L'educació

Desacato general
(Oli de Gabriel Alonso, 2002)

Els escolars, xics i xiques, de dia en dia esdevenen més incontrolables i plantegen problemes de disciplina que voregen, a vegades, la delinqüència (o, fins i tot, cauen en ella): agressions, assetjaments, violència verbal i física. Es vol resoldre el problema canviant l’escola amb un pacte entre partits referit només a l’educació. Però no saben (o sí?) que el problema de l’escola està fora de l’escola. El problema educatiu és més que educatiu. Ningú ignora que, si en els EUA fan fallida corporacions financeres, tot el món fa “crack”. La societat, el món globalitzat, és un sistema més o menys compacte, que evoluciona conjuntament. El problema dels xiquets i xiquetes està en la societat adulta en general (i viceversa). No dic els pares, perquè els adults com a pares són una cosa (ells tampoc poden fer massa en l’educació dels seus fills) i els pares com adults, no com a pares, són una altra: el seu comportament, allò que pensen, allò que valoren, allò que fan, juntament amb la resta de la societat, al marge dels seus fills, és el que, a través de l’ambient, de veritat influeix en aquests, no sols allò que voldrien ensenyar-los directament. La gent petita reprodueix a gran voltatge els valors, les irregularitats i els desequilibris psíquics dels adults (com si fos l’efecte papallona). Capten inconscientment, com una esponja, les ones herzianes invisibles del món adult. Això mateix es pot dir dels adolescents i de la joventut.

Amb una societat com la que tenim, el saber rigorós, la cultura de l’esforç intel•lectual, la serietat i honradesa figuren als esglaons més baixos de l’escala de valors. Als més alts tenim, en canvi, l’èxit social i econòmic (que sembla no requerir estudis), el guany i l’increment indefinit dels beneficis, la defraudació a Hisenda, l’explotació dels clients amb l’engany o, si és el cas, també l’engany als empresaris; la diversió, la satisfacció dels capricis, el plaer, el luxe obtinguts sense esforç i amb martingales més o menys il•legals… S’admira l’astut, el corrupte (que esquiva la llei i resta impune), el violent victoriós, el pocavergonya, el llest per a sortir-se’n dels embolics produïts per la seua immoralitat, el pillastre... La persona bona, honesta i culta és, a tot estirar, respectada, però mai admirada. En fí, què podem esperar d’un ciutadà com l’actual, espectador televisiu, que, segons Costa Gavras (La era del compromiso, Babelia, El País, 17/10/2009, citant a un ex directiu de televisió francesa), no es pot enfrontar a temes massa complicats, només a espectacles fets generalment amb la intenció de preparar-lo per a comprar i beure Coca-Cola?

Si voleu canviar els nens i nenes, els joves i les joves, canvieu els adults. Els adults són el problema, no el jovent. Dit això, en el cas que el món dels adults seguisca intacte (que és d’allò més probable), algunes coses caldrà fer en educació, encara que no passen de ser pedaços, com sembla ser el fat de la història humana (i deixem per un altre dia la qüestió pedagògica i didàctica). Les reformes han patit sempre de tacanyeria financera: sempre han sortit del parlament econòmicament coixes. Falten recursos didàctics, edificis adequats, prestigi econòmic del professorat (que seria la base del prestigi social), més professors, menys alumnes per aula, etc. Allò dels ordinadors portàtils és una solució convenient, però cridanera, que no passa de ser un pedaç; més aviat distreu del que s’hauria de fer. Si, finalment, es vol millorar l’educació sense tocar les altres dimensions de la societat, per fi s’ha de parlar de diners i de financiació educativa esponerosa i abundant, cosa que ha mancat en les distintes lleis i, en general, en els successius pressupostos. El problema de l’educació rau en el món adult i en els diners. Si no canvieu l’un, canvieu, al menys, l’admistració dels altres. Encara que millor seria canviar-ho tot. O intentar-ho.

Relació alumnes-professors

Acudits sobre la marxa

Si a les persones que han participat en un avortament les volen castigar per haver assassinat una persona que no existeix i a Obama el premien per una pau que no ha fet, serà que estem entrant en un món virtual on allò que val són les realitats inexistents, un món poblat només de fantasmes?

------- -------

El Pueblo unido jamás será vencido, si es de dretes.

------- -------

a) Zapatero i Europa es varen enfrontar a Bush quan la guerra preventiva d’Irak. b) Els diputats del PSOE a Europa han votat Barroso, quart de les Azores, per a president de la Comissió Europea, d’acord amb la majoritaria dreta del parlament europeu. c) Ara s’esmenta el nom de Tony Blair, el segon de les Azores, per a president del Consell europeu, quan s’aplique, que es preveu prompte, el tractat de Lisboa. d) Quin destí estaran preparant-li a Aznar, el tercer de las Azores? Perquè del primer, Bush, ja n’hi qui pensa que, poc a poc, va reencarnant-se en Obama.

