Ara és: sempre més enllà

                                            Entrada anterior: Són les lleis econòmiques naturals com la gravetat?

"La realitat no té límits. Això no vol dir que és infinita, sinó que no es limita amb res, ni tan sols amb el no-res. (...) Transcendir la realitat és una operació fantàstica que pot portar tant a Déu com al No-Res. És en aquest sentit que el món resulta intranscendent".  (Extret de "Non plus ultra", fragment de "L'Estupor", de Josep Iborra,  publicat a la revista "L'Espill", hivern 2011).

Amb l'empenta que em dóna aquest text d'Iborra, m'enrotllaré una mica. La transcendència de la vida rau en el seu propi temps, el qual se'ns mostra com un present puntual, que sempre està acabant de transcendir el passat i que sempre està transcendint-se en un futur, com l'aigua que passa en un riu. Aquest futur s'està convertint sense parar en un nou present tot impel·lint el present anterior en el passat i retenint-lo simultàniament en el present de la memòria en forma de passat. La vida humana, doncs, és transcendència continuada, una transcendència que s'acaba quan s'acaba el temps per causa de la mort. 

Però no solament la vida és transcendència perquè és temps, sinó, també, perquè és conscient i intel·ligent dins del temps. Amb la imaginació intel·ligent transcendim els límits del nostre cos i dels voltants on aplega la nostra percepció sensible. No estem reduïts als límits corporals i sensibles. Tancats en una habitació sense finestres, podem ultrapassar-la i viatjar pel món, pels carrers del nostre poble o per països llunyans on hem estat i, àdhuc, països imaginaris que no hem visitat mai.

També gràcies a aquesta intel·ligència imaginativa, podem ultrapassar dogmes, podem travessar els límits de les nostres conviccions per a visitar-ne altres. A vegades les adoptem tot abandonant les nostres. A vegades elaborem síntesis d'ambdues. I a vegades restem en les que teníem abans. Tots els éssers humans creadors han ultrapassat límits, límits de creences,  límits de valors, límits d'idees en què vivien tancats i n'han inventat altres (sistemes filosòfics, progressos científics, progressos tècnics, religions i reformes religioses, creacions i reformes polítiques, creacions i reformes estètiques -literàries, plàstiques, etc.-). Totes les persones creadores han trencat barreres, han ultrapassat límits, han transcendit i han anat més enllà.

Els exploradors i els conqueridors ultrapassen les fronteres físiques del seu país. Però no tots ultrapassen les altres, les culturals, les morals, les polítiques. L'explorador que es limita a contemplar els paisatges i el folklore descoberts i traure'n benefici econòmic; l'explorador que es limita a ridiculitzar les cultures humanes descobertes; aquest explorador no ha sortit realment del seu país: ha ultrapassat les fronteres geogràfiques, però ha restat dins de les fronteres de la seua cultura i del seu egoisme, no ha gosat anar més enllà, hi ha romàs tancat. I què direm del conqueridor? Que s'assembla al caçador: surt del cau per apoderar-se del que hi ha fora i convertir-lo en substància pròpia. No transcendix realment límits ni fronteres: absorbeix dins de sí els països estranys. El podríem qualificar de lladre: no surt culturalment del seu país: sols n'amplia el territori. Aquests tipus humans, tan freqüents en el paisatge humà, són personatges intranscendents, per als quals no existeix la transcendència. Tanmateix solen creure en ella, però no saben en què creuen. Tancats en la intranscendència de les seues conviccions immobilistes, blindat cercle dogmàtic del qual no saben sortir, perquè n'ignoren l'existència, viuen en una contradicció: no creuen en la transcendència de la vida, però creuen que poden transcendir la mort. Ni són capaços de sortir de sí mentre viuen, però creuen que poden sortir de la vida, traspassant la frontera de la mort.

