La débâcle

Saenz de Santamaria li diu a Zapatero en el Congrés (no recorde exactament les paraules) que els retalls fets contra el poble els corregirà ella i els seus en aplicar el projecte del partit.

Només per saber finalment quin és aquest programa, seria capaç d’alegrar-me que el PP assolira el govern de l’Estat. Ja que, en tot el temps de la crisi, l’única cosa que ens ha comunicat el PP és que hi ha força atur i retalls, dels quals el PSOE és responsable, i que, per això aquest devia deixar el govern convocant eleccions per a que el PP de Rajoy les guanye i retorne l’abundància a Espanya. Com? Encara és un secret. Ara bé, coneixem els programes dels partits europeus (Anglaterra, França, Alemanya...), de centre dreta com el PP i el de CIU, també de centre dreta (és a dir: els programes propugnats pel neoliberalisme capitalista global). Aquests fan retalls en les despeses públiques i exigeixen que aquí se’n facen més encara.

Quan jo era petit, ja fa molts anys, es publicaven uns acudits titulats: El mundo al revés, por Calleja. Me’n recorde d’un: hi figurava un brau torejant un torero. Doncs bé, la parella PSOE i PP sembla el mundo al revés. El PSOE fa el que li correspon al PP i viceversa. No serà aquest un cas concret d’una situació general? No serà que el món s’ha girat de cap a peus, de dins a fora com un mitjó? El PSOE afavorint els rics (bancs, empreses, financers, a costa dels treballadors, dels malats, dels jubilats) i el PP aviciant i afalagant els pobres, la qual cosa equival a proferir amenaces als rics, per bé que aquests no se les creguen.

L’elector espanyol deu estar poc dotat intel·lectualment, car, per tal d’evitar els retalls en les despeses públiques, vota a un partit la política econòmica del qual es basa en els retalls de les despeses públiques, en privatitzar-ho tot i, per tant, en posar preu a tot. I el vota solament perquè diu (diu, només diu) que vol eliminar-los.

 Quina persona amb una intel·ligència normal pot imaginar que u canvie d’essència i es convertisca en el contrari voluntàriament? Que sàpiga jo, açò només ha passat, a més de al poble valencià, a Saule de Tars (conegut desprès per Sant Pau), a Pio Moa i a Jiménez Losantos. Caigueren del cavall en plena carrera, uns més prompte que d'altres. I encara hauria que precisar que aquests passaren de l’humanisme a la reacció, mentre que el trajecte del PP seria al revés.

Me’n recorde d’aquell cubà que, malgrat tenir sanitat i ensenyament bons i gratuïts, preferia patir malalties i no tenir escola per als fills als EUA, ja que allí, deia, podia esdevenir milionari, encara que es passara la vida mort de fam. Amb la possibilitat d’unes quantes estafes, quatre suborns i uns quants amics al poder, pensava fer-se ric en quatre dies.

El problema que tenim amb l’exigència de Democràcia real, ja! és que per aplegar-hi cal eleccions realment democràtiques, per a la qual cosa es imprescindible la democràcia real. I ambdues coses no seran possibles mentre no fem passar per la pedra els intercanvis financers internacionals, mentre no posem regles als mercats globals. En altres paraules, mentre no controlem democràticament aquells que ara, sense ésser elegits, controlen els governs elegits. Aquí està la mare dels ous. Per tant una de les coses primeres que ha de buscar el moviment 15-M és coordinar-se internacionalment amb moviments semblants i/o fomentar-los. Per poder canviar les regles del joc del país cal sortir del país, perquè el terreny del joc està dins i fora. La batalla es lliura fora, però també dins. Les decisions es prenen fora, per modificar la situació de dins. El poder i el maneig dels diners estan dins i fora (el poder i els diners són com Isabel i Fernando: tanto monta monta tanto). Doncs, per assolir democràcia real dins hem de sortir fora i aliar-nos amb gent de fora.

El poder de fora està constituït per poderosos de dins que actuen dins recolzats pel seu poder exterior. Les polítiques dels mercats busquen els beneficis dels bancs interiors als estats, les finances, les indústries, explotant al màxim les seues riqueses, tant naturals com humanes. D’aquí l’imperatiu dels retalls en despeses públiques. D’aquí, l’imperatiu de la privatització general a corre-cuita. D’aquí la campanya mundial de descrèdit de l’economia espanyola, per les urgències que el PP assolesca el poder i, amb aquest, consolidar l’explotació dels recursos naturals i humans, fins que s’esgoten. És allò que han perseguit sempre els que abans se’ls anomenava burgesia, que estava i està dins, i ara també fora, d'on li ve gran part del poder.