dimarts, 29 de març del 2016

La Justícia espanyola en el Pais Valencià







"Un abogado que presentó en el juzgado una denuncia escrita en lengua propia recibe como respuesta que él ha de traducir el texto si no quiere dilatar su proceso - El TSJ admite el error pero archiva la queja"


                     Norma: 

La Llei d´Ús   prohíbe que se pidan traducciones o que haya retrasos

  • La Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià establece en su artículo 12 lo siguiente: «1. De acuerdo con lo dispuesto en la presente Ley, todos los ciudadanos tienen el derecho de poder dirigirse a la Administración de Justicia en la lengua oficial que estimen conveniente utilizar, sin que se les pueda requerir traducción alguna, y sin que de ello pueda seguírseles retraso o demora en la tramitación de sus pretensiones. 2. Todas las actuaciones, documentos y escritos, realizados o redactados en valenciano, ante los Tribunales de Justicia, y las que éstos lleven a cabo en igual lengua, tienen plena validez y eficacia». El artículo 11 añade: «En aquellas actuaciones administrativas iniciadas a instancia de parte y en las que habiendo otros interesados así lo manifestaran, la Administración actuante deberá comunicarles cuanto a ellos les afecte en la lengua oficial que escojan, cualquiera que fuese la lengua oficial en que se hubiere iniciado». p. cerdà valencia

El Jesucrist tan estimat per la Catòlica Espanya va dir: "Si la sal es torna insípida, amb què se li retornarà el sabor? Ja no serveix per a res i es llença al carrer perquè la gent la trepitgi". 

Si la justícia no és justa, qui farà justícia? 

Millor dit: Si la justícia espanyola no impartix justícia als valencians, què hauran de fer aquests? Independitzar-se? Fer-se catalans de Catalunya? Deixar de ser valencians i fer-se "españoles de pura cepa"? Arrossegar-se sota el jou de la injustícia com éssers vençuts i sotmesos a un poder estrany? Acceptar ser llançat al carrer i deixar-se trepitjar per tothom?

Algunes lleis espanyoles estan escrites. I poden ser llegides, però els jutges, alguns jutges, "leen, pero no prenuncian".


Lee, pero no prenunsia




dissabte, 26 de març del 2016

Hem de generar espais d'inquietud

Entrada anterior: Sobre la nova religió neoliberal








Marina Garcés

He llegit alguns pensaments de Marina Garcés, els quals han encès una llumeneta en el meu cervell. A continuació podeu llegir-ne alguns, seguits dels meus comentaris. 
 

Marina Garcés és professora titular de filosofia a la Universitat de Saragossa, ha escrit tres llibres i és articulista del diari Ara, a més d'altres activitats intel·lectuals.
                                                                                                            

A continuació aniré posant els pensaments que m'han cridat l'atenció, seguits pels meus comentaris.

M. Garcés: "Anem a pensar el que no sabem".

Comentari: Perquè no ho sabem, cal pensar-ho, per tal de sortir de la ignorància. És la nostra obligació com éssers humans. L'espai infinit de la nostra ignorància el tenim davant nostre (amagat o present. En certs aspectes, més amplis del que creiem, no sabem què ignorem. Però sabem, també, que tenim davant alguns espais on la nostra ignorància és pregona, de la qual cosa som conscients). Quan reflexionem, quan pensem, quan estudiem, quan llegim, quan escoltem..., estem entrant en el buit del nostre saber, intentant omplir-lo. És una tasca inacabable. La nostra ignorància és infinita. Pensar és, realment, pensar sobre el que no sabem, per tal de convertir-lo en saber.


M. G.: “Jo no sé on comença la meva veu i acaba la dels altres. No ho vull saber. És la meva forma d’agrair la presència, en mi, d’allò que no és meu... m’interessen aquelles perspectives que obren l’individu com una magrana per mostrar tot allò que som de singular i col·lectiu alhora. Som un nus, no boles en una taula de billar.