Els conqueridors espanyols no transcendiren els límits de l'ego espanyol, no ultrapassaren els límits de la seua cultura per a entrar en la cultura, en els interessos i en els projectes catalano-valencians, comprendre'ls i estimar-los com són en sí: catalano-valencians. Per contra, imposaren els seus. I encara continuen, ajudats per nombrosos conversos a aquest evangeli de la intranscendència, que té, com principi sagrat i dogmàtic, no transcendir mai les pròpies fronteres. Al contrari, són els altres, els que, de bon o mal grat, han d'enderrocar les seues per a entrar en les espanyoles. Aquí, en aquest afany d'imperi, està l'arrel de la xenofòbia, de l'homofòbia i del racisme.

Entre aquests, hi ha, també, un nombre apreciable d'humans que traspassen, ja ara en vida, les fronteres del més enllà, com vulgars conqueridors, per apropiar-se l'erari celestial, d'una manera pareguda a aquells que s'apropiaren les terres catalano-valencianes o les terres americanes. No se'n van al cel, es porten el cel a la terra i viuen en el paradís que s'han construït amb trossets de cel. Tenen bancs, tenen iots, tenen la raó, són corruptes-incorruptes. Naden en la merda i els agrada la olor. Ens cau damunt una crisi terrible i ells, per la gràcia celestial, resten indemnes. Elles porten mantellina quan cal i ells, una vara del pal·li sota el qual no se sap mai si va l'hòstia consagrada o el cabdill. Han conquerit el cel i se l'han portat a la terra. Tot allò que fan és sagrat. Llur corrupció emet el perfum de l'arca santa. Tenen el cent per u en aquesta vida i, damunt, creuen que tindran la vida eterna. I potser encerten. Qui ens assegura que el cel no està organitzat com la terra?

Són les lleis econòmiques naturals com la gravetat?

                                                                            Entrada anterior: "La transmutació dels valors"

Llei natural

Hi ha, aparentment, unes lleis impersonals, que, arrelades en la natura humana, regirien el comportament dels humans, si més no en qüestions econòmiques i polítiques ("La austeridad y los recortes son inevitables, si queremos salir de la crisis. No hay más remedio. Hemos vivido por encima de nuestras posibilidades. Hacemos lo que hay que hacer. Haremos lo que dios manda"). Sembla, però, que les que ara regeixen les nostres vides tenen l'origen en una data concreta de la història occidental. Sembla també que podem oposar-nos-hi. De fet, la humanitat s'hi ha oposat durant temps i temps, mal que de manera tímida, sense gaire succés. Però hom ens vol fer creure que aquesta oposició és quasi contra natura. 

"Estime la llei natural. A qui no li agrada?
Vull noms! Dic que vull noms!"

De la mateixa manera que si tires una pedra a l'aire, la pedra cau quan es perd l'impuls inicial; de la mateixa manera que, si beus massa vi, donaràs positiu en la prova d'alcoholèmia; d'una manera semblant, si omplis el cor dels humans amb la idea-sentiment que el progrés econòmic privat és el valor absolut i dones llibertat absoluta a les operacions econòmiques internacionals, els diners aniran a parar on rendisquen més, no on siguen més útils i necessaris a la humanitat. Per exemple, hom començarà a deslocalitzar fàbriques per a traslladar-les a països subdesenvolupats on es podrà tindre obrers amb salaris de fam. Als amos de negocis importants amb clients narcos els interessarà que hi haja abundància de ciutadans enganxats, policies, jutges i polítics fàcilment corruptibles. Es crearan diners falsos en els intercanvis financers (hedge funds, subprimes, primes de risc, etc.). Es generalitzarà la tolerància a la corrupció. A certs polítics (per exemple, Rato, o Zaplana, o Felipe Gonzàlez, o Elena Salgado, o Esperanza Aguirre, o, o...) els interessarà afavorir determinades empreses per a que, desprès del mandat polític, aquestes els agraïsquen els favors amb càrrecs suculentament retribuïts (o viceversa). Ixen d'un càrrec bicoca per a entrar en un altre, tots ben remunerats (portes giratòries, diríem: entren quan surten i surten quan entren).

