte.

        Estos ideólogos delirantes [los más derechistas del partido socialista catalán] querrían mantener intactas las estructuras de poder de hace 30 años porque garantizan su dominio sobre los demás y sus privilegios por encima de todo el mundo”. Francament, no sé de què hi parla aquest home. El dretà acusa altres de dretans? El defensor del poder espanyol sobre Catalunya acusa els catalans de mantenir intactes estructures de poder que estan en mans d’Espanya, amb exèrcit, policia, jutges, lleis, electors, mitjans de comunicació?

        Es muy chocante ver a un por así decirlo socialista envuelto en la bandera catalana. Es un oxímoron viviente. O quizás agonizante”. Serà que l’essència del socialisme és el nacionalisme espanyol? Serà que aquest home considera el socialisme una unidad de destino en lo universal? És el socialisme universal només si és espanyol? No hi ha salvació esquerrana fora d’Espanya? Serà que Catalunya no pot ser universal, si no es fa espanyola? Jo creia que hi havia un universalisme que consistia a deixar existir a tots, que totes les nacionalitats poguessen viure amb les seues diferències sense que ninguna dominara sobre les altres, com correspon a allò que es pensa de la democràcia. És més universal el que elimina les diferències que el que les respecta? Seguirà el tal Félix de Azúa la tendència actual, tant en ecologia com en cultura, d’acabar amb la diversitat: diversitat d’espècies vegetals i animals, diversitat de cultures humanes, diversitat de llengües? Tots iguals, tots uniformats, tots les mateixes cases, els mateixos cotxes, la mateixa música, la mateixa religió, la mateixa llengua, la mateixa història, el mateix avorriment, el mateix odi, les mateixes mentides, la mateixa corrupció, el mateix sotmetiment al poder?  No hi haurà ningú que es rebel·le? No tenen dret els catalans a rebel·lar-se sense ser titllats de dictadors i totalitaris’?


divendres, 24 de desembre del 2010

Els polítics sota mínims


Parole, parole, parole, parole, parole...

        “Los políticos, bajo mínimos”, diu un titular de Público (19/12/10). I afegix: Ya sea por una creciente sensación de impotencia para cambiar las cosas, o por la incapacidad de explicar lo que está pasando, estos ocupan la tercera posición en la clasificación del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), por detrás del paro y los problemas de índole económica”.

        Des de fa algun temps, determinats intel·lectuals han anat teoritzant sobre el poder, la política, l’economia i han acabat col·locant-los fora de l’abast dels governs estatals. Entre les obres on es tracten aquestes qüestions, recorde:

        a) “Empire(Imperi), d’Antonio Negri i Michael Hart. Amb aquest terme designen una instància de poder mundial per damunt dels estats-nació, no circumscrit a ningú’n (s’hi esforcen a distingir-lo del terme imperialisme: domini d’un estat-nació sobre altres). No consideren aquest Imperi fet i acabat, sinó en procés de constitució: conformat, més o menys, per relacions d’interdependència mútua entre estats, corporacions multinacionals, Fondo Monetario Internacional, Banco Mundial, mercats, normes de comportament econòmic, etc., que exerceixen un poder supra nacional. 

        b) En defensa de la intolerancia”, de Slavoj Zizek, on es parla de la post-política” (vegeu l’entrada d’aquest blog del 12/2/10), perquè la política està, també, en mans d’instàncies superiors als governs. Per això, anomena post-política a allò que fan els governs i que nosaltres diem política: l’art de fer allò que és possible dins de l’indiscutible marc neo-liberal i global, mentre que la política autèntica seria, tot sortint d’aquest marc, l’art de fer realitat allò que ara sembla impossible.

        c) Habrá siempre democracia?”, article d’Ignacio Sáchez-Cuenca, aparegut recentment a El País”  (17/12/10), on aquest admet la possibilitat que un dia no n’hi haja, de democràcia. En el cos de l’argumentació podem llegir el següent paràgraf: Los Gobiernos han de actuar dentro de los estrechos márgenes que les dejan (…) las agencias reguladoras y las instituciones supranacionales a las que deben obediencia. Y han de responder además a las presiones materiales de los mercados y los poderes económicos”.

