Corren de pressa per seguir corrent encara més de pressa

Entrada anterior: La llibertat era verda i se la va menjar un burro

Estava llegint el llibre de Carlos Fernàndez Liria, "Gramsci y Althusser", publicat per El País en la col·lecció "Filósofos", quan la notícia del projecte català d'independència em va colpejar, tot despertant-me la il·lusió que estem assistint al naixement d'una nova esperança: la col·laboració de dos països independents i sobirans, com, per exemple, França i Espanya o Catalunya i Espanya. Però deixem-ho madurar i agafem el tema que m'havia plantejat per avui.

En el llibre que acabe d'esmentar havia seleccionat dues cites (que acabe de traduir i reproduïsc a continuació) relatives a l'essència del capitalisme. 

Una, de la pàgina 62, és: "Marx deia que una màquina és una màquina. Sota determinades condicions aquesta màquina esdevé un capital. En tant que és màquina, allibera l'ésser humà de la necessitat de treballar i li permet dominar les forces naturals. En tant que capital, al contrari, imposa a l'ésser humà la servitud de la naturalesa i allarga indefinidament la necessitat de treballar... [perquè] en tant que capital, les camises [fabricades per la màquina] no són camises, són benefici empresarial en forma de camises... ...[I aquest tipus de benefici] no pot detenir-se, sinó que necessita créixer en escala ampliada tots els dies, com si corregués [...] en una roda de ratolí, on els capitalistes corren de pressa per a seguir corrent encara més de pressa (John Kenneth Galbraith)". 

"En aquesta roda de ratolí, les necessitats de l'economia tenen poc que veure amb les necessitats humanes...". (p. 62).

Ara podrem comprendre el que ens passa sota el capitalisme doblement desenfrenat que coneguem pel nom de neoliberal. Ara les camises (el benefici empresarial) s'ha alliberat de les màquines. El benefici empresarial de la nostra època és més propi d'un casino (capitalisme de casino) que d'una fàbrica. Es tracta d'allò que diuen hedge funds o fons d'inversió lliure o fons d'esbarzer.  

L'altra cita (p. 63): "...allò que per a l'economia són solucions, per a la majoria dels éssers humans són problemes... En 'La doctrina de Shock' de Naomi Klein (2007), les guerres, els tsunamis, els terratrèmols o les grans fams són problemes molt greus per a la humanitat, però des del punt de vista empresarial són una ocasió privilegiada per a fer negocis. A més a més, el llibre de Klein..., "L'auge del capitalisme del desastre", demostra fefaentment que, en l'actualitat, el capitalisme no funciona més que en situacions humanament catastròfiques." (p.63)

Supose que, a partir d'aquí, comprendrem millor la famosa crisi econòmica, que ha contribuït a (o ha causat) l'augment vertiginós dels beneficis (el 40%) als grans capitalistes (una suculenta inversió, aquesta crisi, oi?). Mentrestant, Rajoy pretén fer de mag. Però no passa de ser un polític maldestre que vol enganyar el poble projectant ombres en la paret.

Caldrà pensar-ho bé abans de decidir a qui votem.

La llibertat era verda i se la va menjar un burro

Entrada anterior: Resposta al comentari de Jordi

No hay alternativas

El sistema judicial, pensat i muntat en Espanya amb l'objectiu, entre d'altres, de controlar i sotmetre la independència popular dels ciutadans, es queixà l'altre dia en Catalunya d'un atac a la seua independència per part dels independentistes catalans quan es manifestaven a favor dels convocats a declarar per haver organitzat un referèndum. Havien estat convocats per aquesta "Justícia independent"; independent de Catalunya i sotmesa al govern d'Espanya. Estaven convocats precisament (mira per on!) el dia de l'aniversari en què Franco assassinà a Companys (vulgues que no, qui més i qui manco pensava en el fi que espera als capdavanters independentistes i que aquesta possiblement era la intenció de Govern i judicatura). Aquesta circumstància i altres esdeveniments dels darrers anys ens feia dubtar de la independència del poder judicial respecte al poder del govern d'Espanya. En canvi, sí que sabem que els independentistes catalans volen independitzar-se d'aquest govern, de les lleis espanyoles i del poder judicial espanyol. Per això reclamen la independència.