Comentari: Ortega deia: "Jo soc jo i la meua circumstància". I es quedava curt. Des del que som en el cos, en el psiquisme, en els gusts (corporals, emocionals i espirituals), fins al que pensem, projectem i aspirem. Som éssers fets amb materials molt diversos i de diversa procedència. En mi hi ha ma mare i mon pare, i allò que ells portaven dintre seu i que constituïa el seu ésser, el material i el cultural. En mi estan les lectures que he fet, els meus estudis, les meues activitats, les meues lluites (individuals i col·lectives), els meus èxits i els meus fracassos, tant individuals com col·lectius, els meus amics i amigues, el meus amors, les meues virtuts, els meus pecats, les creences religioses amb què m'han bombardejat, les descreences que m'han assetjat, aquelles en què he caigut o a les quals he ascendit. És clar, doncs, que en el meu cos, en el meu psiquisme, en el meu saber, en la meua cultura, en les meues conviccions, en la meua ignorància, no hi ha res meu del tot, soc polifacètic, soc un nus, no una bola de billar (sola o colpejant-se amb altres). Soc una cruïlla de camins, un nus de múltiples cordes de diversa procedència, un teixit complex amb fils o cordes de diversa natura i divers origen. En certa manera, soc un microcosmos.



M. G: "....En la incertesa, guanya la por perquè no sabem relacionar-nos amb ella. Cal aprendre a relacionar-nos amb allò que no sabem com acabarà. Si ho treballéssim, des de l’educació fins a la política, des del personal fins al col·lectiu, no guanyaria la por..., formaria part de tota relació amb allò desconegut. No és dolenta si no guanya: és molt bona si ens acompanya i la travessem junts. Tancar files, oferir resultats o fer promeses..., això no és vèncer la por sinó adormir-la. Com més seguretat et prometen, més por tens. Més que defensar la incertesa, parlo de relacionar-nos amb el no saber, de trepitjar i desplaçar els límits. Què és la vida, sinó això?"

Comentari: La incertesa consisteix en  no saber com acabarà qualsevol empresa que hem iniciat, siga l'empresa de la nostra vida, siga una empresa econòmica, o política, o cultural, o el futur de les nostres malalties o el de les dels nostres parents, amics... el futur dels nostres amors, etc. Hem de tenir el ulls oberts, saber on estem, quines possibilitats hi ha. No hem de recollir-nos en esperances massa optimistes, tancant els ulls, confiant en bones paraules. Hem de saber fins on sabem i fins on no. Com M. G. diu, "més que defensar la incertesa, parlo de relacionar-nos amb el no saber, de trepitjar i desplaçar els límits. Què és la vida, sinó això?"

M. G.“La filosofia només és filosofia si és un pensament que toca i transforma la vida entesa en un sentit ampli, no només la societat o el sistema polític. Si no, només és teoria. La filosofia és pensament viscut, és posar en pràctica –en la meva vida i en la que comparteixo– una pràctica de pensament que ens transforma, que ens obre possibilitats, que desplaça els límits del que sabem, que posa en qüestió els pressupòsits d’allò que donem per fet. Crec que està al centre del que necessitem ara”.

Comentari. Les paraules anteriors de M. G. són suficientment clares: "La filosofia només és filosofia si és un pensament que toca i transforma la vida, entesa en un sentit ampli, no només la societat o el sistema polític... És pensament viscut, que posa en qüestió els pressupòsits d'allò que donem per fet"

M.G: “La dificultat és l’esquer [o estímul] del desig”..., “anem a pensar el que no sabem”... Precisament allò que ens fa pensar i actuar, que ens fa estimar i ens fa viure, és allò que ens porta més enllà del que sabem.

Comentari: L'interès que per a mi tenen  aquests pensaments de Marina Garcés rau en açò: que pensar és pensar el que no sabem, que la vida ha de ser robar espai a la ignorància; que som un microcosmos en el qual estem tots en u i u en tots (una mica com els tres mosqueters (1)). Cadascú és deutor de tots, que constituïm quelcom paregut a un organisme mundial, que les guerres i el terrorisme tenen el seu origen en la ignorància i el fanatisme.




Cite ara, mogut pel dolor i l'estupor dels atemptats terroristes, a Rosa Maria Artal en el seu bloc, el Periscopio (23/3/16). Potser aquestes dades ens ajuden a tenir una visió més realista de l'horror.

"El 87% de los atentados de organizaciones islamistas fueron en países de mayoría musulmana."

"Casi nueve de cada diez atentados perpetrados por organizaciones terroristas de corte islamista entre 2000 y 2014 se produjeron en países de mayoría musulmana."

"Más de 72.000 personas murieron en estos atentados, 63.000 en países donde el Islam es la religión mayoritaria."

Comentari: la religió, quan assoleix poder, és mortífera.



