Comentaris casi breus

I. Pel que fa al soberanisme de CDC

El congrés de CDC ha resolt “caminar cap a un estat propi". Ja era hora! 
Anem amb compte! però. Per què desprès de tant de temps hom descobreix quan bo és ser independent? És que hom ha descobert ara l’ànima sobiranista de Catalunya o bé hom vol compensar les  expropiacions i tantes retallades? Per què el sobiranisme va per un camí mentre el benestar del poble català es perd per un altre? És que la independència ha de ser sempre de rics? Quin estat propi podem esperar sota les exaccions dels totpoderosos mercats, als quals CiU presta homenatge i obediència? Quina independencia és dependre directament dels mercats en lloc de la dependència indirecta a través d’Espanya? Una independència neoliberal, directa o indirecta, és una independència en la qual solament són independents els banquers, els financers i els grans accionistes, siguen homens  o dones. Tinc el temor  que aquest siga ”l’estat propi” de CDC i que el camí que hi condueixi, una espècie de calvari.

II. En quant a Benet XVI

"Hoy es evidente que la ideología marxista en la forma en que fue concebida ya no corresponde a la realidad", va dir el Papa en aplegar a Mèxic abans d’entrar en Cuba. Açò em fa recordar quan bé s’entenien els dos Papes, l’anterior i aquest, (aquest, Prefecte de la Congregació per a la doctrina de la fe durant el regnat del primer i Papa desprès) i quin bon rotllo tenien amb Videla i Pinochet, així com amb els socis sudamericans de la confraria del crimen i de l’odi. I, a més a més,  quant poc els agradava Monsenyor Romero, bisbe de la República del Salvador, defensor del poble i assassinat pels feixistes. També recorde quant interés van posar a extirpar de l’Església qualsevol pensament i anul·lar qualsevol persona que evocara la teologia de l’alliberament. Però el que ara m’aborrona és pensar que aquest señor puga veure en el neoliberalisme que estem vivint i patint la ideologia que definitivament correspon a la realitat, perquè, si és així, significa que, segons el Papa Benet XVI, aquesta realitat, modelada pel neoliberalisme, és la que ens correspon a nosaltres, la merescuda, la bona (llei laboral, retallades, privatitzacions, el més dur ajustament de la democràcia i, per si algú dubtara al servei de qui estan, l'amnistia fiscal). Aleshores estem perduts: aquesta crisi és el final de la historia, com es pot deduir, si no m’equivoque, de les sàvies paraules del nostre Papa. No sé si es això el que pensava Francis Fukuyama, però ho sembla.

III. Respecte a Gallardón i l’avortament

És evident que l'il·lumina l'Esperit Sant

“El legislador no debe ser indiferente a la situación de muchas mujeres que ven violentado su derecho a ser madres por la presión que ejercen a su alrededor determinadas estructuras”. (...) “Ninguna mujer debería verse obligada a renunciar a la maternidad por un conflicto familiar, laboral o social” (Gallardón, El País, 7/3/12).  Efectivament. Però aixó no vol dir que la llibertat de la dona necessite també entrebancs legals. La dona ha de ser lliure per a avortar o per a parir. Els entrebancs legals cal posar-los en altre lloc. El que cal fer, doncs, és eliminar la violència estructural, no modificar restrictivament  la llei de l’avortament. Cal donar més llibertat legal a la dona. No disminuir-li-la. Eliminar la violència estructural en la major part dels casos consisteix a eliminar les retallades, la llei de reestructuració laboral,  l’ajust del pressupost, el més dur de la democràcia, etc. Es a dir, la violencia estructural contra la dona rau principalment en la manca del benestar  social que ens ha portat la crisi i la manera de tractar-la, pròpia del PP. 

"Hablo de una libertad que consiste en que una mujer que se enfrenta al gravísimo conflicto de decidir si interrumpe o no su embarazo tenga una respuesta por parte de los poderes públicos que llegue mucho más lejos de decirle: está despenalizado (el aborto), me olvido de tu problema" (Gallardón, Efe, 17/3/12 ). Per què els poders públics s’han d’oblidar d’aquest problema en el cas que l’avortament estiga despenalitzat? L’ajuda del govern és solament possible amb la penalització de l’avortament? Per què l’Estat no pot ajudar la dona en un àmbit legal de llibertat en el qual aquesta puga elegir des de sí mateixa l’avortament o la maternitat?