Ara bé, des d'un punt de vista més general, se m'acudeix pensar que estem vivint sota una dictadura, una dictadura que ve (i va més enllà) de l'Estat espanyol. Una dictadura "sui generis", una dictadura que ens impedix realitzar el que volem, com correspondria a una democràcia com il faut, una democràcia que fos el govern del poble. D'antuvi cal dir que en la democràcia que vivim, la inventada per la Grècia clàssica, el govern del poble s'ha convertit en el govern dels representants del poble. I no de tots, sinó de la majoria absoluta (i prompte, si no ho remeiem, de la majoria relativa, a no ser que li parem els peus al PP). És a dir, el govern del poble s'ha convertit en govern d'intermediaris, els representants; circumstàncies aquestes que ja retallen prou la concepció clàssica de la democràcia grega.

A més de tots aquests entrebancs que desvirtuen la paraula democràcia en el seu significat original i etimològic, ens estavellem contra un mur, el mur d'unes lleis que venen del passat i que no hem fet gran part de nosaltres ni dels nostres representants. També lleis actuals que limiten la democràcia, com la "llei Mordassa", com la que ens obliga a pagar si recorrem als tribunals per obtenir justícia, les retallades, les rebaixes dels salaris, les relatives a les relacions laborals en general, etc.. En tot cas, són del gust de la majoria de representants actuals i dels seus amos. El poble, doncs, no fem el que volem, està clar.

A més de les lleis no volgudes per una part del poble, ens estavellem contra les adversitats i calamitats naturals que tampoc volem, gran part de les quals són conseqüència de l'egoisme neoliberal dels nostres amos: guerres (guerres per vendre armament, guerres per pous de petroli, guerres per causes religioses, etc), catàstrofes naturals, conseqüència de transgressions ecològiques per l'afany de riquesa dels rics. I damunt de tot això ens colpegen les crisis econòmiques. Crisis que nosaltres tampoc no hem fet, però que patim (i amb la causa de les quals desgraciadament molts de nosaltres hem col·laborat), les alteracions del clima i altres aspectes ecològics, etc. Són els causants de les crisis, els que se'n beneficien d'ella, els que incrementen un 40% els seus ingressos. Mentre que, per contra, a nosaltres se'ns rebaixen tant els ingressos, que molts ens arrosseguem per l'abisme de les carències i fins i tot de la pobresa (sembla, doncs, que el nostre sofriment genera riquesa per als rics). Són aquests amos els que, a les solucions que proposem, ens responen sempre: "no hay alternativas". És a dir, estem en un món a través del qual no ens podem bellugar. Tot són entrebancs i prohibicions. Vivim en una selva entrecreuada de nombroses lianes que ens barren el pas. Catàstrofes naturals, catàstrofes econòmiques, catàstrofes bèl·liques, epidèmies,... Qualsevulla siga el camí que elegim, trobem sempre quelcom semblant a cartells que ens diuen: "No hay alternativas". És la cantarella de sempre, "la cançó de l'enfadós": "No hay alternativas" a les normes que ens cauen de dalt (de més amunt, fins i tot del nostre govern) referides, per exemple, a qüestions econòmiques. 

"Cal modificar l'article 135 de la 'untouchable' Constitució", ens ordenaren des de dalt i des de fora, malgrat que la Constitució no accepta "alternativas"... Ara veiem que no accepta "alternativas", solament si aquestes venen del poble. Però, ai quan aquestes venen de dalt (del poder econòmic neoliberal)! Aleshores, els independents i obedients  governants canvien el seu tarannà. Així és que modificaren l'esmentat article en el sentit que els ordenava l'egoista poder econòmic. Ja podien sotmetre (i sotmeteren) el poble espanyol a una pobresa indigna. I és que la riquesa s'alimenta de la pobresa. El poder veritablement independent, el poder quasi diví (l'única divinitat que existeix, a la qual se sotmeten tots, l'Església inclosa) és el complex de poder local-internacional-neoliberal, el poder dels diners de l'1%. Els perdonavides espanyols, com els de l'Oest cinematogràfic nordamericà, estan al servei d'aquest perdonavides superior i omnipotent, del qual no són més que esbirros (i bé que cobren: ho hem vist en la "casta" de representants i la corrupció que rosega les nostres institucions dirigides pel PP).

Hi ha una sèrie de limitacions de la nostra voluntat política (de la nostra llibertat democràtica, doncs), darrere de la frase: "no hay alternativas". Aquestes limitacions a les alternatives que necessitem per viure relativament bé, venen determinades per un excés de llibertat i de poder concedida a un sector de la població mundial: els grans empresaris, els grans inversors i grans financers; en dos paraules: els mercats desregulats.