-----------------



(1) Però no com interpretava Cantinflas en el film del mateix títol (del qual fou protagonista), on, al final, treia un cigarret del paquet i l'oferia als mosqueters, dient: "Uno para todos (el donava) y todos (el paquet sencer) para uno". I se'l guardava". Crítica intencionada del sistema econòmic en el qual vivíem i vivim.

dissabte, 12 de març del 2016

Sobre la nova religió neoliberal

Entrada anterior: "El poble i les sessions d'investidura"










En la revista Rambla [vide], Ignacio Gonzalez Orozco (7/3/16) dedica un article al pensament de Vicenç Navarro titulat: "El neoliberalismo como opio del pueblo":



[La traducció que segueix és meua] "La doctrina oficial neoliberal caracteritza el mercat com un ser intel·ligent i amb capacitat real efectiva, que corregeix i castiga les decisions dels polítics i dels pobles tot seguint lleis implacables de les quals voluntàriament s'ha dotat. Quelcom així com el Déu irritat del Antic Testament. A la qual cosa Navarro contesta rotund: El neoliberalisme és una religió, fundada pels déus econòmics que regeixen el món, y que se sosté a base de fe, promoguda pels mitjans que s'anomenen d'informació però que bàsicament són de persuasió, controlats per aquells déus”. 

[En suma (concloc jo): el neoliberalisme és l'opi del poble, igual que la religió en el pensament de Marx]. La qual cosa indica que les qüestions de fe es resolen, al cap i a la fi, en planificacions d'interés [privat] com les que estan presents en les cares visibles de l'economía. Dit d'altra manera: en els economistes mediàtics, molts dels quals pretenen imposar el tecnicisme a la política. No obstant això, ni l'actitud ni les conclusions de ningú, tècnics inclosos, estan lliures de condicionaments diversos (els principals, d'índole ideològica o d'interès). “La gran majoria d'economistes que gaudeixen de gran visibilitat mediàtica -apunta Navarro- pertanyen a la religió neoliberal. En Espanya, la manca de diversitat en els mitjans i la manca d'actitud crítica d'aquests cap a la saviesa convencional explica que hom els veja com científics, quan són mers propagandistes que, amb vocació apostòlica, intenten promoure un missatge que beneficia als interessos financers i econòmics als quals serveixen”...



...“Creure's que el mercat és el que avui defineix les prioritats en la producció i consum, es d'una gran ingenuïtat que contrasta amb la realitat documentada per l'evidència científica. En l'actualitat, l'enorme concentració del capital, que ha assolit nivells sense precedent, mostra la ridiculesa de tal supòsit. Allò que s'esdevé en el mercat financer, p. e., és resultat d'allò altre que decideix un nombre molt reduït d'entitats financeres que manipulen allò que diuen 'mercado' per al seu propi benefici. I aquestes entitats tenen un enorme control sobre les institucions mal anomenades representatives, que més que representar els interesos de la ciutadania estan representant els interessos d'aquelles entitats”.



Les propostes que vàrem fer Juan Torres i jo (continua V. Navarro) són tan realitzables que s'han implementat en altres països pertanyents també a l'Eurozona. Allò que manca en Espanya és la voluntat política per fer-ho; en lloc d'açò, es realitzen polítiques neoliberals que estan danyant molt el benestar de les classes populars d'aquest país. L'establishment financer-econòmic-polític-mediàtic defineix como utòpic tot projecte que qüestione el seu poder. El fet que les polítiques propostes s'hagen realitzat en altres països mostra que són factibles. El que eixes polítiques es facen en aquells països, com passa en molts dels estats escandinaus, no és perquè siguen utòpiques, sinó perquè les relacions de poder són distintes en el nord i en el sud d'Europa. En el nord d'Europa, el món del treball ha sigut molt poderós, a la inversa del que passa en el sud del continent”.


El pacte PSOE-CIUDADANOS és PITJOR QUE "MÁS DE LO MISMO".

                    ----------          ----------          ---------


Josep Iborra, en el seu llibre: "Breviari d'un bizantí", escriu, entre d'altres pensaments, aquest:


"Sobre els extrems i els anomenats CENTRISTES"

Després de més de dos mil anys, tothom creu que la postura més assenyada és la que se situa entre els extrems. Res hi ha més raonable, ni evident, que això. Els extrems sempre són perillosos i nefastos.

Com que té bon cartell, com que la gent hi creu de totes totes, no hi ha millor arma que declarar-se instal·lats en el centre i acusar a l’enemic d’extremista. És la màxima d’or de la propaganda política de cara a la majoria, ben adoctrinada en l’escola i en la família en aquest sentit.

En el terme mitjà es troba la virtut! Molt bé. El mal és que molts que diuen això són, de fet, uns extremistes. ( … )

Tanmateix, hi ha 'extremismes' que són formes de defensar autèntics valors, negats sistemàticament i violentament, si cal, pels qui es consideren situats en el punt d’equilibri, el just i sensat. Sovint passa que en un extrem o altre es troba la virtut.