        Per altra banda, la insistència de les notícies econòmiques a parlar-nos dels mercats com aquells poders econòmics que confien o desconfien de nosaltres, que ens condemnen o ens salven, unida al resultat de l’enquesta citada, em fa pensar que el fenomen percebut per aquests intel·lectuals, origen de les seues disquisicions teòriques, és possiblement el que ara copsen els electors: la ineficàcia del poder, la seua impotència. Fenomen que cadascú s’explica com pot. Uns, que si Zapatero, altres que si la corrupció, etc. No dic jo que aquestes i altres explicacions populars i/o periodístiques no desvelen algun aspecte del problema. Però llegint els autors que he citat, sembla que l’explicació fonamental ens remet fora dels estats.

        Per això, pense, si es vol incidir en la política, l’economia, l’educació, la cultura, és urgent que els ciutadans copsen la necessitat d’agrupar-se en organitzacions supranacionals (respectuoses de les diverses nacionalitats), de manera que, sortint de la caverna sense abandonar-la i col·locant-se fora des de dins, a l’altura de les instàncies que ens governen de debò, puguen decidir sobre elles democràticament. Si, per contra, romanem tancats en la caverna, dins del marc de les polítiques governamentals sense rompre’l, serem estèrils i passarem el temps malparlant d’uns polítics que estan dirigits des de fora per camins prèviament traçats.
        
        Cal actuar des de dins mirant a fora per a, tot modificant la realitat de fora, poder modificar també les aparences de dins.

La letàrgia dels ciutadans produeix monstres que ens xuclen la sang


dimarts, 21 de desembre del 2010

El món al revés



Déu s'emporta sempre els millors, diuen.
En realitat se'ns emporta a tots, però més fàcilment i ràpida els pobres.
Ara bé, atesa la quantitat creixent de guerres, atemptats, corrupcions, crisis, cataclismes i catàstrofes de diversa natura, només van quedant els rics i poderosos, amb la seua parentela.
Per tant pense si seran els rics i els que ens manen els pitjors, els perversos, els malvolguts de déu.
Tant de bo que un dia aquest déu, tot entrant en raó, canvie el món i el gire del revés.




dissabte, 18 de desembre del 2010

Predestinats



Manel Fondevila (Público 18/12/10)
El líder



Felipe González ficha por Gas Natural 

(Público 18/12/10)


     Un altre entusiasta del malestar

divendres, 17 de desembre del 2010

Arrasa el Tea Party ... Què passa amb els EUA?



        Reproduisc a continuació una entrada de Aquarela Libros del 6 de novembre, després de traduir-la.

        "No fa tant, Kansas [llegiu EUA] hauria respost a la situació actual fent que els pocavergonyes [llegiu els bancs, els mercats, etc.] s’emportessin el seu merescut. Hauria estat una certesa política, tan predictible com el que passa quan acostes un llumí a un bassal de benzina. Quan els empresaris picaven els treballadors, quan introduïen estratègies agressives de monopoli més enllà de l'imaginable (...) no et cabia cap dubte sobre quina seria la resposta popular.

        No és el cas avui en dia. Ara el descontentament només empeny cap a una direcció: a la dreta, a la dreta, i més a la dreta encara. Lleva-li als ciutadans de Kansas la seguretat de tenir una feina i es fan del partit republicà. Fes-los fora de les seves terres i al dia següent els tens protestant contra l'avortament davant d'una clínica. Dilapida els seus estalvis en manicures per al conseller delegat d'una multinacional i es faran membres de l'associació paleoconservadora John Birch. Però si els preguntes pels remeis que posaven a les mateixes situacions els seus avantpassats -sindicats, normes antimonopoli, propietat pública- els semblarà que els estàs parlant de l'Edat Mitjana ... "

       
Aquí teniu un fragment d'un llibre que estem rellançant (Aquarela libros), Què passa amb Kansas? , de Thomas Frank , una de les anàlisis que millor explica d'on sorgeix la força mobilitzadora del Tea Party i per què l'esquerra ja no entén (ni sintonitza amb ) la fúria de la gent comuna.


http://acuarelalibros.blogspot.com/

dimecres, 15 de desembre del 2010

No està permés girar a l’esquerra


No n'hi haurà?
        