La frase que sintetitza, doncs, la dictadura dels rics és: "No hay alternativas". La voluntat democràtica del poble no és possible (ho hem vist a la Grècia actual): la democràcia és impossible. S´ha acabat. Era verda i se la va menjar el burro neoliberal dels empresaris, bancs i inversors.

El dia que el poble vulga governar-se (i el deixen) quedarà desterrada l'expressió: "No hay alternativas". Però haurà de voler. I aquesta voluntat ha de ser una voluntat intel·ligent que es manifeste en les eleccions. Si no és així, "las alternativas" seguirán inexistents. I el poble anirà convertint-se en el rastre de fem que deixa el carro de les escombraries.

Resposta al comentari de Jordi

Entrada anterior: Sobre la ideologia

Resposta a les preguntes del comentari de Jordi a l'entrada anterior:

"De quines fonts ha de beure la consciència? Quin tipus de societat hem d'idealitzar? On és el barem que ens diu que una societat està en consonància amb l'home/dona?"

En primer lloc diré que hom me planteja un problema complex que va més enllà, no sols de les meues llums, sinó també d'un espai tan reduït com aquest bloc. Em limitaré a uns apunts discutibles.

La consciència capta allò que ens rodeja, es capta a sí mateixa, capta el llenguatge, tant el parlat, oït o llegit, com el gestual i en general les formes de comportar-se les altres persones. Al mateix temps el llenguatge intervé en la constitució del contingut de la consciència. La consciència interpreta el món a través del llenguatge (és difícil distingir entre pensament i llenguatge o idioma. Tots coneixem el proverbi italià: "traduttore, traditore"). La realitat percebuda es valorada positiva, negativa o indiferentment quan aquesta s'amalgama amb tot el que hi ha en el subjecte perceptor (del qual també forma part l'inconscient). Guardem en el nostre interior (per dir-ho d'alguna manera) tot un conjunt de situacions agradables o desagradables, de temor o esperança, etc. Tot açò colora cada percepció, cada record, etc. En general, hi ha experts que saben per on han passat els ciutadans, quines experiències han tingut... I, d'acord amb això, assessoren als polítics, als empresaris, als periodistes, als creadors d'opinió. El fet que Inda, un periodista de poques llums i ni un bri d'ètica, recorde Veneçuela cada vegada que interroga a algun polític de Podemos, relacionat en sessions anteriors amb el govern d'aquest país, és perquè se suposa que els espectadors han de sentir repugnància moral pel sol fet d'oir aquest nom. Aleshores, per desqualificar el susdit polític davant d'un sector d'espectadors, basta recordar que està relacionat amb el govern bolivarià. Gran part de la propaganda de la dreta es basa en parlar de manera que se suggerisquen imatges, agradables o desagradables, dignes o indignes, corruptes o incorruptes segons el que es vulga fer sentir. No els interessa l'aspecte verídic o racional, sinó la imatge d'immoralitat o no, el sentiment de repugnància o d'amor, a la qual o al qual va unit allò que es diu sobre el polític o el partit de què es tracte. No expressen idees: suggerixen images relacionades amb sentiments. Prefereixen que el espectador senta i no pense. Pretenen que desprès vote el sentiment i no la idea.

Autor: Oswaldo Guayasam

Amb l'expressió: "No hay alternativas", és a dir: "O açò o el desastre", fingeixen que accepten la democràcia, però amb mesura. Han estat abusant de nosaltres i ens han suprimit la democràcia a seques. Democràcia, sí, diuen, però respectant la llei (una llei que el poble actual no ha fet i que retalla la democràcia). Quan la democràcia no beneficia a la dreta, la qualifiquen de "populisme". Democràcia, sí, diuen; "populisme", no. (Franco deia més o menys: "Libertad, sí; libertinaje, no"). La paraula "populisme" adquireix, aleshores, un poder negatiu quasi religiós, com: "Satanàs"; o: "infernal". Ens tracten com a nens tot dient-nos: "populisme, caca. Fuig!". "Veneçuela" o "bolivariano" són paraules amb recialles repugnants i maleïdes que equivalen a la infantil "caca". 

