Banda de lladres

                                                          Entrada anterior: Fidels per sempre més

"Banda de lladres", d'Anna Sanchis

"No He cumplido mis promesas electorales pero he cumplido mi deber" (Rajoy, 12-2-13, en Lourdes).

Complir cadascú el deure que li pertoca és obligació de tots, però sovint hom anomena deure a imperatius que no ho són. Habitualment els polítics al poder es refugien sota aquesta expressió, o qualsevol altra semblant, per escamotejar als ulls del poble l'incompliment del seu deure autèntic, el qual podríem definir-lo tot emprant les conegudes paraules de Salvador Espriu: mantenir-nos "fidels per sempre més al servei d'aquest poble". La història recent ens ha donat molts exemples d'excuses (nazi-feixistes algunes, per exemple: "¡Deutschland über alles!", "¡Arriba España!", "Franco, centinela de Occidente"; pseudo-democràtiques i de pacotilla, altres: "España va bien" o "Yo soy el milagro", d'Aznar; "El Estado de derecho también se defiende en las alcantarillas" o "La ética de la responsabilidad", de Felipe Gonzàlez). 

Estaria jo errat quan pensava que el deure d'un polític havia de ser complir les promeses donades als electors per les quals havia estat elegit?

"Haremos lo que hay que hacer" (Soraya Sáez de Santamaria, 31-1-12).

Encerclar el Parlament amb policies i barricades per a que no hi aplegue la veu del poble penseu que entra dins del programa de "fer el que cal fer"? Per ventura els representants d'eixe poble han estat o no han estat elegits gràcies a les promeses electorals? Em dóna la impressió que aquests polítics del govern no sols no ouen les veus del poble, però ni tan sols s'ouen a sí mateixos, quan parlen i prometen en les campanyes. Són sords selectius. Quan prometen, només ouen misteriosament les contra-promeses silencioses que pensen acomplir.

Què és allò que cal fer? Vist el que hem vist i estem veient a nivell espanyol, europeu i mundial, sembla que cal fer allò que beneficia al partit del govern i rodalies, perquè respon als interessos del capital financer neoliberal que ha provocat la crisi. Sabem que el partit al poder no és l'amo, sinó el gerent dels interessos de l'amo, del qual rep suculents i milionaris beneficis per fer el que està fent (a poc a poc anem coneixent-ne alguns). El que fa és reformar i arranjar la casa per a que els amos visquen amb la màxima comoditat i els servents amb la mínima possible (reformes estructurals). Aquests s'hi havien passat ja bon tros de la ratlla desitjada pels amos i havien pres massa confiança. Ja estaven abusant. La crisi està pensada, doncs, per a col·locar cadascú al seu lloc: els amos ben alt i ben lliures; els servents ben a sota i ben subjectes.

Serà aquest el Pantocràtor amo de Rajoy?
No sembla un ricot neoliberal.
Quantes coses se'ns escapen!

"Haremos las cosas como dios manda" (Rajoy, 21-5-12).

Al capdavall, la democràcia esdevé la dictadura de déu, la teocràcia. Ben entès, però, que entre aquest déu i els diners, la teocràcia i els mercats, no hi ha gaire diferència. Per exemple: els bancs, els negocis tèrbols, les manipulacions de Bertone, la pederàstia i el Vatisex (barrejat tot amb: Legionarios de Cristo, Opus Dei, Kikos, Comunión y liberación, etc.) han fet dimitir el Papa. A l'Església, doncs, ja sols manen ells, que al cap i a la fi s'hi han desenvolupat durant aquests anys. És la ideologia de Rajoy i els bisbes espanyols. Fer les coses com déu mana és fer la política de déu, però no el govern de Crist. La política dels lladres, però no la política de l'amor. Pau II i Benet XVI ja havien convertit en caca el Concili Vaticà II.  Pot ser per això, els iaio-flautes, front l'Arquebisbat de Madrid (27/2/13), portaven pancartes amb els següents retrets: "Los capos que nos rodean mantillas y rosarios llevan", "El pueblo masacrado y el clero callado".

I contra altres llibertats,
excepte les dels senyors

Fidels per sempre més

                                                 Entrada anterior: Globalització i nacions

On puc trobar el passat que no he viscut?

Josep Fabra, en un poema de "Les hores vives", premi de poesia Ciutat d'Alcoi 2012, editorial Denes, diu: 

“Escric lluny dels miralls. La meva cara 

ja no em recorda res del que he sigut.
On puc trobar el passat que no he viscut?”.