        Joan F. Mira escriu a El País 9/12/10, un breu article titulat: “Conservadors”. En cite un paràgraf:“ … ara és la dreta la que es presenta com innovadora i decidida a fer canvis imprescindibles i greus, i l’esquerra la que es mostra conservadora: conservadora de drets i d’avantatges que, una vegada adquirits, es consideren irrenunciables per sempre, tant si el món ha canviat com si no, tant si hi ha prou recursos per a pagar-los com si no. I quan no hi ha prou diners per a pagar, i l’esquerra governa, resulta que ha de fer allò que predica la dreta. Sensacional: em sembla que no havia passat mai”.

        Ben dit, pense jo, allò de: la dreta es presenta. Ja que una cosa és presentar-se i una altra és ésser realment. La dreta es presenta com innovadora. Però és realment innovadora? Jo diria que, efectivament, és innovadora, dins, però, d’un marc que no sobrepassa ni ha sobrepassat mai: el marc de la propietat privada inviolable, del benefici per damunt de tot i de la llibertat real dels que posseeixen bens econòmics; de la llibertat, però, només possible dels que no en tenen. Diguem, doncs, de moment, amb modèstia, que només es presenta innovadora, perquè ésser, ésser realment innovadora, és una cosa més problemàtica.

        L’esquerra, en canvi, diu en Joan F. Mira, es mostra conservadora. Ben dit, també. No diu que és, sinó que es mostra. Podria no ser-ho, com li passa a la dreta respecte a la innovació. Es mostra conservadora de drets i avantatges”, diu. Si defensar la conservació d’uns drets adquirits és suficient per a qualificar una persona, grup o moviment polític, de conservador, no comprenc per què Joan F. Mira qualifica la dreta d’innovadora i no de conservadora, ja que la dreta també conserva, i molt. Conserva i defensa, entre altres drets adquirits, les seues propietats i, si més no, els drets humans en allò que la beneficien.  Així, doncs, tant la dreta com l’esquerra serien conservadores “de drets i d’avantatges que, una vegada adquirits, es consideren irrenunciables per sempre, tant si el món ha canviat com si no…”

        Suposant, doncs, que la dreta i l’esquerra són conservadores d’alguns drets adquirits, en què podríem dir que una o altra és innovadora?

        La dreta innovaria maneres de sortir de la crisi, amb la cura de no perdre res o de no perdre gaire, fins el punt d’aprofitar l’avinentesa per remoure els obstacles que ha tingut en el passat per causa dels treballadors i les propietats públiques. Per això, allò que innova es diuen reformes laborals, reformes de pensions, privatitzacions, etc. Innovacions totes aquestes que la beneficien a ella i perjudiquen a un gran sector del poble.

        L’esquerra voldria innovar en un sentit que no li deixen: que la dreta accepte guanyar menys per a remeiar la misèria dels treballadors. Això suposaria canviar el marc dins del qual es mou la dreta i obliga a moure’s l’esquerra. Això seria innovar de veritat. La dreta innova en el seu benefici, cosa que ha fet sempre: vol conservar el guany passe el que passe, caiga qui caiga, muira qui muira, com sempre. Tant una com l’altra cerquen el propi benefici, però el benefici de l’esquerra suposaria rompre el marc, sortir del sistema. Això seria innovar de debò.