------- -------

Imagine que ja hem tornat a la situació anterior: S’ha promulgat una llei que prohibeix l’avortament en tots els supòsits. Aleshores, les dones que no volen avortar no avorten, com sempre, amb llei o sense llei. Les dones que necessiten avortar i disposen de mitjans econòmics suficients, avorten, unes a l’estranger en condicions saludables, altres clandestinament al país en condicions perilloses. A vegades, la interrupció clandestina de l’embaràs, en condicions tècniques i higièniques deficients, comporta la mort de la mare. En aquests casos tenim una llei que ha matat una mare i no ha evitat l’avortament. Podríem considerar assassins els responsables de la llei, atès que es tracta d'una persona real actual no una imaginada?

------- -------

El cas Billet, Pillet o Millet (tant se me’n dóna) a Catalunya n’és un de tants que, a Espanya i al món, manifesten la corrupció general del lliberal-capitalisme, causa de la crisi que patim. No obstant això, és admirable com la gent, amb una tossuderia inasequible al desaliento, s’aferra a la causa dels seus mals com si hi obtinguera plaer massoquista. Quan trigarem, doncs, a veure el senyor Billet, Pillet, o Millet (o com li diguen) presidint la Generalitat? Exemples ja en tenim, a Itàlia i a algunes comunitats espanyoles.

Berlusconi

Potser no ens hem adonat encara que Berlusconi està destapant, sense saber-ho, la caixa de Pandora de la política i la justícia en allò que aquestes tenen de subterrani. Segons ell, un tribunal polititzat d’esquerres no oferiria garanties. I un de dretes? Un de dretes a cop segur que no estava polititzat. Influir en els jutges del Tribunal Constitucional, no per a que sentencien segons les lleis, sinó segons el desig d’ell, president del govern i gran empresari privat, seria bo i just. No influir en els magistrats, és a dir, deixar que cadascú vote al seu aire (no tòrcer-los la voluntat per mitjans que em repugna imaginar), com diu que ha passat en el Tribunal Constitucional italià, seria, en canvi, injust i perniciós; en aquest cas: fer política d’esquerres contra ell. La justícia hauria d’estar allunyada d’aquesta política per a ser justícia.

Pensem ara en el Tribunal Constitucional espanyol. Els seus membres han estat elegits pels polítics en raó de les seues afinitats. Per tant són membres polítics, elegits pels polítics que han estat elegits pel poble. Són polítics indirectament elegits, de segon, tercer o quart nivell, però polítics. Què voldrà dir això, segons la teoria de Berlusconi? Que, si són d’esquerres, la seua sentència seria injusta. I si són de dretes? Si són de dretes, sembla que no. En tot cas, no serà més encertat pensar que el fet de ser polítics, de dretes o d’esquerres, els invalida com jutges justos, perquè la política és parcial per definició: està feta per partits? Més encara, habitualment els interessos dels partits resulten beneficiats o perjudicats per les sentències, de tal manera que, a l’hora d’elegir magistrats, aquests partits no arriben mai a consensuar-ne l’elecció, encara que siga la d’un o la de dos. Arribarem, doncs, a la conclusió que l’únic jutge just seria Franco, ja que presumia de no ser polític? Això equivaldria a pensar que és apolític tot aquell que es declara com a tal, quan, en realitat, és una forma de fer política, encoberta i més perillosa per a la societat.

Siga el que siga, els jutges, sobre tot els del Consell General del Poder Judicial i els del Tribunal Constitucional, són polítics, perquè tenen un origen polític, com els polítics polítics (i, per ara, no rasquem més). En conseqüència no apliquen les lleis imparcialment, sinó interpretades per les seues ideologies. Amb tota l’honestedat que vostès vulguen, però interpretades. Per això els polítics dels partits s’esforcen tant per designar magistrats d’aquests organismes persones afins a la seua ideologia.

Eixa és la raó per la qual sembla que els catalans estan inquiets davant la propera sentència sobre l’Estatut, ja que no veuen en el Tribunal prou magistrats d’ideologia catalana, i massa d’ideologia espanyola.

Acudit

------------------------- La sortida de la crisi -------------------------

Dos ciutadans d’un país excomunista europeu, segons conta Ignacio Sotelo, comenten la situació. L’un diu: “és impressionant com encertaren els capitalistes en la crítica que feien del nostre sistema”. “Sí”, contesta l’amic, “però el que encara és pitjor és que la nostra propaganda encertà en la crítica que feia del capitalisme”.

Els capitalistes profetitzaren l’esfondrament del sistema econòmic comunista, i els comunistes, simétricament, el del capitalisme. La primera crisi va ser la del sistema econòmic comunista. D’aquesta s’intentà sortir acudint al capitalisme (sistema econòmic i sistema polític). Era un model a seguir, ja que mostrava un evident progrès, si més no, al primer món. Però no ha resultat una solució viable, com s’esperava (econòmicament parlant), perquè el sistema capitalista ha caigut, també, en una crisi profunda, de la qual no se sap encara com se n’eixirà. I...? Segurament estem condemnats a repetir la història com una farsa.