Llavors, els banquers, empresaris i bastants polítics es faran els amos del món, constituiran una classe superior, superior a l'antiga aristocràcia, més poderosa i més rica. Aquesta classe insaciable ens condemnarà a la pobresa, controlarà els mitjans de comunicació, la policia, l'exèrcit, les fàbriques d'armes i totes les altres fàbriques, tot allò que produïsca diners, àdhuc les crisis, les quals seran una font admirable per satisfer la seua avarícia (que ja no serà un vici, sinó una virtut). Aquest és el màxim abast de la llei natural: si poses unes determinades causes obtens uns determinats resultats. 

Ens fan creure que són lleis naturals, perquè són necessàries per a explotar, dominar i, si s'escau, torturar a la gent (si vols l'efecte has de posar la causa). El Roto ho ha exemplificat en un dels seus acudits on ens fa veure que les ruïnes d'una part de cert edifici aguanten i sostenen intacta, segura i fortificada, l'altra part. Podem vore-ho, també, en el conreu dels tarongers i altres vegetals, que creixen ufanosos gràcies al fem que els alimenta (o, si voleu, en les paneroles o en els escarabats piloters, que també viuen del fem). Igualment les classes populars alimentem la riquesa de les poderoses amb la pròpia misèria. Però no és precís que el món continue així (la causa només és necessària, si vols l'efecte ). 

La transmutació (?) de valors que començà amb Adam Smith ens està transportant als valors sociopolítics de l'edat antiga i l'edat mitjana, quan, per exemple, un emperador romà cremava barris de Roma per fruir de l'espectacle o quan un noble senyor era jutge, amo i policia del serf, la missió del qual era alimentar i sostenir el tren de vida del senyor. La veritable transmutació de valors, per contra, és clar que no ens l'ha donat el liberalisme ni el neoliberalisme ni Nietzsche. S'assemblen massa als de les edats antiga i mitjana. L'assolirem quan acabem amb l'opulenta aristocràcia econòmica i política, que cavalca lliurement pel món tot deixant un desert darrere d'ell, com Àtila, fent-nos creure que és la llei natural. 

Ja és hora que el món canvie i es produïsca la definitiva i autèntica transmutació de valors. Siguem emprenedors de debò, i transformem, per fi, el món, adaptant-lo a les necessitats de tots. Els veritables emprenedors són els que canvien el món transmutant els valors de sempre. Ja és hora que transformem la política i siguem representats pels que hem elegit, que puguem elegir els que volem elegir (lliures de tota manipulació mediàtica), que la nostra voluntat siga el fonament de les lleis i que el sistema polític resulte de la nostra lliure decisió.  Ja és hora que lluitem per nosaltres mateixos com éssers humans.

El poder ha d'existir per a servir al poble, no per a que el poble el servisca a ell. Hem de transmutar els valors econòmics que estan arrossegant-nos pel fem. En lloc d'alimentar el drac que es menja les donzelles de la nostra economia i dels nostres drets, hem de ser el Sant Jordi col·lectiu que mate aquest monstre devorador. És necessari que ens alcem coratjosament i canviem el món de dalt a baix. El món ha de ser humà. És l'ésser humà de les classes populars qui, amb els valors transmutats, ha d'esdevenir la mesura de totes les coses, en lloc de la casualitat o la bestiesa dels amos actuals, més bèsties que intel·ligents.