        Afegix Mira que l’esquerra es tan conservadora que els “drets i avantatges, una vegada adquirits, els considera irrenunciables per sempre, tant si el món ha canviat com si no, tant si hi ha prou recursos per a pagar-los com si no”. De la qual cosa lamente haver de discrepar, per dues raons. 1ª Perquè el progrés, pense, no es limita a l’economia en general. Tan importants com aquesta, o inclús més, caldria considerar els drets i les llibertats dels grups més febles. De manera que renunciar a certs drets no solament no hauria de considerar-se innovador, sinó conservador, reaccionari, en la mesura que el retall de drets d’uns, els febles, equivaldria a retrocedir, a recuperar, a conservar drets dels forts: els amos de sempre. No renunciar als drets humans adquirits em sembla, per tant, progressista i innovador. 2ª Perquè els recursos, pocs o molts, es poden aplicar o repartir de diverses maneres; no oblidem que, com es diu en castellà: quien parte y reparte se queda con la mejor parte”  i que el poder de repartir sol tenir-lo el capital, la dreta.

        Respecte al que diu a continuació: quan l’esquerra governa i no hi ha prou diners per a pagar, resulta que ha de fer allò que predica la dreta”, també m’agradaria afegir dues precisions. No és el mateix anomenar-se esquerra que ser esquerra, o, millor: no n’hi ha una, sinó diverses esquerres, si és que n’hi ha alguna. I 2ª El poder real està fora i per damunt dels governs del caire que siguen. És el poder del capital globalitzat, el poder dels mercats desregulats, sense llei. Me’ls imagine com els galls d’un galliner tancat. Ells són la llei i l’ordre desordenat, els que dicten les condicions econòmiques dins de les quals han de viure els països. Un govern qualsevol no té més remei que obeir-los, si no vol o no pot enfrontar-se al sistema sense un adequat suport de la població. És això el que fa l’esquerra, més nominal que real, quan els galls del galliner no l‘hi deixen altra opció i, a més a més, són aclamats per tot arreu. Ara per ara vivim sota la llei del més fort. És la marca del nostre temps? Estarem tots sotmesos a una seducció global? Per sempre? No seran els galls uns bruixots que ens han encisat a tots? Qui serà el desencisador que ens desencise?

Mai no hem pogut, però, desesperar...
Caldrà que diguem de seguida prou i gosem, indesinenters, de rompre, per fi, Espanya,
el galliner o el que siga.


dissabte, 11 de desembre del 2010

Notes conjunturals a tecleig rabent


Wikileaks


        Wikileaks és la Bíblia actual que ens revela els misteris del Poder ocult que regeix el món. És considerada quasi satànica pels principis del Bé, la missió dels quals és evitar el coneixement (el saber sobre el bé i el mal). Vegeu el comportament social i polític de moltes persones oficialment bones: callen, oculten, no diuen, però criden rabiosament, insulten, amenacen;  són guiades, no pensen per sí mateixes. Els heretges, en canvi, que no accepten ésser guiats, han estat perseguits força temps. Tota la llibertat, per a la veritat oficial, que retalla i censura. Cap llibertat, per als lliures que diuen coses que no convenen. Qui vulga eixa mala llibertat haurà de sortir del paradís. Per això la Al Qaeda cristiano-occidental i la justícia neoliberal d’USA i adlàters (estranya justícia que es forja al subsol del Departament d’Estat) ja han condemnat Assange (esperem que no siga a la pena capital), el responsable de Wikilead.


El retrocés socio-polític


        Hi ha alguns que pensen que els poders ignots, ocults darrere del terme mercats, originaren la crisi intencionadament,  perquè necessitaven retallar els drets dels treballadors, augmentar l’àmbit d’empreses privades i disminuir dràsticament l’àmbit dels serveis públics. No podien fer-ho en una situació de benestar econòmic, per la negativa dels governs, atemorits davant el possible allau de vagues obreres i del possible ascens al poder de partits d’esquerres. En canvi, declarada la crisi, ha augmentat el predomini de la dreta, com va passar durant la crisi del 29; hom ha privatitzat fins allò impensable, i gran part dels treballadors han votat a favor dels partits que tenien al programa el retall dràstic dels seus drets. Han aconseguit pacíficament i a pler d’inmenses majories el que semblava impossible, o quasi.
        La crisi ha servit per a aconseguir dels ciutadans allò que hom no haguera aconseguit en situacions normals: lleis que els perjudiquen profundament i que els retrotrauen a èpoques tingudes per superades.


