Jo sóc els altres

Dins de tu i dins de mi estan els altres

(L’escrit anterior: “Jo no sóc jo sense el llenguatge dels altres”, és una introducció a aquest):

http://miquelrais.blogspot.com/2010/03/jo-soc-els-altres.html

• He anat aprenent les coses que sé, perquè me les han indicades, me les han nombrades, me les han descrites, les he llegides. Però també perquè les he vistes, les he tocades, les he experimentades (amb dificultat o amb facilitat, amb plaer o amb dolor), i han sigut interpretades en el llenguatge. El llenguatge m’ha descobert les coses o m’ha ajudat a interpretar-les. És com aquelles ulleres que, al mateix temps que et fan veure, modifiquen el que veus. Però el llenguatge no és sols el llenguatge conscient, sinó també aquells missatges semiconscients que m’arriben sense adonar-me’n. Hi ha, també, el llenguatge dels gestos, el de la mirada que renya o aprova, el llenguatge del comportament (un marxar desganat, una presència orgullosa, una mirada especial –“hoy la he visto…, la he visto y me ha mirado... ¡hoy creo en Dios!”), el llenguatge parlat o escrit que desprès s’oblida i queda gravat en el nostre cervell com un cànon de percepció, valoració i comportament gairebé ignorat per nosaltres. Forma part de l’educació (intencionada o casual). Ens ha introduït maneres de percebre, de valorar, de decidir i d’actuar que s’han constituït en una dimensió connatural nostra, sobre la qual no solem reflexionar i que presideix tota la nostra vida. La nostra llibertat està condicionada i limitada per ella. És el principi no elegit de totes les eleccions. Parafrasejant Agustí d’Hipona, que va dir: “Entra dins de tu, la veritat s’allotja a l’interior de l’home”, pense que allò que s’allotja dins de nosaltres són els altres, els altres en el llenguatge.

• Dins de tu i dins de mi estan els altres (els que ja hi eren i els que van incorporant-s’hi a cada instant), la societat (que es transforma), el món (que canvia). Si vols saber qui ets, cerca els altres que portes dins i que estan fora. Som com la lluna, que té dues cares: una visible i l’altra obscura, la visible, fora; la invisible, dins. De tal manera que m’atrevisc a dir: jo no em pertany a mi, jo pertany als altres, al llenguatge dels altres, als quals aquest designa juntament amb el món. Perquè el llenguatge és la casa de l’ésser que som, el lloc per on albirem espurnes de la realitat, que ens la descobreixen en un sentit i ens l’amaguen en un altre.

• Si esbrinem qui són alguns d’eixos altres que portem dins, potser aquest descobriment ens farà feredat. Potser..., potser..., si descobrim que la realitat sobre la qual ens recolzem és un munt de fem pudent les bafarades del qual ens dicten secretament els nostres judicis i les nostres valoracions. Judicis i valoracions que encaixen tant bé dins d’aquesta cultura de la llibertat d’enriquir-se, encara que es produïsca misèria i dolor. Sabeu el vell acudit del fumador obsés, dominat per l’addicció al tabac, que quan respirava l’aire pur es marejava? Doncs, això mateix. Els efluvis pudents de l’esmentada dimensió quasi natural, que l’educació dels altres han deixat al nostre sí, ens mantenen en vida i no ens deixen respirar l’aire pur de la política honesta. Necessitem una justícia delinqüent que ens garantisca l’olor fètida de “l’extrema placidesa” del franquisme, la pudor persistent de la corrupció “gurteliana”, un sistema liberal-democràtic que només done llibertat als poderosos, una llibertat d’expressió que, per fi, acabe amb la “funesta mania de pensar”, sense necessitat de policia ni d’exèrcit. Així aconseguirem la “llibertat” de no tolerar la llibertat, la “llibertat” de prohibir, de prohibir el que siga, diguem-ne memòria històrica, unes fotos, etc., la “llibertat” de no poder avortar qui ho necessite. Contra el “prohibit prohibir” del maig del 68, “llibertat” o llicència per a prohibir. De tal manera que estem arribant a creure que l’única sortida de la crisi econòmica que patim està en aconseguir que uns s’estrenyen el cinturó per a que els de sempre se l’afluixen. Ja que, tot comptat i debatut, si els pobres deixaren de ser-ho, aquest món en què vivim, muntat sobre la llibertat de la merda, deixaria d’existir.

Heu aquí un que comença a pensar