“La maternidad libre hace a las mujeres auténticamente mujeres” (Gallardón, El País, 27/3/12).  Si les monges, per no voler ser mares, no són autèntiques dones, com és que no s’els permet ser sacerdots, que, sembla, “es cosa de hombres”, com tantes coses, entre les quals figurava, temps enrere, el conyac Soberano?

La Pepa i el PP

"Los gaditanos nos enseñaron que en tiempo de crisis no solo hay que hacer reformas sino que también hay que tener valentía para hacerlas". El presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, ha echado manos de la Constitución de Cádiz para justificar las reformas adoptadas por su Ejecutivo. "El cambio es la reforma", ha asegurado Rajoy en el acto central de las celebraciones de La Pepa, en sus palabras "una de las mayores aportaciones a la cultura política universal". (El País, 19/3/12)

Aquesta constitució no va declarar que havia de fer reformes en temps de crisi, simplement les va fer. Intentà donar una solució de progrés a una crisi tot utilitzant alguns conceptes il·lustrats revolucionaris (no tots) del moment. Revolucionaris, perquè trans-formaven sociopolítiques immòbils i repressives. L'ocasió era que la Corona havia estat usurpada pel germà de Napoleó, desprès que aquest l'haguera comprat a Carlos IV. I perquè les forces napoleòniques havien invadit Espanya per tal de sufocar el poble revoltat. Havia, doncs, que alliberar la Corona i la nació tot augmentant les llibertats nacionals d'un poble que s'havia alçat en armes.

Si Rajoy vol prendre exemple d'aquella situació, el dia 29 té l'oportunitat: recolzar l'alçament popular (diguem-ho en sentit metafòric), o vaga general, contra la llei de reforma laboral, contra les retallades en salut, educació, pensions, etc. i ampliar les llibertats populars tot acceptant la llei d'avortament, el matrimoni homosexual, el sufragi universal igual per a tots (reforma de la llei electoral i dret a referèndums autonòmics). Açò si que seria una reforma tot seguint l'exemple gadità.

En la Pepa els ciutadans deixen de ser súbdits i esdevenen ciutadans. S'hi amplien, per tant, els drets i les llibertats.  S'hi retallen les prerrogatives reials, el govern depèn de les Corts a les quals han de retre comptes (no a l'inrevés, com ara, en què els ministres sols reten comptes al president del govern). Allò, en canvi, que fa Rajoy és retallar llibertats i drets ciutadans. En els dos casos hi ha reforma dins d'una crisi. Però uns reformen, tot incrementant les llibertats i drets populars, mentre que l'altre reforma retallant aquests i aquelles (acomiadaments de treballadors, rebaixa de sous, convenis sindicals, retallades en salut, retallades en educació, etc.). No crec, doncs, que siga lícit ni intel·lectualment ni moral dir que els de Cadis ens van ensenyar a retallar les llibertats en temps de crisi. Trobe que a aquest home, president i tot, li manca rigor en les expressions, en el pensament i en l'ètica. A més a més, jo afegiria una contra-cita com argument "ad hominem". Rajoy, catòlic practicant, sembla que hauria d'inspirar-se més en una personalitat tan assenyalada dins de la seua confessió religiosa com és Ignacio de Loyola, del qual és ben coneguda la famosa prescripció: "en tiempos de tribulación no hacer mudanza". Per què Rajoy, doncs, fa canvis en un sentit contrari als de la constitució del 12 en lloc de quedar-se quiet davant la tribulació que patim, com aconsella San Ignacio de Loyola? Què no ha practicat mai els exercicis espirituals d'aquest famós sant? (Vaja, vaja! Quin catòlic tenim!).