Les fonts reclamades per Jordi, haurien de ser fonts que no distorsionen la realitat, que no mentin. Així, hauríem de desconfiar de totes aquelles persones, institucions, organismes que tenen poder i interessos econòmics, pels quals els puga interessar mentir. Per exemple, totes aquelles persones o grups socials que depenen de bancs, partits de dreta, de certes ordres o congregacions religioses, etc. Però sobre tot, examinar fil per agulla tot el que exposen uns i altres. La consciència hauria de ser el reflex de l'experiència i no la mistificadora de l'experiència. El problema és que, en general, tots hem sigut atacats, des de molt prompte, per bombes publicitàries, per convencions socials, per aparents sentits comuns que ens han format una consciència deformadora dels fets de l'experiència. Sovint és la nostra consciència la que deforma l'experiència. Per això, necessitem una consciència formada, ideologitzada, per a descobrir i llevar el vel a allò que ens havien envelat. 

Desconfieu de la premsa escrita: de la premsa de dretes (p. e. "La Razón"), d'aquella que es presenta com independent (p. e. "El Mundo") o de socialdemòcrata (p. e. "El País"). En internet tenim informacions i anàlisis acceptables en "Público", en "El diario.es", en "Vilaweb"...). En la premsa escrita hi ha una de confiança: "Le monde diplomatique-en español". "Ara.Cat" es pot considerar acceptable. Etc.

Disposem, també, de blogs ("Palinuro", de Cotarelo; www.vnavarro.org, de  Vicens Navarro; "El periscopio", de Rosa Maria Artal; "Ganas de escribir", de juantorreslopez.com; "Saque de esquina", de eduardogarzonespinosa@gmail.com"... etc.). Amb l'ajuda d'una bona informació i d'intel·ligents anàlisis  que ens donen eines per poder desenmascarar les manipulacions a què estem sotmesos homes i dones, podrem ajudar a construir una societat a la mesura de l'ésser humà. La d'ara està feta a la mesura del gran capital i dels seus acòlits.

Autor: Jurjo Torres

Sobre la ideologia

Entrada anterior: Contra la mordassa i contra la unitat imposada

Relacions amistoses que m'honren m'envien aquest  retall d'una entrevista a Antonio Baños, el polític que encapçala la CUP catalana. 

Diu: "En una entrevista en una revista moderna, 'Playground', me decían que hablamos de ideología a la gente joven, cuando ya no tiene ideología y me lo vendía como un mérito que estuvieran desideologizados. Y al final lo que dije fue: pues igual el hecho de que cobréis menos que vuestros padres es porque no tenéis ideología. No tener ideología hace que cuando te contratan por cinco euros a la hora durante una semana digas 'qué suerte, tengo un curro', en cambio si tienes ideología montas un sindicato e intentas acabar con esta explotación. El lenguaje sirve para describir el mundo y una vez lo describes lo capturas y lo puedes transformar en la teoría y en la praxis. Sin eso, acabas diciendo que un dueño es un emprendedor, cuando es un dueño. En cambio si dices que es el patrón, detrás ya va vinculada la cuestión de la explotación".

D'antuvi recordaré que la paraula "ideologia" no té un significat unívoc. Hi ha ideologies bassades en la religió, altres bassades en l'enriquiment d'uns quants, altres en la defensa de la bàsica igualtat humana i els seus drets, altres bassades en un "totum revolutum", etc.

En principi, no tenir ideologia és una ideologia més. Anomenar el propietari ("dueño") "emprenedor" respon a una ideologia determinada (suggereix qualitats superiors a les dels obrers, per les quals té la propietat i els mana). La paraula "patrón", aplicada a l'amo, respon a una altra que té reminiscències de model, de director expert, de grau social a la Roma antiga, de poder sagrat que et pot protegir, si et sacrifiques per ell, etc. 

Qui no té ideologia és un ignorant satisfet i desgraciat. Té la ment conformada per la ideologia que publicitent els seus amos. Aquell, però, que munta un sindicat per lluitar contra l'explotació de 4 0 5 euros l'hora de treball té una altra ideologia.

La ideologia és aquell conjunt de sentiments, creences, conviccions, sabers que tenim en la ment, els quals i les quals interpreten les nostres percepcions de la realitat.

Aquestes percepcions i experiències, que tenim quan contactem amb la realitat, són assimilades i interpretades per la ideologia que conforma la nostra consciència. Per això no tots reaccionem de la mateixa manera davant el mateix problema social.

Les ideologies són producte de l'educació. Formen part d'aquesta la religió o religions, les informacions i deformacions de la televisió, dels diaris, dels amics, del llenguatge, etc.