............

Ara dic jo: Caldrà que pensem el pacte neoliberal PSOE-Ciudadanos com un fort projecte per insertar més pregonament la ideologia extremista neoliberal en el centre de la societat i de l'economia espanyoles: l'1% rics grans propietaris i la resta d'éssers humans assetjats per la pobresa? On està el centre? 








dissabte, 5 de març del 2016

El poble i les sessions d'investidura

Entrada Anterior: C's-PSOE, un canvi per a que tot siga igual (o pitjor)http://miquelrais.blogspot.com.es/2016/02/cs-psoe-un-canvi-per-que-tot-siga-igual.html







Santiago Roncagliolo acaba la seua columna irònica ("Porque lo digo yo") sobre la segona investidura de Pedro Sáchez ("El País",2/3/16), dient: "...En un mundo sin "Spotlight", hacemos la crítica de un espectáculo sin actores, la quiniela de un partido sin jugadores.
El presidente será Julio Iglesias, Pedro Almodóvar ¡Santiago Segura!".




Per darrere i per davant d'aquestes brometes, hem de constatar que, si bé la llibertat d'expressió semblava tolerada en la sala de la investidura per a President del govern, la llibertat d'informació al poble, al poble que no hi era present i que sols podia seguir-la per radio o televisió, estava controlada i retallada. Sembla que en Espanya hi ha, per una banda, un món il·luminat, més o menys fictici,  i, per l'altra, un món subterrani i fosc de gent mantinguda en la ignorància. En aquesta sessió, el món il·luminat era el que veien els privilegiats que hi assistien. Persones que tenen el permís de conèixer la realitat, perquè saben interpretar-la segons els cànons establerts pel règim. La resta de ciutadans, que solament podíem accedir a la sessió a través de la tele, només vam poder veure i oir allò que la censura del règim va permetre. La televisió del règim rajoyano censurà alguns discursos, entre els quals podem recordar els dels catalans (Tardà, per exemple). És possible que alguna altra cadena (la Sexta?) participara en la censura (no n'estic segur).


     

Vivim en una democràcia ben guardada dins d'una caixa de seguretat elaborada pel franquisme de la immodèlica transició: el conjunt de normes constitucionals. Gràcies a estes lleis sabem que tots els que frueixen del títol oficial d'espanyols i espanyoles som iguals dins dels territoris que determina la constitució. Els que no volen ser-ho, "no saben lo que se hacen". Per això, impedir, per exemple, el referèndum català "es por su bien". Impedir que el poble espanyol escolte el discurs del catalanista Tardà "es por su bien". Pel bé dels espanyols que podrien oir-lo i per bé del mateix Tardà. Som considerats persones immadures que necessitem guia i camins prèviament traçats per aquells que estan en possessió de la sindèresi necessària. Hi ha coses que no devem saber ni oir. Hi ha tipus de llibertats que no devem tenir ni exercir, perquè ens portarien a la perdició. Necessitem guies com Franco o els franquistes, com Utrera Molina, el sogre de Ruiz Gallardón i ex ministre de Franco... El qual, en un article de no recorde quin periòdic, deia que, "si seguimos así", no hi haurà més remei que repetir "el levantamiento" de Franco y Falange" (o quelcom paregut).

En lloc del símil de la caixa de seguretat, podríem citar la caverna de Plató, on, com sabem, unes persones lligades amb cadenes creien que el món era les projeccions de figures que apareixien en la pared d'enfront, gràcies a la llum que venia de l'exterior a través d'un forat de la cova que ells no veien perquè estava darrere seu. És a dir, la realitat política d'aquest país és allò que els mitjans ens fan veure.
     
Suso del Toro escriu: "La clave de que no haya verdadera democracia en España está en los medios de comunicación. El papel de la prensa en la democracia española desde hace tiempo es tristísimo y culpable. Me dirán que nos quedan espacios como este diario digital y algún otro, pero no es muy real... Y, por favor, que nadie me diga de buena fe a estas alturas que todavía nos queda “El País”. Porque ésa es una buena historia que merece ser contada.  

I continue citant a Suso del Toro: "Para conservar cohesión como un estado, España solo puede echar mano de ese miedo cultivado celosamente: “España se rompe”. Tan frágil es la base de la convivencia cuando no hay en absoluto un proyecto compartido para la convivencia y colaboración. Un estado para existir tiene que levantarse sobre un proyecto cívico inclusivo, llámese “nación” o como se quiera llamar".

                         

Etcètera, etcètera...