L’empresa privada


        L’empresa privada, no caldria dir-ho, actua, de primer antuvi, en benefici dels propietaris i, secundàriament, presta un servei, servei que el ciutadà ha de pagar de manera que el benefici privat quede garantit. Aquesta circumstància hauríem de tenir-la tots presents quan es privatitza un servei públic i recordar que en aquesta crisi l’Estat ha invertit gran quantitat d’euros en ajuda a l’empresa privada, i per tant al benefici privat, ja que sense benefici per als propietaris l’empresa no funciona. També cal recordar que el sistema capitalista està muntat sobre un principi, entre d’altres principis, es clar: que els beneficis de les empreses són propietat dels propietaris i que només hom ha de donar als treballadors allò que els sobra a aquells, una cosa pareguda a la historia del ric Epulón, el qual només donava als pobres les molles que queien dels seus àpats.


Vot nacionalista


          Els ciutadans nacionalistes catalans  voten nacionalisme neoliberal; els neoliberals (molta llibertat per als rics i poca per als pobres), neoliberalisme nacionalista; els xenòfobs, xenofòbia nacionalista neoliberal; els cristians, cristianisme nacionalista neoliberal xenòfob. Els amics de certes facilitats per a burlar la llei en assumptes econòmics votaran preferentment neoliberalisme, amb totes les implicacions que comporta el partit elegit.
        Cal esperar que a Espanya els nacionalistes espanyols voten nacionalisme neoliberal; els neoliberals, neoliberalisme nacionalista; els xenòfobs, xenofòbia nacionalista neoliberal; els cristians, cristianisme nacionalista neoliberal xenòfob. Els amics de certa llibertat per a burlar les lleis anticorrupció votaran, també, nacionalisme neoliberal, xenòfob i, suposadament, corrupte.
         La diferència entre els dos tipus d’electors  rau només en el nacionalisme: el català és defensiu de la seua llibertat, mentre que l’espanyol és expansiu i anticatalà, hegemònic, dominador o imperialista. Aquest agredix; aquell es defensa, reclama, exigix els seus drets. Mentre que el català es caracteritza pel seny, l'espanyol sembla que l'ignora. No hi ha diferència en els altres trets.

diumenge, 5 de desembre del 2010

A propòsit de WIKILEAKS


        Aquesta Web ens ha revelat que, fins ara, la ‘democràcia’, amb les seues lleis que regulen el comportament polític dels ciutadans i dels governants, amb l’exercici d’allò que hom anomena justícia, amb la ficció de  llibertat, etc, és solament una manifestació externa, una aparença encobridora d’una dictadura amagada.

        És evident que darrere de tot, manipulant els fils del destí, del premi i del càstig dels homes, no està déu, provident i justicier, com se sol pensar, sinó el poder subterrani dels mercats i el del departament d’estat nord-americà, juntament amb el d’altres països. Per a ofrenar noves glòries a tots aquests poders del subsol les nostres democràcies han sabut i saben lluitar.

        Em recorda el dualisme epistemològic de gran part de la filosofia grega i dels filòsofs de la sospita en allò que s’hi refereix al descobriment de la realitat amagada sota les aparences  que la tapen i oculten. Les coses no són com es mostren o apareixen. I a vegades les aparences són elaborades intencionadament per a dominar-nos millor. L’assassinat de Couso i manipulació de la justícia en el seu cas, el de centenars de milers de ciutadans iraquians, les tortures i presó injustificada de Guantànamo, les tortures a l’Irak; els acords secrets que produeixen accidents aeris (Yak 42 a Turquia); els pactes secrets amb especuladors anomenats els mercats que afonen un país, per a que un partit guanye les eleccions; les crisis econòmiques produïdes o propiciades per certs poders econòmics a fi d’aconseguir, mitjançant reformes,  reestructuracions, retalls i privatitzacions, netejar el camí dels guanys il·limitats, tot tenint dominats els treballadors (per tal de tornar a l’esclavitud laboral del passat); el complot armat per a fer perdre al PSOE les eleccions de la Comunitat Madrilenya en 2003, conegut com el Tamayazo; el fenomen, político-econòmic Gürtel, encara secret i inexplicat; la persecució judicial a Garzón, jutge perillòs per als USA. En fi, els pactes o imposicions secretes contra tota classe de justícia, drets humans, voluntat popular, etc. Aquestes i altres vergonyes, unes revelades i altres ocultes i suposades, fins que futures Wikileaks ens les descobrisca.

