Miscel·lània de "gracietes" 2

Estos, Fabio, ¡ay dolor!, que ves ahora
campos de soledad, mustio collado,

fueron un tiempo fértiles campos d'Oliva.

(Rodrigo Caro, s. XVII)

Vegeu els posts:

http://miquelrais.blogspot.com/2010/01/la-segona-expulsio-dels-moriscs-1.html
http://miquelrais.blogspot.com/2010/01/la-segona-expulsio-dels-moriscs-2_07.html

El tren d’Oliva (línia Gandia - Dénia), promeses fetes i no complertes des de Franco, passant per l’UCD, fins el PSOE i el PP. Aquests dos han estat manant, un darrere l’altre, a través de dilatades legislatures, a l’Estat i al País Valencià. Encara manen tots dos, però no junts, es clar. En açò, però, coincideixen.

Fabio, las esperanzas cortesanas
prisiones son do el ambicioso muere
y donde al más astuto nacen canas

(Andrés Fernández de Andrada, s. XVII)

També tenen el cervell paralitzat per la bombolla immobiliària.

España no se rompe, se deshilacha.

Quina gran veritat dita en la llengua corresponent!

Ha quedat admirat i embadalit en contemplar el present i el futur d’España.

Udola de terror, perquè setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat que volia jutjar els gurtelians.

No hi ha remei: el capital ha seduït la justícia.

Serà un xoriço? Tu que creus?

Miscel·lània de "gracietes"

Si em lleveu la llibertat de tapar-me, no tindré la llibertat de portar el símbol de la submissió de la dona al mascle, el meu home no em deixarà sortir de casa, els veïns i les veïnes m’assenyalaran amb el dit, seré una proscrita i, el que és pitjor de tot: em sotmetré a la tirania de la moda i en seré una esclava més; els homes pecaran mirant-me.

Serà aquest el “destape” que volen quan es proposen prohibir el vel?

La judicatura ataca, decidida a defensar els gurtelians i l’Alzheimer històric.

Els treballadors innocents s’agenollen entusiasmats davant del poder indiscutible i l’atractiu afalagador de la llibertat democràtica del lliure mercat (ben lluny de la dictadura de Cuba i de Venezuela).

Pinochet, plorós pel que li està passant a Garzón.

El futur del jubilat sense plans de pensions privades.

Don Pelayo, preparat per a lluitar contra el "contubernio" d'ETA i Zapatero.

Jo sóc els altres

Dins de tu i dins de mi estan els altres

(L’escrit anterior: “Jo no sóc jo sense el llenguatge dels altres”, és una introducció a aquest):

http://miquelrais.blogspot.com/2010/03/jo-soc-els-altres.html

• He anat aprenent les coses que sé, perquè me les han indicades, me les han nombrades, me les han descrites, les he llegides. Però també perquè les he vistes, les he tocades, les he experimentades (amb dificultat o amb facilitat, amb plaer o amb dolor), i han sigut interpretades en el llenguatge. El llenguatge m’ha descobert les coses o m’ha ajudat a interpretar-les. És com aquelles ulleres que, al mateix temps que et fan veure, modifiquen el que veus. Però el llenguatge no és sols el llenguatge conscient, sinó també aquells missatges semiconscients que m’arriben sense adonar-me’n. Hi ha, també, el llenguatge dels gestos, el de la mirada que renya o aprova, el llenguatge del comportament (un marxar desganat, una presència orgullosa, una mirada especial –“hoy la he visto…, la he visto y me ha mirado... ¡hoy creo en Dios!”), el llenguatge parlat o escrit que desprès s’oblida i queda gravat en el nostre cervell com un cànon de percepció, valoració i comportament gairebé ignorat per nosaltres. Forma part de l’educació (intencionada o casual). Ens ha introduït maneres de percebre, de valorar, de decidir i d’actuar que s’han constituït en una dimensió connatural nostra, sobre la qual no solem reflexionar i que presideix tota la nostra vida. La nostra llibertat està condicionada i limitada per ella. És el principi no elegit de totes les eleccions. Parafrasejant Agustí d’Hipona, que va dir: “Entra dins de tu, la veritat s’allotja a l’interior de l’home”, pense que allò que s’allotja dins de nosaltres són els altres, els altres en el llenguatge.

• Dins de tu i dins de mi estan els altres (els que ja hi eren i els que van incorporant-s’hi a cada instant), la societat (que es transforma), el món (que canvia). Si vols saber qui ets, cerca els altres que portes dins i que estan fora. Som com la lluna, que té dues cares: una visible i l’altra obscura, la visible, fora; la invisible, dins. De tal manera que m’atrevisc a dir: jo no em pertany a mi, jo pertany als altres, al llenguatge dels altres, als quals aquest designa juntament amb el món. Perquè el llenguatge és la casa de l’ésser que som, el lloc per on albirem espurnes de la realitat, que ens la descobreixen en un sentit i ens l’amaguen en un altre.