Reformar o fer reformes són termes amb significat imprecís, el qual depèn d'allò que hom reforma i de l'objectiu i/o el resultat de la reforma, perquè reformar és canviar la forma de quelcom. En aquest sentit, el mateix valor d'exemple té la citada  reforma constitucional de Cadis que la Reforma protestant. Les dues són reformes. Però l’objecte i el resultat o forma final d’ambdues no tenen cap similitud entre sí. Són d’un gènere dispar.

L'expressió: reformar en temps de crisi, té un significat totalment diferent quan ens referim a la Pepa i quan ens referim a les reformes del PP. Per tant estem parlant de coses diferents com si foren iguals perquè tenen el mateix nom (reforma en temps de crisi): un engany, una fal·làcia. Efectivament, el que fa Rajoy és la fal·làcia coneguda com metàbasis eis allo genos o passar d'una cosa a una altra que no té cap relació amb la primera (és d'un altre gènere).

Acudir a la paraula reforma i utilitzar-la com un argument, creient o fent creure  que té un sentit únic, és una frivolitat intel·lectual i moral. La Pepa no ens ensenya a fer les reformes de Rajoy, perquè aquella augmenta la llibertat i el benestar, mentre que aquestes retallen els dos. Voler mostrar el contrari és un sofisma i, a més, una frivolitat de niño bien. És el que li passa a Rajoy, sobretot si recordem l'exemple de la niña de Rajoy:  

O del primo de Rajoy (vegeu-ho clicant). 

O, també: los hilitos del Prestige (vegeu-ho clicant).

Dona amb setrill

¿Adónde va esa mujer?

Va despacio, arrastrando los pies,

  desgastando suela, desgastando losa,

pero llevada

 por un terror

     oscuro, por una voluntad

      de esquivar algo horrible.

S’ha assabentat que tornem enrere, que hom ens prepara una nova esclavitut. No com l’antiga, quan els éssers esclaus eren un bé privat de l’amo, com la casa, com  el bestiar. Aleshores els amos tenien cura de no fer-los malbé; com la casa, que hom la repara; com els animals del bestiar, que hom els alimenta, hom els cura si emmalalteixen; hom els deixa descansar quan es cansen. Aleshores els esclaus consumien del peculi de l’amo, com qualsevol altre animal domèstic.

En la nova esclavitud, en canvi, els éssers esclaus treballen com els antics, però han de tenir cura de sí mateixos. L’amo o ama ha millorat de situació. Perquè ara, tot i ésser un bé quasi propietat seua, no ha de tenir-ne cura (ni alimentar-los, ni curar-los, ni deixar-los descansar), perquè són éssers esclaus de “quita y pon”, de “usar i tirar”. Són un bé la propietat del qual es manifesta en allò de poder-los “usar i tirar”, substituir-los per aquests, aquells o aquells altres, ja que els tenen a dojo, tots els que volen, tot un univers d’éssers esclaus-treballadors, disponibles i prescindibles a voluntat, gràcies a l’atur general i el nou decret de reforma laboral. L’amo no perd si els perd, ans guanya, però perdria si els mantinguera.

   Esta mujer va por un campo yerto, (…)

entre abismales pozos sombríos,

              y turbias simas llenas de barro y agua fangosa 

   y sudarios harapientos  
        del color de la desesperanza.             

...   ...   ...

Ella,

en este crepúsculo que cada vez se ensombrece más,

se inclina,

va curvada como un signo de interrogación,

con la espina dorsal arqueada

sobre el suelo.

Una crisi que no s’acaba, una crisi que creix, com ha de créixer el benefici del neoliberalisme, segons diu l’imperatiu categòric d’aquest sistema. És per ventura lògic que se'ns presente el neoliberalisme com el sistema definitiu inventat per a créixer indefinidament, mentre que la realitat creada per ell decresca imparable?

Y esta mujer se ha despertado en la noche,

y estaba sola,

y ha mirado a su alrededor,

y estaba sola,

y ha comenzado a correr por los pasillos del tren,

de un vagón a otro,

y estaba sola,

y ha buscado al revisor, a los mozos del tren,

a algún empleado,

a algún mendigo que viajara oculto bajo un asiento,

y estaba sola,

y ha gritado en la oscuridad,

y estaba sola,

y ha preguntado en la oscuridad,

y estaba sola, y ha preguntado

quién conducía,

quién movía aquel horrible tren.