         Vivim en l’aparença d’una democràcia falsa, però en una real dictadura encoberta. Recordeu la pel·lícula Matrix? Doncs una cosa semblant.

        L’absència de regulació democràtica i respecte dels drets humans que té aquest poder subterrani no elegit ni controlat es dóna la ma amb l’àmbit desregulat de la dictadura dels mercats: els uns i els altres s’hi comuniquen i recolzen; els uns són suport dels altres. Hi ha per tant una xarxa arterial entre ells arreu del món, la qual representa la veritable realitat, l’aparença enganyosa de la qual és allò que diem ‘democràcia’.

        Als països regits per sistemes autoritaris més o menys dictatorials, el soterrani de les democràcies aflora el morro a la llum del dia, l’aparença s’hi aproxima a l’essència. En aquest sentit podríem pensar que són menys tramposos i que són sincers. El que passa, però, és que s’hi han quedat endarrerits, perquè no han trobat encara els mitjans ‘progressistes’ de camuflar els aspectes repressius de la dictadura. S’hi perden el gran avantatge que suposa assolir els mateixos objectius amb la ficció  ‘democràtica’ (a pler dels ciutadans i sense necessitat de tanta repressió).

         Wikileaks, tanmateix, ens ha despertat del somni tot fent aflorar algunes malifetes ocultes dels poders ídem, però en queden moltes i molts per descobrir (tan de bo que aquests dies ens revele qui mou els fils polítics dels titelles que ara són els controladors aeris en la seua vaga salvatge. Quin significat té aquesta vaga vista des de la profunditat del poder abismal?).

        Hem d’agrair a Wikileaks que ens haja fet possible abocar-nos al negre abisme del poder, a la zona subterrània, fosca i negra, on no hi ha regles ni drets humans, a allò que alguns diuen clavegueres, necessàries per a la ‘democràcia’, i que són, però, la veritable realitat d’aquesta, el seu cor dictatorial.

diumenge, 14 de novembre del 2010

La presència de l'absència


Quan la meua amiga està de viatge, no se’n va del tot: bona quantitat d’ella resta a les coses i persones que m’environen. No hi és realment, però hi és. Hi és el significat conceptual i emotiu que el seu tracte amb elles ha tingut per a mi, les coses i les persones amb qui ella i jo ens hem relacionat d’alguna manera. Quan les veig, me l’evoquen, me la recorden, me la fan present.                                                                                                                                                                             
Les companyes, les amigues i amics de sempre, les amigues i amics adquirits a través de mi o conjuntament, els fills, les nores, els nets, els parents, etc.                                                                                                                                                                          
Les coses de casa: el rentaplats, on m’ordena posar la vaixella, però que ella ompli i buida, quan jo me n’oblide; el banc de la cuina on passa tantes hores; el costat del llit on ella dorm i on, a vegades, és rosegada per l’insomni. Aquest llit  on respire el seu alè, on ensopeguen els seus i els meus peus, on m’abraça i l’abraceEl balancí on ella seu, des d’on mira la tele, on llegeix les novel·les i escriu a l’ordinador…
 Les pel·lícules que veu i de les quals em parla; les que veiem tots dos i comentem. Els projectes elaborats conjuntament que ja estan en procés de realització i aquells que encara només són projectes... 
Aquesta presència no és ni espiritual, ni fantasmal ni fantasmagòrica ni tan sols misteriosa. És la presència de l’absència.
 Quan ella està aquí, no se n’ha anat, està present. Aleshores la seua presència és plenitud. La simple absència de ningú en concret, de tot allò que no està present, no és ni plenitud ni buit, passa desapercebuda, està mancada de significat, no s’hi nota. La presència de l’absència, en canvi, és el buit dolorós, prop del no res abismal, que reclama la presència arrancada; és la mancança, és la crida angoixosa, és la dialèctica de la presència i l’absència que es reclamen mútuament. És l’absència que fa present, la presència esvanida, esfumada: la presència absent (la cadira em recorda l’amiga, però el record em constata la seua absència, me l’arrabassa). És paregut al que diu Pedro Salinas parlant de la felicitat: Tu presencia y tu ausencia sombras son una de otra, sombras me dan y quitan. Una absència que es presenta y una presència que s’absenta (la recorde, i s’esfuma de seguida, perquè només és un record, l’ombra del que ella és). L’absència de la presència és un crit, una dolorosa mancança, la privació d’alguna cosa que ha sigut arrencada violentament, és un clam rabiós .
La meua amiga, quan se’n va, em deixa l’absència dolorosa d’una omnipresència que em fustiga i esperona per tot arreu.