Hi ha ideologies que respecten l'objectivitat de les nostres experiències i n'hi ha que les transformen, tot posant-nos al servei dels nostres explotadors i enemics, com li passa al "desideologitzat" del paràgraf que comentem. Es necessita una determinada ideologia, una intel·ligència atenta, una consciència i unes fonts d'informació honrades per desempallegar-nos de totes les ideologies capcioses que ens assetgen. Ideologies que són poderoses i pertinaces, perquè porten darrere el poder milionari del capitalisme internacional.

Per altra banda, no comprenc que hàgem de centrar el problema, quan parlem als joves, en la paraula ideologia (si en tenim o no), com apareix en la paràgraf citat, perquè tots en tenim alguna.   És millor intentar desenmascarar les mentides, falsedats, errors que, insensiblemet a vegades i descaradament amb freqüència, ens injecten els mitjans de comunicació i els polítics que viuen de nosaltres (i que possiblement nosaltres hem votat). Aquí està "la mare dels ous".

En fí cal tenir present que hi ha ideologies que deformen la realitat i n'hi ha que la representen tal com és, tal com s'amaga darrere de les aparències enganyoses. Ens la mostren, per exemple, la nostra perpicàcia, les nostres lectures escollides, certes pel·licules, xistes gràfics, amics, etc. I els millors artistes en les seues obres. Sovint l'art ens mostra el que resta encobert darrere les aparences de la ideologia o ideologies dominants.

Contra la mordassa i contra la unitat imposada

Entrada anterior: Intel·lectuals latinoamericans advoquen per una Espanya unida

Em conta Maria-José Mestre que el dissabte, 26 de Setembre, va tenir lloc als jardins de Vivers de València un concert insòlit. Grups Valencians com "Va de Bo", "La Gossa Sorda", "Mafalda", "Offbeaters", "Skatuttipresto", "Funkiwis" i "Los chicos del Maíz" varen actuar, alguns per primera vegada en un espai públic, front a més de 4.500 persones. Era un concert solidari amb 5 joves del 15M condemnats injustament a multes i penes de presó. Durant la investidura de Francisco Camps en 2011, la policia va carregar de manera desproporcionada contra un grup de manifestants i, com tenen per costum, els va acusar d'agressions i injúries a l'autoritat. Per tal d'ajudar a aquests joves que ara han estat condemnats, i a les futures víctimes de la llei mordassa, la nit del 26 de Setembre els jardins de vivers eren una festa a favor de la llibertat d'expressió i contra la por.

Un grup d'antics activistes de més de 70 anys també varen demanar als presents que acudiren a la concentració en record dels últims morts del franquisme ara fa 40 anys. Tant de temps i tantes coses per arribar al mateix lloc.

La nit anterior, tenia lloc en la Catedral una vigília, convocada per Antonio Cañizares, cardenal arquebisbe de València, amb la intenció de "rezar por España i su unidad". Havia demanat, també, a totes les parròquies incloure oracions per aquesta mateixa intenció en totes les mises durant un mes. Segons ell, "no hay justificación moral alguna para la secessión".

L'Esglèsia continua fent política (i no democràtica, per cert). En lloc de demanar a déu que es complisca la voluntat política del poble, és capaç d'ordenar-li que complisca la voluntat de Franco, la de "Una, Grande Y Libre". De passada impregna l'ànima dels creients amb la superstició de la irrompible unitat d'Espanya. És evident que l'Esglèsia espanyola "ignora" a consciència  la teoria de la voluntat popular dipositària del poder diví en allò que pertany a la política, segons ensenyava el primer teòleg espanyol de tarannà democràtic: el jesuïta granadí Francisco Suàrez (segles XVI-XVII: 1548-1617).

Em recorda aquella xiqueta que abans d'un examen que no havia preparat, resava: "Virgen santa, virgen pura, haced que apruebe esta asignatura". 

És evident que el bisbe Cañizares marca a déu i als creients el camí que han de seguir.

La religió s'ha convertit, o s'està convertint, en una forma de transformar déu i els poders celestials en instruments per assolir els interessos d'una part de la població: els de Franco, Aznar, Rajoy i tots els de la seua corda. Els interessos franquistes representats en aquella llegenda que figura en l'escut de la bandera borbònic-franquista: "Una, Grande y Libre". Llegenda que, com tot allò que és oficial en Espanya, no correspon a la realitat (no és ni "grande", ni "libre". Però sí "una", a la força i contra la voluntat dels interessats, maliciosament ignorada).

Una? Qui ha dit Una?
La Unitat no és la Unitat
encara que la diga Agamèmnon.