Llegisc aquests versos i pense en el passat que no he viscut sota la dictadura i en el futur que no viuré vivint el que encara m'espera a l'exili on sóc.

És per això, potser, que
la mar ja no em mira com abans,
sols gemega adolorida

----------------------------------------

En el poema "Espill antic", que  Enric Sòria inclou al llibre "Arqueologia", premi València de poesia 2012, Bromera, podem llegir aquests versos:

"Ignores d'on 

sorgeix aquesta música
que t'arravata.

Tampoc les canyes saben,
i dansen en el vent."

Els quals em recorden que sorgim de quelcom que som i no som nosaltres, que ve de lluny i que ens perdura dintre, igual que aquella música que ens apassiona: un estrany més íntim que la més íntima intimitat. Els arbres també tenen arrels que no es veuen i per on s'omplin del vigor de la terra.

Si ja no sona la música que portem dins, qui ens la tocarà? Sam ja se n'ha anat perseguit per la Merkel i els seus patrons. Ni Rajoy, ni de Cospedal, ni de Guindos, ni Montoro, ni Arenas, ni Rubalcaba, ni la Merkel, sobre tot la Merkel, poden tocar-la, perquè la ignoren. Com podrien, si viuen en la putrefacció contra natura? Potser la música s'ha perdut perquè el poble l'ha oblidat davall els munts de fem abocats pels corruptes.

Depurem, doncs, el fem i alliberem el poble, per poder viure el futur que voldríem recordar. Podria ser el principi d'una gran amistat. Tan de bo que, retrobada la música, desvelat el veritable nom de cada cosa, ens hi mantinguérem fidels per sempre més.

---------------------------------------

“El capitalismo ha colonizado el mar, la tierra y el aire. Aún así, todavía le quedaba el mundo intangible por conquistar. Se han deshelado los polos, se ha contaminado la atmósfera, se ha esterilizado el suelo. El mundo de los negocios ha llegado incluso a cambiar de sitio los glaciares. Ha reventado el subsuelo terrestre con cientos de pruebas nucleares. Ha agujereado la capa de ozono en la estratosfera. Ha desquiciado genéticamente las semillas. ¿Por qué iba a dejar en su sitio el mundo de las exigencias de la razón? ¿Por qué iba a respetar la Verdad o la Justicia sin intentar sacarles partido económico?”, escrit per Carlos Fernández Liria en "¿Para qué sirven los filósofos?", "Libros La Catarata".

No és l'asteroide. És la "Nit d'estels"
de Van Gogh.
Amenaçadora premonició.

Globalització i nacions

                                                                                      Entrada anterior: Pardalets i pardalots

La confusió de llengües de Babel
fou un regal diví per tal d'evitar
l'imperi planetari, transnacional 
i monolingüe

La globalització fa suposar a alguns, als quals Zygmunt Bauman anomena "l'elit del coneixement" (els intel·lectuals d'abans), que el temps de les nacionalitats ha passat. El món seria cada vegada més transnacional, sotmès a una cultura cada dia més global i uniforme.

No penseu que va descaminat, no. La tal globalització i uniformitat subseqüent ja estem experimentant-la en la ràpida i progressiva extinció d'espècies animals i vegetals. L'extermini d'espècies animals per interessos econòmics i l'extermini d'espècies vegetals a mans d'espècies invasores i per la manipulació genètica, amb l'excusa de la prosperitat, està eliminant vertiginosament la diversitat vital del planeta. 

No és estrany que això passe, també, amb l'ésser humà (extinció de nacionalitats, de cultures i de llengües) perquè la causa és la mateixa: l'emancipació, no de l'home o de la dona a què abans s'aspirava (ai dolor!), sinó "de l'activitat econòmica respecte a tot criteri que no siga el de la rendibilitat i a tot propòsit que no siga el de la multiplicació dels beneficis", diu Z. Bauman. I continua més avant dient que el resultat d'aquest canvi "va ser un augment sense precedents de la producció i acumulació de riquesa, però també una crua i violenta polarització dels nivells de vida i la ràpida expansió d'una gran massa de residus humans"(1). 