La transmutació dels valors

                                                                   Entrada anterior: Entrem i no entrem en el mateix riu

El llibre d'Adam Smith, "La riquesa de les nacions" (1776) funda la doctrina econòmica dels mercats i la lliure competència com a base de la riquesa i prosperitat de les nacions. L'interès, que aleshores era sinònim d'avarícia, és a dir, la llibertat de perseguir en els negocis el propi interès egoista, s'instaurarà des d'aleshores com a motor principal del capitalisme. No és la honestedat del forner o del sabater (diu aproximadament) la que ens garanteix pa i bon pa, sabates i bones sabates, sinó la llibertat sense complexos de buscar el propi interès. Tretze anys abans de la revolució francesa (liberté, egalité, fraternité) A. Smith escriu aquest llibre que defensa la llibertat, o lliure competència, com garantia de la fraternitat, però no de la igualtat, la qual no s'inclou dins del que es considera riquesa. Amb tot i això, cal entendre que no és la fraternitat la que garanteix la riquesa de les nacions, sinó l'interès. És com si haguera dit: per assolir la fraternitat haureu de ser egoistes, no heu de ser fraternals en els negocis, car les passions i "els vicis privats fan la prosperitat pública". Havia descobert una llei natural, la de la supervivència del més fort, la selecció social dels més aptes lliurats a sí mateixos, 60 anys abans que Darwin. 

Un segle abans que Nietzsche propugnara en la "Genealogia de la moral" la transmutació de valors, Adam Smith n'havia transmutat alguns sense proposar-s'ho: l'egoisme i l'avarícia contra l'austeritat, la fraternitat o l'altruisme; la majoria de les passions humanes contra la serenitat i mesura (s'ha acabat allò de "in medio virtus"); la diferència econòmica i la riquesa individual contra la igualtat i el benestar comú. De tal manera que per a ell aquests nous valors produeixen més beneficis al proïsme que els anteriors. El vici és més beneficiós que la virtut.

Desprès de diversos tràngols, peripècies i conflictes la història ens ha portat a reforçar la creença en la superioritat del mal sobre el bé per a produir el bé. El món, ens  donen a entendre, està fet així. Han descobert que els valors antics són antinaturals; que l'avarícia no trenca el sac, sinó que l'incrementa; que la disbauxa viciosa sense fre en els negocis, i desregulada, produeix copiosos beneficis; que el descontrol i la desigualtat és un potent activador del progrés econòmic; que regalar els hospitals de propietat pública a ricots per a enriquir-los més encara millora la salut de tots; que expoliar les vivendes a les famílies tirant-les al carrer és un valor social; que augmentar els preus d'allò necessari per a viure i abaixar els ingressos dels salaris o de les pensions, tot augmentant la diferència entre pobres i rics, és un factor de benestar i de progrés... 

Tanmateix, per moltes paraules  que vulguen dir i per molts controls dels mitjans de comunicació que tinguen, qui gose obrir els ulls podrà comprovar que els fets són els fets, que la crisi està aquí i no l'han feta els moviments solidaris ni l'esperit de mesura ni la creença en el valor de la igualtat. Ja abans de colpejar-nos de ple la crisi, el Premi Nobel Stiglitz ens deia que l'1% de la població USA acaparava avariciosament el 93% dels ingressos i que els salaris baixos havien augmentat un 15%, mentre que els de nivell superior, augmentaren un 150%, gràcies a les idees   d'un economista de Chicago, Milton Friedman, que, dins de l'escolàstica creada per A. Smith, havia publicat el llibre "Capitalisme i llibertat" en 1962, idees que van ser posades en pràctica pel poder legislador de Reagan (USA),  Thatcher (RU) Pinochet (Chile) i, més tard, Blair (RU). Havia nascut el neoliberalisme i la tercera via socialista, la qual ha estat assimilada per la major part dels partits socialistes.