• Si esbrinem qui són alguns d’eixos altres que portem dins, potser aquest descobriment ens farà feredat. Potser..., potser..., si descobrim que la realitat sobre la qual ens recolzem és un munt de fem pudent les bafarades del qual ens dicten secretament els nostres judicis i les nostres valoracions. Judicis i valoracions que encaixen tant bé dins d’aquesta cultura de la llibertat d’enriquir-se, encara que es produïsca misèria i dolor. Sabeu el vell acudit del fumador obsés, dominat per l’addicció al tabac, que quan respirava l’aire pur es marejava? Doncs, això mateix. Els efluvis pudents de l’esmentada dimensió quasi natural, que l’educació dels altres han deixat al nostre sí, ens mantenen en vida i no ens deixen respirar l’aire pur de la política honesta. Necessitem una justícia delinqüent que ens garantisca l’olor fètida de “l’extrema placidesa” del franquisme, la pudor persistent de la corrupció “gurteliana”, un sistema liberal-democràtic que només done llibertat als poderosos, una llibertat d’expressió que, per fi, acabe amb la “funesta mania de pensar”, sense necessitat de policia ni d’exèrcit. Així aconseguirem la “llibertat” de no tolerar la llibertat, la “llibertat” de prohibir, de prohibir el que siga, diguem-ne memòria històrica, unes fotos, etc., la “llibertat” de no poder avortar qui ho necessite. Contra el “prohibit prohibir” del maig del 68, “llibertat” o llicència per a prohibir. De tal manera que estem arribant a creure que l’única sortida de la crisi econòmica que patim està en aconseguir que uns s’estrenyen el cinturó per a que els de sempre se l’afluixen. Ja que, tot comptat i debatut, si els pobres deixaren de ser-ho, aquest món en què vivim, muntat sobre la llibertat de la merda, deixaria d’existir.

Heu aquí un que comença a pensar

Jo no sóc jo sense el llenguatge dels altres

El billar, d'Anna Sanchis

• Podria dir-se que tinc un cos? Si sóc jo qui té el cos, jo sóc una cosa i el cos una altra, i la cosa que sóc jo és la posseïdora de la cosa que és el cos. Quan jo menge és el cos qui menja. Us imagineu un jo menjant sense cos? I pensar? És possible pensar, és possible decidir, sense el cervell? Quan aquest es desbarata, es desbarata tota la persona. Aleshores, direm que el cos és meu o més aviat que jo sóc del cos, que jo pertany a l’organisme viu que diem meu?

• Sóc jo l’amo del llenguatge o el llenguatge em domina a mi? Ningú no naix parlant. Així és que jo vaig anar aprenent a parlar i entendre poc a poc, a mesura que adquiria consciència. M’ensenyaven algunes paraules, altres les aprenia en oir-les. Moltes passaven per les meues orelles i, gairebé sense adonar-me’n, es quedaven per a sortir a la llum el dia menys pensat. I ningú no sabia com les havia apreses. Més encara, aprenia aspectes del llenguatge que no m’havien ensenyat, com són algunes regles bàsiques, sense les quals és impossible parlar. Aquestes regles venien implícites en les paraules o expressions que aprenia, les portaven elles; ni tan sols era conscient d’haver-les après, ni tampoc d’usar-les. Ni aleshores ni ara. El llenguatge no és meu; jo pertany al llenguatge. Si em llevaren el llenguatge, em matarien (o quasi).

• La llengua va a la seua. Ni tot el que jo parle i escric ve del llenguatge, ni tot ve de mi. Podríem dir que “Fifty fifty”, a mitges. Quan parle o escric, sóc jo qui parla o escriu, qui tria les paraules i les posa en un discurs més o menys complicat. Però també està clar que la llengua em dirigeix; en certa manera, m’arrossega a través de diverses lleis, unes més conegudes, les lleis gramaticals i sintàctiques; altres més complicades, com les vinculades als significats de les paraules usades, significats conceptuals, sensibles, emotius, significats que em remeten a experiències passades, a coneixements relacionats, etc. Per això, quan parlem o escrivim ens sentim arrossegats pel llenguatge i alguns senten la inspiració d’un déu o d’una musa. Quan comence a parlar o a escriure, la llengua se m’emporta. Si em lleven aquesta llengua, m’arranquen una part de mi.