Gran part dels intel·lectuals espanyols, l'elit del coneixement espanyola, s'ha apressat a donar savis consells sobre el perill i la inutilitat d'una possible independència de Catalunya. Asseguren que avui la independència és impossible. Però de minorar o anul·lar la distància cada vegada més gran entre una classe poderosa, rica, lliure, independent, corrupta, dominadora dels media, dominadora de la justícia i una classe de residus humans, cada vegada més pobra, menys lliure i més dependent, d'això no solen parlar. La uniformització mundial d'aquests residus humans espremuts (la mateixa llengua, la mateixa cultura, els mateixos iPads, els mateixos "trending topics", els mateixos valors, etc., etc.) sí, però, compte, les diferències abismals en les rendes de l'1%, amo del món, i del 99%, residus espremuts pel neoliberalisme, són intocables. L'imperi dels amos del món, sí. Però la independència de la pluralitat de nacions i de llengües, no. Voldrien una nova Babel sense el fracàs final. Tot siga per augmentar la riquesa dels privilegiats.

El model vegetal d'extinció de la divergència és vàlid per a l'ésser humà en el projecte incorporat a la ideologia dominant. Hom pot trobar fàcilment exemples d'espècies humanes invasores o d'enginyeria genètico-cultural, per alterar els gens d'una cultura (el país valencià és un exemple dels dos procediments). No hi ha fusió o encreuament de cultures. Les nacions invadeixen i devoren; les cultures eliminen les vençudes com els herbicides sistèmics (que penetren en els òrgans de creixements i arriben a les arrels) i els herbicides preemergents (que maten i no deixen reemergir més herbes, com el cavall d'Àtila). La saviesa humana ha aplegat a la cimera creativa: la producció artificial de deserts humans. Sobre allò que resta s'aplica l'enginyeria genètica, també un gran descobriment. La invasió començà ja fa temps (quan el mal ve d'Almansa a tots alcança). Des d'aleshores, l'enginyeria genètica i els herbicides humans, sistèmics i preemergents, han estat actuant. El darrer intent per a allò poc que resta  ve representat per l'infaust Wert.

De la fusió de les rendes multimilionàries que s'allotgen en les altures per damunt dels núvols amb la penúria dels residus humans que s'arrosseguen per terra, d'això, ni es parla: no encaixa en el món ideat per Javéh. Seria un daltabaix massa gran, tant, que pertorbaria el sagrat ordre de les coses. No seria rendible per als multimilionaris.

Per què es rendible la desaparició de cultures i nacions, però no la desaparició de la creixent distància entre les rendes de l'1% de la població i la del 99% de la mateixa població? Per què s'ha acabat el temps de les nacions i no s'ha acabat el temps de rics i pobres? Què tindran els pobres que, essent majoria aclaparadora, són servents dels rics, no els seus iguals, mentre que les nacions i les cultures fan més rics als rics quan són aniquilades?

De moment, Catalunya és Espanya, Espanya és Europa, i Europa és Alemanya. Per damunt de tot, de Catalunya, de'Espanya,  d'Anglaterra, d'Alemanya, d'Europa, estan els mercats, l'elit econòmica que els unifica tots. Per sota, els residus humans catalans, els espanyols, els anglesos, els alemanys, els europeus. Tots unificats en la categoria de residus. Tanmateix, de la igualació entre mercats i residus no se'n parla. Per dalt, la UE de l'1%; per sota, la UE dels residus. Tots dos ben separadets dins de la gran unitat. That is the question. 

Un dels residus supervivents, 
inconfusible amb la raça 
dels seus amos

No farà mal a ningú escoltar el que aquí a sota diu el catedràtic de Ciència Política, Ramón Cotarelo: 

http://www.youtube.com/watch_popup?v=ylQFZZMHOxk&feature=youtu.be

----------------------------------

(1) Vide: Zigmunt Bauman: Vida líquida, Paidós, cap. 7

Pardalets i pardalots

                              Entrada anterior: A propòsit d'AFEI, una associació humanitària

Heu aquí una garsa

La corrupció té remei? No ho sé. Cal reconèixer, nogensmenys, que una certa corrupció és connatural a l'ésser humà. Encara que només fos la corrupció física de les defecacions. Hi ha excrements humans, perquè els humans mengen i beuen. I la cerca de menja i de beguda sovint genera corrupció moral.  La cerca d'aliments esdevé cerca de delikatessen, que deriva en cerca de riqueses que proporcionen abundància, comoditats, prestigi, etc. Així, doncs, la necessitat primària d'aliments, vestit, sostre i calor pot degenerar en corrupció moral. 