Avui, gràcies a "La riquesa de les Nacions" de Smith, a la transmutació de valors propugnada per Nietzsche i a "Capitalisme i llibertat" de Friedman, estem gaudint dels beneficis promesos, beneficis que encara no s'han acomplert totalment. Falta transmutar alguns valors més, segons Friedman. Per exemple, 1) a fi d'assolir una plena llibertat i autorrealització individuals hem d'abolir qualsevol política social, com els salaris mínims, les subvencions a l'habitatge, la seguretat social (la qual haurem de privatitzar totalment), 2) haurem de consolidar la desregulada globalització de les finances, dels mercats. I (traduixc lliurement) haurem de consolidar la desregulada globalització del tràfec d'armes i de drogues, necessàries per incrementar els capitals i la riquesa de les nacions, 3) haurem de continuar fomentant el terrorisme global, tan beneficiós per a justificar l'explotació del tercer món. 4) Com colofó final, haurem d'abolir totes les lleis favorables als treballadors, car no són més que una rèmora per a assolir el benestar de tots i l'exercici de la llibertat, eixe benestar i eixa llibertat que ara ja hem començat a assolir. La crisi que gaudim n'és la prova. 

Si us n'adoneu, han descobert el mediterrani. Tant Adam Smith, com Nietsche, com Friedman, Reagan, Thatcher i tutti quanti de la mateixa corda, han descobert una llei tan vella com el món, la llei de la selecció natural, de la supervivència dels més forts; la llei que va descobrir Darwin, però que no va propugnar. Segons ella, les persones febles, malaltes, pacífiques, mesurades, austeres, solidaries, filantròpiques, cooperants, etc. són fem humà que hom ha de tirar a l'abocador.

Quins inventors més originals aquests, oi? Tan originals que ens forcen a tornar a l'origen selvàtic!

L'avarícia, causa del benestar social
(escultura religiosa del segle XII)

Entrem i no entrem en el mateix riu

                                                                                    Entrada anterior: Els coneixereu pel que fan

Perquè som i no som els mateixos (Heracli).

Sovint trobem en la literatura la metàfora del riu per parlar de la vida i de la mort. I no es pot parlar de la vida i de la mort sense parlar del temps, del canvi, de l'esdevenir.

Entrem i no entrem en el mateix riu a la vora del qual estem asseguts, perquè, si vosté seu a una riba i jo a l'altra, veurem passar l'aigua quan travessa la línia imaginària que ens uneix, mentre les dues ribes i el llit romanen quietes en certa manera. Li diem riu (del grec "reomai") car l'aigua flueix (del llatí "fluere") pel llit quiet entre les dues ribes, també quietes, travessant la imaginària línia esmentada. Si des d'un lloc, riu amunt, una persona va tirant pètals de distintes flors un darrere de l'altre, l'aigua corrent els anirà fent passar per aquesta línia i mai seran els mateixos: ara pètals de rosa, ara de clavell, ara de gardènia, desprès d'orquídia, a continuació de crisantem, més tard de gladiol... De la mateixa manera les molècules de l'aigua que els transporten cada cop són diferents.

Igual que l'aigua del riu, els constituents de les ribes, del llit fluvial i de nosaltres mateixos, estem sotmesos a un canvi incessant: tot esdevé. Les herbes de les ribes i del llit creixen o moren, les molècules de la terra i de les pedres canvien, desapareixen i es renoven. Però no ho percebem. Al cap d'una estona (passades ja unes quantes molècules d'aigua per davant de nosaltres), la constitució de les ribes i del llit ha canviat. Això mateix podem dir de nosaltres. Al final d'eixa estona el nostre cos ha canviat i les nostres idees, percepcions, emocions i records són diferents. Nosaltres ja no som els mateixos. La segona vegada que entrem en el riu, ni el riu és el mateix ni nosaltres som els mateixos. Entrem i no entrem en el mateix riu i cap persona s'hi banya dues vegades. Aquesta és la raó per la qual Heracli afirma que som i no som: no som, perquè realment fluïm, i som perquè fluïm segons un ordre racional. Per això Heracli també diu que tot esdevé o flueix i no hi ha res que romanga i reste immòbil. L'univers, doncs, està sotmès a un moviment incessant, diversos moviments, millor dit. Sense cap interrupció, tot és, deixa de ser i es renova. Les coses, persones, animals, plantes i éssers inanimats, llurs cèl·lules, llurs molècules, llurs àtoms, es modifiquen, canvien de lloc o moren i naixen sense parar. És per açò que podem parlar de passat, present i futur.