Y no le ha contestado nadie,

porque estaba sola,

porque estaba sola.

Y ha seguido días y días,

loca, frenética,

en el enorme tren vacío,

donde no va nadie,

que no conduce nadie.

Com és possible que un sistema tan nefast siga volgut i desitjat per tothom (o casi), ja siga de dretes, catòlic o de les esquerres ben pensants? 

Hom parla per aquí de putrefacció en la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania. Com totes les putrefaccions ecòmico-morals aquesta consisteix a xuclar-li la sang al moribund, que en aquest cas són els moribunds del tercer món. Una Conselleria, creada se suposa que per la solidaritat, de sobte descobrim que és insolidària. Hem entrat en una dinàmica, dins de la qual també descobrim que amar és odiar, o menysprear, o amar amb aquell tipus d’amor que diuen sàdic; que la justícia és la injustícia, la del tribunal suprem, la del jurat popular, la de… (quants jutges?); que el servei del poble, com Emarsa, Brugal, Canal 9 (i…?), és un atac permanent contra el poble, un poble els servidors del qual l’han posat al seu servei (em recorda allò de Servus servorum Dei. És el Servus veritablement servus?), el senyor esdevé criat i el criat senyor; que llibertat d’expressió és llibertat de repressió (hi ha tants exemples... als carrers, a les mascletades de la plaça de l’Ajuntament, a les Corts, a Canal 9, en la prohibició de TV3...!); que culturitzar el poble és posar traves a l'educació; que millorar la salut pública és retallar-la. Si hi havia  4.400.000 aturats quan el PSOE va deixar el poder en 2011, i ara, 3 mesos desprès, governant el PP, gràcies a la seriosa promesa de remeiar la desgràcia tot creant llocs de treball, se n’han perdut 300.000 més, si aquest és l'estat de coses, què significa, doncs, crear llocs de treball? Destruir-ne? Destruir-ne per a crear-ne més? Però això també ho deia el PSOE. Ocupació, vol dir, per tant, desocupació? Quants llocs hom haguera destruït en aquests tres mesos, si no s’hi hagueren eliminat prèviament els 4.000.000 anteriors? Perquè sembla que la qüestió principal és, avui, alliberar les empreses de la càrrega dels salaris. És allò que demana el drac de la crisi neoliberal (en lloc de la princesa o les altres víctimes diàries que exigia), i no tenim a la vista cap sant Jordi que el mate juntament amb el sistema neoliberal que l’ha creat.

Serà veritat que estem sols, com la dona amb setrill de Dámaso Alonso (Mujer con alcuza, del llibre: Hijos de la ira) en 1944, el cinquè any desprès de la Victòria, i que anem sols, envoltats de cràpules multituds falleres sense cervell, en el boig tren, tan franquista com neoliberal, cap al no res?

Més sobre el malestar de la cultura neoliberal

  

Marvin Harris també parla del malestar de la cultura, per bé que en un sentit diferent del de Freud. La seua perspectiva no és psicoanalítica, sinó antropològica. Se centra en l'espècie i considera la cultura des d'un punt de vista evolutiu. Per a ell també la cultura és un producte humà, sense el qual no es pot sobreviure, però que evoluciona en funció de les condicions de vida. I sols alguns resultats d'aquesta evolució produeixen malestar.

Malgrat que els humans tenim la capacitat de processar informació, prendre decisions, planificar el comportament i esforçar-nos intencionadament per assolir metes futures, els principals processos d'evolució cultural mostren que no hem estat capaços d'exercir un control intel·ligent sobre el nostre destí. Ningú va comprendre conscientment allò que estava passant. Els caçadors no pretenien l'extinció dels mamuts ni dels bisons gegants. Els prehistòrics guineans no pretenien acabar amb els boscos tot convertint-los en praderies. Ningú pretenia que la proliferació d'automòbils provocara els insuportables embussos de tràfic, de tal manera que un automobilista trigara més d'aplegar al seu destí en una gran ciutat que els cotxes de cavalls d'altres èpoques o els ciclistes d'aquesta. Així doncs, el malestar de la cultura per a Harris no és la cultura en sí, com per a Freud, sinó aquelles situacions culturals a què ens ha portat la nostra ignorància.