Hi ha humans que conviuen amb la merda sense cap problema. És possible que la corrupció d'aquesta contamine la moral alguna vegada. No ho sé. Però si sé (i ho sap qualsevol lector de Freud) que l'obsessió per la netedat i neteja corporal sol provenir d'un complexe de brutícia moral. Pot ser-ne un símptoma l'obsessió en el PP de perseguir l'avortament i les bodes gai, l'obsessió d'assistir a processons i d'enriquir a l'Església. Potser té mala consciència i pretén netejar-la amb accions de beateria secundària. Portar mantellina en les processons no li alliberarà a Dolores de Cospedal la mala consciència dels sobres que ha rebut, dels diversos sous que cobra i de les retallades socials ordenades per ella mateixa i pel seu partit al poder. Imagine que aquesta senyora es purifica amb els resos, les jaculatòries, i no sé si també amb la deixuplina i els sacrificis imposats al poble pla, com aquell frare que amb les deixuplines colpejava el matalaf, mentre ell xisclava llastimosament. També podríem pensar que tots aquests actes purificadors o de desgreuge davant déu són en realitat una forma de manipular el cervell dels electors i fer-los creure el que no és. Per què, si no, aquell frare colpejava el matalaf xisclant llastimosament?

Podríem també fer esment (per si aconseguim il·luminar més el cervell d'algun lector) que hi ha un tipus humà força semblant a certes garses ("urracas" s'anomenen en castellà) que roben i amuntonen més menjar del necessari i objectes variats que no tenen utilitat immediata, fins i tot, joies  o andròmines brillants, i els guarden en llocs secrets. Aquests tipus humans ens robarien al poble pla sous, drets, medecines, metges, salut, etc. i ho guardarien tot en llocs secrets anomenats paradisos fiscals. La qual cosa els produiria un sentiment pregon de corrupció moral, a no ser que foren com aquells humans que conviuen a gust amb muntanyes del fem defecat. El tipus humà a qui correspon millor aquesta insensibilitat a la corrupció el trobaríem més aviat entre el món empresarial, el banquer i el financer, les vertaderes garses corruptores de les altres garses, els polítics (els corruptes, és clar, que no són tots).

Hi ha encara una idea lluminosa que se m'acudeix. I és que tal volta aquesta característica avícola podria ser prou típica del poble espanyol, gràcies a la qual des de la transició s'hauria confeccionat un conjunt de lleis ecològiques per a garantir la vida i comportament habitual de les garses en aquest nínxol ecològic preferit. Per això seria tan fàcil robar i guardar el resultat dels robatoris en llocs misteriosos (com els paradisos fiscals). A més de les lleis hi hauria una tradició ecològica ben assimilada per polítics, jutges, policies, eclesiàstics, etc., però sobre tot per banquers, empresaris i inversors financers, que garantiria la supervivència d'aquest tipus de ciutadans garses. No oblidem que els banquers (els amos, és clar), els empresaris i els inversors financers són les garses principals els pardalots garses, que generen pardalets garses (els polítics-garses i el poble-garsa). Però el problema principal el tenim en el sistema capitalista neoliberal. Aquest, des d'algun temps, té l'objectiu de convertir tot el planeta en nínxol ecològic de les garses. Un dels primers intents estem vivint-lo ara. És la crisi. La qual no és altra cosa que haver-nos pispat, de la nit al matí, com fan les autèntiques garses, els recursos amb què comptàvem.

La plaga de garses no acabarà
tan fàcilment, perquè disposa
de nombrosos còmplices

Perdoneu-me una consideració final. Els polítics, alguns, són corruptes, es clar, també una part del poble, però la corrupció d'uns i altres és secundària (pardalets garses). L'orígen de la corrupció està en el capital, en els amos del capital. El capital compra, mentre que el polític i el poble, enlluernats, es venen. El capital vol rendibilitat i multiplicació de beneficis. No respecta cap altre valor.  Per a assolir això, compra el polític i el que siga, que es converteixen en criats, fàmuls, lacais, servents (Draghi, Monti, Merkel, Rajoy, de Guindos, Montoro, jutges, Fabra, Blasco, etc., etc., etc.). L'amo del capital és l'amo del món (o vol ser-ho). Aquest és el perillós, el pardalot garsa. En ell està l'origen de l'epidèmia que possiblement acabarà amb nosaltres. La solució, doncs, no està en que ens governen els amos del capital (com va passar en Itàlia amb Berlusconi i ara amb la gestió europea de la crisi), sinó en el control democràtic, que no tenim (i axí ens va), dels amos del capital. El control autènticament democràtic podria alliberar-nos dels pardalots i dels pardalets garsa, l'única regeneració possible. Prou diferent de la que proposa Aguirre, la Cólera de Dios (¿defecación infinita, corrupción interminable?). 

