Jo no sóc jo sense el llenguatge dels altres

El billar, d'Anna Sanchis

• Podria dir-se que tinc un cos? Si sóc jo qui té el cos, jo sóc una cosa i el cos una altra, i la cosa que sóc jo és la posseïdora de la cosa que és el cos. Quan jo menge és el cos qui menja. Us imagineu un jo menjant sense cos? I pensar? És possible pensar, és possible decidir, sense el cervell? Quan aquest es desbarata, es desbarata tota la persona. Aleshores, direm que el cos és meu o més aviat que jo sóc del cos, que jo pertany a l’organisme viu que diem meu?

• Sóc jo l’amo del llenguatge o el llenguatge em domina a mi? Ningú no naix parlant. Així és que jo vaig anar aprenent a parlar i entendre poc a poc, a mesura que adquiria consciència. M’ensenyaven algunes paraules, altres les aprenia en oir-les. Moltes passaven per les meues orelles i, gairebé sense adonar-me’n, es quedaven per a sortir a la llum el dia menys pensat. I ningú no sabia com les havia apreses. Més encara, aprenia aspectes del llenguatge que no m’havien ensenyat, com són algunes regles bàsiques, sense les quals és impossible parlar. Aquestes regles venien implícites en les paraules o expressions que aprenia, les portaven elles; ni tan sols era conscient d’haver-les après, ni tampoc d’usar-les. Ni aleshores ni ara. El llenguatge no és meu; jo pertany al llenguatge. Si em llevaren el llenguatge, em matarien (o quasi).

• La llengua va a la seua. Ni tot el que jo parle i escric ve del llenguatge, ni tot ve de mi. Podríem dir que “Fifty fifty”, a mitges. Quan parle o escric, sóc jo qui parla o escriu, qui tria les paraules i les posa en un discurs més o menys complicat. Però també està clar que la llengua em dirigeix; en certa manera, m’arrossega a través de diverses lleis, unes més conegudes, les lleis gramaticals i sintàctiques; altres més complicades, com les vinculades als significats de les paraules usades, significats conceptuals, sensibles, emotius, significats que em remeten a experiències passades, a coneixements relacionats, etc. Per això, quan parlem o escrivim ens sentim arrossegats pel llenguatge i alguns senten la inspiració d’un déu o d’una musa. Quan comence a parlar o a escriure, la llengua se m’emporta. Si em lleven aquesta llengua, m’arranquen una part de mi.