Fugint de l'embús

Tal manca de control intel·ligent del nostre destí no crec que siga constitutiu de la naturalesa humana, contra allò que apunta Harris. La nostra espècie és capaç de processar informació (com diu ell i tots sabem), i és capaç de processar-la a un nivell força més complex i de major abast que el que l’espècie tenia en els moments crucials del passat adduïts per aquest antropòleg. Però, fins i tot, moltíssim més que quan ell escrivia el llibre a què em referisc, 1990. És a dir, estem en condicions de copsar i processar una immensa quantitat de dades per a poder planificar més adequadament el nostre futur, utilitzant, entre d’altres mitjans, les simulacions per computadora tan en boga avui. No vull dir que estem en condicions de conèixer el futur com la pitonissa, sinó de conèixer gran part del que pot passar en determinades condicions simulades. Comencem a saber, per exemple, el nivell que el mar assolirà dins d’uns anys, si continua l’escalfament del planeta al ritme actual. I podem vore els efectes d'un eventual tsunami en la costa mediterrània.

Simulació de tsunami al mediterrani

Estem en condicions de processar la informació suficient per a saber les conseqüències de les nostres decisions. El que passa és que una part reduïda de la població amb desmesurat poder econòmic, polític, judicial, policial, informatiu-publicitari, s’ha apoderat del nostre cervell, dels nostres sentiments i de la nostra voluntat. Ells processen la informació, la guisen i condimenten al seu gust, segons els seus interessos i les seues necessitats. Un cop, doncs, cuinada i adobada, ens la serveixen. Aleshores nosaltres ens l’empassem i decidim allò que ells volen. Heu aquí la causa del malestar actual i del que vindrà.

El nostre cervell  s'alimenta d'allò que ells ens donen

Hom sabia ja fa temps que ens amenaçava una bombolla immobiliària, hom sabia que la desmesurada dilapidació de capital i la alegre dansa de grandes eventos no podia portar-nos enlloc, solament al desastre, com ha sigut. I és que la dilapidació de diners públics era (i és) el sistema que tenien per a robar-los i augmentar els seus comptes secrets als paradisos fiscals. Hom sabia que els mercats financers desregulats comportaven en el seu cor un greu contaminant de valors tòxics (ho sabia de Guindos, ex alt funcionari de Lehman Brothers, si és tan competent com diu Rajoy). Aquests productes tòxics ho han contaminat tot, llevat d’alguns, que són els dels responsables, de la mateixa manera que la contaminació ambiental del món enriquix als que viuen d’això. Hi ha éssers que viuen de la corrupció, com les paneroles i els escarabats piloters. Ara estem guiats, manats i jutjats per aquests tipus d’éssers. 

Totes les persones que es troben objectivament perjudicades per la crisi podem dir que viuen el malestar de la cultura neoliberal sota la perspectiva de Freud, si creuen necessàries les retallades per a superar-la. Volen la felicitat, el benestar perdut sense sortir de la cultura neoliberal, però aquesta els la nega. Volen sortir de la crisi, però el procediment l'empitjora. Creuen que la crisi se supera augmentant-la. És el malestar de la cultura neoliberal. Una solució menys freudiana, més antropològica, en l’esfera (fidels-infidels) de Harris, consisteix a sortir-se'n del sistema neoliberal al que ens ha portat un procés no controlat (si més no, per les víctimes); consisteix a abandonar el neoliberalisme, controlar els mercats, controlar les transaccions  financeres internacionals, acabar amb els paradisos fiscals, controlar rígidament la fiscalitat; impostos progressius, que pague més qui més tinga, que el treballador tinga el dret de continuar vivint (per què tanta preocupació pel nasciturus i tant poca pel nascut?). El treball i el salari o sou no hauria de ser una almoina sotmesa a l’arbitri de l’empresari, sinó un dret constitucional. Em dóna la impressió que estem entrant en una nova lluita de noves classes. Però la que ataca és la de dalt: l’elit financera i empresarial, l’1% .