Posesión de tu nombre,
sola que tú permites,
felicidad, alma sin cuerpo.
Dentro de mí te llevo
porque digo tu nombre,
felicidad, dentro del pecho.
«Ven»: y tú llegas quedo;
«vete»: y rápida huyes.
Tu presencia y tu ausencia
sombra son una de otra,
sombras me dan y quitan.
(¡Y mis brazos abiertos!)
Pero tu cuerpo nunca,
pero tus labios nunca,
felicidad, alma sin cuerpo, sombra pura.
          Pedro Salinas, 1923

divendres, 5 de novembre del 2010

"Tornar als particulars les iniciatives" o "sobre l'anorèxia de l'Estat"

Un particular amb iniciatives

        El dia 24/10/2010 Vargas Llosa publicà un article a El País, Las caras del Tea Party, amb la intenció (em sembla) d’animar els ciutadans a votar-lo. Hi afirma que els elements ultraconservadors, reaccionaris, populistes, fanàtics antiavortistes i antigais, integristes religiosos que neguen l’evolucionisme i combaten la masturbació, etc. (jo afegiria, sense voler ser exhaustiu: racistes, xenòfobs, obscurantistes, mentiders), només són un afegitó, car en la entraña de este movimiento [hay] algo sano, realista, democrático y profundamente libertario (jo afegiria també: neocapitalista, per la quantitat d’ajudes que ha rebut del món de l’opulència).

Heu aquí dos bons exemplars de llibertaris
        Si el Estado no se descentraliza y adelgaza, si no devuelve a la sociedad civil, a los particulares, las muchas iniciativas y servicios que les ha ido arrebatando
Voldrà dir el flamant Premi Nobel que si l’Estat no renuncia al poder i el lliura als particulars…; o, amb altres paraules: si les grans corporacions econòmiques (los particulares) i les màfies no acaparen ja, per fi, tot el poder…? Per altra banda, a quines iniciatives es refereix: les dels 40 milions de pobres que no en poden tenir gens perquè estan mancats de poder econòmic, monopolitzat por los particulares no elegits democràticament pels ciutadans; i, també, les dels altres milions de treballadors, les iniciatives dels quals, si en tenen, serveixen per a augmentar les riqueses i el poder dels seus empleadors i, per tant, disminuir el propi poder? No sap el nostre Nobel que el poder busca més poder, que és una ameba fagocitadora de tot el poder que troba al seu voltant, que no admet ningú que li faça ombra, car qui més té, més vol? Es que no sap que el somni de les corporacions econòmiques i de les màfies gurtelianes és assolir el poder absolut mitjançant la llibertat de la selva? No sap que la llibertat de la selva és la llei del més fort? No sap que la llibertat de la selva i la llei del més fort suposen l’anulació de l’Estat democràtic, objectiu permanent, tant de les corporacions esmentades com del Tea Party? No sap que pretenen aquesta anulació, perquè l’Estat democràtic és l’únic que els pot retallar el poder (a ells, peixos grans) de menjar-se els peixos petits; que l’Estat democràtic és l’únic obstacle que els queda per a assolir el poder absolut? 
        I continua Vargas Llosa:el resultado final será el envilecimiento de la democracia [la democràcia ja fa temps que està envilida, pel poder econòmic dels potentats particulars i de les màfies] su conversión en una mera apariencia en la que el individuo ha dejado de ser libre y se ha convertido en un autómata, manipulado por burócratas invisibles y todopoderosos que, desde la sombra de sus despachos, toman todas las decisiones importantes que conciernen a su destino.