Ara bé, eixa diversitat infinita, o quasi, de canvis, eixe esdevenir interminable, està sotmès, com ja hem insinuat, a un ordre racional, objecte del saber del savi i ignorat pel comú dels mortals, simbolitzat, en els fragments heraclians abans citats, per l'estructura del riu. En aquest riu tot canvia, llevat de la forma o estructura que composen ribes i llit. Aquesta estructura és la raó, el logos que regeix els canvis (les cèl·lules de la rosa no canvien com les del clavell. Aquelles i aquestes estan regides per logos diferents). 

El present és l'instant en què la molècula d'aigua travessa l'esmentada línia imaginària del riu. El passat ja no és: ja no està al lloc anterior. El futur encara no és. Començarà quan ocupe tot seguit el nou lloc (que aviat també deixarà), un cop passada la línia imaginària, símbol del present.

De tota manera, per comprendre millor el temps, no basta la metàfora heracliana del riu, ja que les cèl·lules d'aigua travessen la línia i no deixen rastre, si bé arrosseguen un impuls cap al futur. Un arbre serviria més per explicar-lo. 

El passat de l'olivera, per exemple, ha desaparegut com passat. No obstant això, quelcom d'ell roman en el present. Una cosa pareguda a les petjades que deixem quan deambulem per la platja. El passat ja no és, però deixa rastre, rastre canviant, això sí, en el present, a mesura que aquest canvia. El veiem quan tallem el tronc. Allí està gravat en els anells que anualment han anat formant-se al voltant del cor, més amples o més estrets, més clars o més obscurs, segons les circumstàncies bones o dolentes d'altres èpoques. Són les empremtes del passat arbori, gravades en el present canviant. En el instant present hi ha una retenció del passat desaparegut i una tendència cap al futur que encara no és: la tendència vital a créixer i fer olives. Tres èxtasis en un present que cert filòsof anomenava present espès, per contraposició a l'instant present pur: 1) retenció de l'empremta del passat, 2) el present pur i 3) la tendència cap a l'avenir.

Però on el temps apareix amb tota la seua claredat és en l'ésser humà, el qual, a més de ser temporal com tot, és conscientment temporal, viu el temps i sap que existeix. Allò que ja no és, ha deixat una empremta en la memòria. Per ella recordem i sabem que el fluir va deixant caure interminablement en el no ser tot allò que anem vivint. Les sentides paraules que em va dir aquella persona amb qui parlàrem l'altre dia, el plaer que a l'estiu ens proporcionà el sol i la mar, han deixat la seua empremta en la nostra memòria. Així és que recordem el buit del passat, la presència de la seua l'absència. Envers el futur que encara no és, en el present espès de la nostra consciència, disposem de projectes, esperances, temors.

L'home viu i sap que viu, perquè ha nascut; i sap que morirà, perquè viu. "Nuestras vidas son los rios - que van a dar en la mar - que es el morir...", escrigué Jorge Manrique. Entre la naixença i la mort discorre la vida.

Però, seguint Heracli, podem dir que la mort no està solament a la desembocadura dels rius. Quan diem que el present va deixant el passat en el no res, convertit en empremtes de la memòria, volem dir que la vida va deixant en el passat estripalls de sí mateixa. Així que viure és morir un poc cada dia. "Partir c'est morir un peu", com diuen en França. Però és també partir a cada instant cap un futur on renaixem, de tal manera que morim i renaixem a cada instant. Si el passat és el no ser d'allò que hem viscut, que es conserva en la memòria, el futur és l'esperança de la nova vida, però també el temor. Tant de bo que l'esperança triomfe sobre el temor i acabem amb aquests botxins que no tenen compassió de nosaltres.