Serfs lliurant al senyor l'austeritat, el "copago", 

les retallades i els drets laborals

El malestar neoliberal

Sigmund Freud

L'ésser humà, segons Freud, tendix a la felicitat absoluta, d'acord amb allò que ell anomena el principi de plaer. Per tal d'aconseguir-ho, necessita la col·laboració dels altres humans, la qual cosa implica relacionar-se, conviure, sotmetre's a normes, establir costums, imposar tabús, etc.; és a dir, la cultura. Sense ella no es pot viure, però reprimeix gran part de les pulsions que busquen el plaer o felicitat. En aquest sentit podem dir que  la cultura és alhora necessària per a la felicitat absoluta i n'és un impediment greu. En conseqüència la cultura produeix desassossec, disgust, malestar: el malestar de la cultura, títol d'un llibre de Freud.

Jackson Pollock

Podem fer una aplicació aproximada d'aquest pensament a la situació socioeconòmica en què ara ens trobem: la crisi. Tendim, volem i necessitem sortir-nos-en d'ella per tal de tornar a la societat del benestar (casa, educació, sistema de salut, jubilació, adequada ocupació, bons sous, alimentació suficient, vacances i lleure, possibilitat d'estalvi). És una tendència natural del nostre ser. Per assolir aquesta meta (que abans, en certa manera ja teníem), necessitem la col·laboració dels altres. Necessitem una nova cultura, un nou sistema d'organització socioeconòmica en el qual tots col·laborem en la prossecució de l'esmentada meta. I què tenim a la ma? Que elegim? El vell sistema que ens ha portat a aquesta situació, el neoliberalisme, que reprimeix les nostres aspiracions. Altrament dit: hem caigut en la societat del malestar i acudim al sistema neoliberal que ens ha portat a ella. Volem el benestar i elegim el malestar, el malestar de la cultura, la neoliberal, la qual també produeix neurosis i desequilibris mentals i, tal volta, socials. De moment, fem manifestacions públiques, de carrer, amb abundància de participants (seran una sublimació a l'estil de les sublimacions artístiques i religioses de Freud?), manifestacions reprimides, com correspon al sistema repressor neoliberal. Allò més greu d'aquest cas ho trobe en la circumstància que per a aquesta neurosi no hi ha teràpia (no la teràpia de les retallades a les classes populars, no la teràpia de la limitació del dèficit amb conseqüències nefastes per a les economies deprimides, no la teràpia de les privatitzacions, equivalent a excloure el poble dels bens públics i del benestar), fora que ens sortim del sistema neoliberal i en busquem un altre respectuós de tots els éssers humans, no sols dels ricots, poderosos aristòcrates de l'1%. 

  

Neurosi

El poder valencià està degenerant

El 14 de febrer vaig escriure en aquest blog aproximadament açò:

"A Mèxic, les màfies actuen violentament creant situacions d'inseguretat ciutadana i vessament de sang mitjançant utilització de sicaris. Aquestes màfies planten cara a l'Estat i són una amenaça a la democràcia. En Espanya, en canvi, les màfies són pacifiques, ben relacionades amb els polítics, amb els quals solen confondre's. Pertanyen a l'Estat de dret, del qual sembla que formen part. En Espanya l'Estat (de dret?), segons aquesta interpretació, seria mafiós. Així, doncs, els que no són mafiosos ni defensen aquest Estat (de dret?), podrien ser perseguits per la justícia. Mèxic és un país endarrerit. Per això té màfies violentes. Quan progresse podria tenir-les pacífiques com Espanya." (llegiu més, si us plau).

Ara comprove alarmat que vaig descriure el que passaria desprès i em vaig quedar curt: la màfia estatal espanyola evoluciona cap a la màfia de la dictadura franquista (dolosa i repressora): disparaven a l'aire i morien obrers (possiblement voladors). Encara no hi ha morts, però corre la sang i els responsables de l'Estat comencen a usar procediments dolosos, calumniosos, difamadors d'adolescents per mitjans il·legals, amb abús de poder com en aquella època. Hi estem tornant a marxes forçades. Vegeu i escolteu clicant aquí:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=moIioRViHug#t=8s