La Trilateral

"Ves-te'n a fer la ma i deixam en pau!"

A propòsit d'AFEI, una associació humanitària

                                                                                Entrada anterior: Ara és: sempre més enllà

Un grup d'amics i amigues de diversa edat han fundat una associació "A Favor de l'Educació Igualitària". De moment, totes i tots són d'Oliva, però tenen horitzons geogràfics més amplis: La Safor, si és possible.

L'associació va nàixer per tal de remeiar, en l'àmbit educatiu, la creixent pobresa que va desplegant-se per la societat. Nens i nenes que no poden satisfer l'import del menjador, nens i nenes que no poden comprar els llibres de text, jovent que no pot accedir als estudis superiors a que aspiren i pels quals estan dotats, etc. No és que el govern s'haja oblidat d'aquestes necessitats, ans al contrari, el govern s'ocupa de minar-les. 

Alguns pensen que  la causa d'aquesta pobresa són les retallades i les mentides de Rajoy,  Montoro, de Guindos, etc.; hi ha qui creu que són els bancs els culpables, o els polítics, amb llur corrupció consubstancial; Marx pensaria que és el capital lliure de constriccions polítiques i ètiques, balafiador i moralment pervers; Zygmunt Bauman seguiria el mateix criteri de Marx respecte al llibertinatge econòmic, al balafiament i la perversitat actuals, amb una sola correcció: que la propulsió quasi atòmica neoliberal els ha incrementat a l'enèsima potència. 

Si bé és veritat que l'associació assumeix una obligació que li correspon a l'Estat i, doncs, sembla exonerar-lo, tot convertint un deure estatal en almoina privada, també és veritat que tots tenim la responsabilitat de tots, de la mateixa manera que qualsevol partícula de la galàxia depèn de totes les altres. Allò que sembla a primera vista una suplència de l'obligació estatal i, per tant, una privatització de les obligacions públiques, és realment una acció política en pro de la justícia i del futur del país en contra dels plans governamentals. Car una societat inculta és una matèria fàcilment modelable pels polítics malentranyats i egoistes que ara ens governen i que estan causant el desgavell. 

Establerta la legitimitat i necessitat d'aquest nivell d'ajuda, en el qual la solidaritat i la política  es confonen en una acció única, crec que hi ha un altre nivell exclusivament polític, sobre el qual és urgent actuar: el nivell dels drets. No simplement el d'ajudar a satisfer-los econòmicament, com és l'objectiu d'AFEI, sinó el d'exigir-los. És peremptori anar més enllà d'aquest sistema socio-polític que ens està empudegant a tots. Particularment ara, que anem descobrint apilotaments de merda corrupta per tots els racons polítics, judicials, bancaris i empresarials. Necessitem una societat que potencie i multiplique els drets i les llibertats de les classes populars al temps que retalle i afeblisca els drets i llibertats de les classes explotadores. Car llurs drets són abusos, extorsions, saquejos, depredacions, lladronicis, pillatges, desnonaments, espolis de les classes populars; les seues llibertats solen ser llibertinatge (si gosem emprar l'odiada expressió que freqüentment usava el cabdill i els seus acòlits quan es referien a les llibertats populars i als drets humans). S'apugen els drets, llibertats i ingressos dels uns, ja prou alts, al temps que disminueixen els drets, llibertats i ingressos dels altres, ja de sempre trepitjats per terra.

El sistema actual, que està essent elaborat pel funest ministre Wert té la missió d'anul·lar (o de disminuir, si més no) la capacitat reflexiva crítica dels alumnes i potenciar la tendència humana a la submissió i a les creences irracionals. Per poder canviar aquest món en un altre respectuós i potenciador dels drets humans, necessitem un altre sistema educatiu, un cop hajam anul·lat el poder del senyor Wert i tot el que suposa com ministre d'educació. Així, doncs, AFEI, bé que és necessària sense cap dubte, és, però, insuficient. Cal actuar, doncs, igualment en una altra dimensió, per tal de construir un món en el qual no visca ningú que necessite ajuda humanitària.