       Inconscientment ha definit molt bé (en contra del que pretenia) la submissió del treballador, i el ciutadà en general, al poder capitalista, que l’ha convertit en un autòmat dirigit i manipulat pels buròcrates invisibles i totpoderosos que, des de l’ombra dels despatxos, decideixen sobre el seu destí en un egoista benefici propi. Al seu costat, els despatxos dels governs demòcrates són faramalla, ja que els buròcrates invisibles i totpoderosos, ja siguen  Gürtels, ja siguen mafies, ja siguen "els mercats" i corporacions econòmiques, també els dirigeixen i manipulen.





       Per a que tots puguem tenir poder i llibertat (no hi ha llibertat sense poder) cal retallar el poder dels que en tenen massa i espolien els que casi no en tenen. Tampoc hi ha llibertat sense alguna repressió. La llibertat dels forts i dels rics és repressió dels pobres; mentre que la dels pobres, quan en tenen, suposa una retallada de la que sobra als rics. Prohibit prohibir és l’anhel del gran capital. Els pobres, en canvi, per a ser lliures necessiten que alguna cosa siga prohibida als poderosos. Com és que Mario no comprèn que hom necessita l’Estat democràtic per a equilibrar els poders i per a garantir la llibertat d'aquells particulars que no en tenen o que en tenen poca?


       Em resulta contradictori que Vargas Llosa, vell combatent ideològic contra els nacionalismes (El nacionalismo es una plaga que ha llenado de sangre la historia), siguen hispano-americans, peninsulars o d’altres llocs, ens propose com objectiu esperançador un moviment rabiosament nacionalista, xenòfob, racista, intolerant i fanàtic, basat en l’egoisme, la mentida i la ignorància, com és el Tea Party real, no l’imaginari que ens vol fer tragar. A no ser que sota la corfa dels seus escrits s’amaguen tèrbols designis. Per això el partit que volia que guanyara, i que ha guanyat, ha fet guerres preventives per tot el món.

        El vell liberal defensa un moviment ple de gent beata, fanàtica, xenòfoba, racista, antiavortista, homòfoba. Malgrat tot, es considera liberal, llibertari i demòcrata. Hauríem de dir, doncs, que l’intel·lectual il·lustrat ha esdevingut propagandista de la caverna? Ens voldrà fer creure que una societat, en què hi ha ciutadans que moren o no s’hi curen les malalties per falta d’atenció mèdico-farmacèutica, siga una societat lliure, mentre que aquella en què qualsevol ciutadà aconsegueix salvar-se perquè ha obtingut aquestes atencions gràcies a l’Estat, no ho és? Allò que és primer en la llibertat no és tenir iniciatives o poder veure la televisió i discutir sobre Belén Esteban, sinó poder viure, poder menjar, poder curar-se quan s’està malalt. Aquesta és l’única manera de poder, a més a més, tenir iniciatives o de poder veure la televisió.

Acaba de veure el Tea Party manant
L’Estat ha de tenir el poder suficient de limitar la llibertat d’aquells el poder dels quals amenace la llibertat dels altres, d’evitar que la llei de la selva regisca la societat humana, d’aconseguir que la llibertat i desenvolupament dels particulars siga condició de la llibertat i desenvolupament de tots.

Us presente una nordamericana ben informada
      
      Podeu vore també:     
      I: