Anirem al cel i menjarem coquetes en mel

                                                                                                      Entrada anterior: Les regles del joc

Coquetes amb mel

Les regles del joc neoliberal estan prenent posicions. En lloc de retrocedir atès que són la causa de la crisi, avancen, gràcies a la mateixa crisi (el mal com a remei del mal). Un d'aquests avanços és Eurovegas. 

On ens durà Eurovegas?

Ens durà al paradís terrenal?

Eurovegas és un projecte més del sistema. Si la desregulació mercantil i financera internacional ens ha portat on estem, què passarà amb un complex de casinos, incentius de disbauxa i zones ad hoc, sense llei i desregulats? El neoliberalisme en estat pur: llibertat absoluta per als rics i submissió per als pobres. Ja ens van dient que Eurovegas serà un lloc on algunes de les lleis dels espanyols no valdran i, si valen, no s'acompliran, gràcies a  l'ull gros que farà el polític corrupte del moment. Allí es podrà actuar amb impunitat, com actuen les finances internacionals. Un safareig o bugaderia industrial per a la neteja de diners negres, primera estació via paradisos fiscals. Si és que no s'ha pensat Eurovegas com un paradis en tots els sentits de la paraula, on tots anirem a menjar coquetes amb mel. No es vol acordar el pacte fiscal amb Catalunya, però se'n preveu un amb Eurovegas. Els salaris baixos seran el model dels salaris espanyols. El sindicalisme escapçat i esmicolat serà el model del sindicalisme espanyol, imposat pel poder polític, que serà subvencionat per l'Estat i dirigit pel capitalisme del senyor Sheldon Adelson, els seus adlàters i i els seus socis, com passa a Las Vegas en relació als estats circumdants (l'estat de Nevada, p. e.), on aquests senyors subvencionen el Tea Party, els polítics republicans i, fins i tot, alguns demòcrates. Encara una dada que cal afegir al repertori: el Deusche Bank, mosca collonera que, amagada darrere la Merkel, causa la persistència de la nostra crisi, és un gran inversor de Las Vegas. 

Déu li'n do! Eurovegas, l'amo del centre geogràfic i polític d'Espanya! El neoliberalisme en estat pur implantat al centre de la península! La corrupció legalitzada o ignorada! Llibertat per als rics i pobresa per als pobres! Quina sort, Eurovegas! Una sort de triple cara: 1) la sort per als que hi juguen i guanyen, 2) la sort per a Adelson, socis i subornats, i 3) la sort de tenir-la entre els braços, al centre de totes les comunicacions peninsulars. Per a una Espanya que es desmembra, que va perdre en 1640 Portugal, desprès Gibraltar, Amèrica a continuació, més Cuba, Filipinas i totes les possessions colonials que li quedaven; darrerament el protectorat marroquí i, de poc, l'altre dia, l'illa de Perejil, que va quedar només en un sobresalt, gràcies a la saviesa política del gran estratega Aznar; per a una Espanya que es desmembra, dic, ens ve, caigut del cel, Eurovegas, benedicció de déu, el qual evitarà la fugida imminent de Catalunya, maquinada amb perfídia i fellonia, i la futura fugida d'Euskadi.

Optimisme trampós

Pessimisme

De tota manera, si no s'aconsegueix impedir la fugida d'aquestes dues comunitats o nacions, és molt probable que les altres vulguen imitar-les i prompte es produïsca un èxode general, fins el punt que es quede sol el complex Eurovegas com únic reducte d'Espanya. Així, doncs, per la gràcia de déu, Eurovegas podria ser un dia la España eterna, grande i libre, que soñaba José Antonio, dedicada com sempre a viure de la sort i la rapinya. València, que li ofrena el fum de nuevas glorias cada dia, continuarà, potser, ofrenant-les, ella sola, a l'altar d'aquesta Neoespanya, convertida en Eurovegas eterna.

I Eurovegas, quan funcione.

Les regles del joc

                                                                  Entrada anterior: Els esclaus batejats donen més rendiment

Foren aquests els responsables de la crisi?
(Foto de Walker Evans en la Gran Depressió)

"Quan qui et deu diners et tira de casa." Titular d'un solt de "Le monde Diplomatique en español", setembre de 2012, pàgina 3. Breument: una família amb un bebé, foragitada al carrer sense cap consideració. Uns poden tenir els deutes que vulguen. Altres han de perdre la casa perquè els primers puguen superar la crisi.

En una de les publicacions digitals, Zona crítica, es diu que hi ha una indignació ciutadana contra els polítics, de les dimensions de la qual pareix que aquests no són conscients. Els hem elegit per representar el nostres interessos i sembla que no volen o no saben frenar la minoria que imposa les seues normes per damunt de tot.

Per totes parts sorgeixen disconformes amb el poder, indignats, dolguts, emprenyats. El poder, però, continua el seu camí. Car el poder té el poder de fer el que li convé. Els indignats, dolguts, empipats no en tenen gens. I no en tenen perquè en el fons no volen o no saben voler. El govern aquí ha sigut elegit pel 30% dels electors. Què han fet els altres, el 70%? Sembla que res de profit: no han volgut i no volen o no han sabut i no saben. Com digué Ciceró: el món està ple de persones que no saben allò que haurien de saber (Stultorum plena sunt omnia). Juan José Millás diu a El País del 14/9/12: "No es cierto que todos los partidos politicos sean iguales, pero sí que todos obedecen al mismo jefe. (...) Podemos discutir acerca de todo sin poner en cuestión las reglas del juego".

El poder del govern, condicionat per tots els poders als quals està subordinat en alguna mesura, no constitueix encara el poder. El poder de veritat, el poder-poder rau en instàncies superiors. Podríem anomenar-les: el Capital. Però açò no basta per circumscriure'l. Hi ha instàncies superiors, gràcies a les quals el capital actua com actua. D'una banda s'hi troben les lleis que regulen el comportament dels econòmicament inferiors i la manca de lleis que desregulen el comportament dels que planen per les altures. Però de l'altra estan els valors (per dir-ho d'alguna manera), el foc intern de l'esperit neoliberal, i la seua internalització en la mentalitat popular, allò que en el llenguatge psicosocial diríem hàbits, vicis, costums, obsessions, ideals, aspiracions, envescaments, addiccions. Tots, llevat d'un grup reduït (els voltors), volem sortir de la crisi per tornar a la situació anterior. No posem el sistema en qüestió, el sistema que ens ha portat a la crisi. El poble (us ho dic a l'orelleta) és neoliberal enganxat al sistema. Volem sortir de la crisi sense tocar les regles del joc.

S'ha instaurat un modus operandi, recolzat per les lleis i per la seua manca, que ha distribuït pel planeta un poder econòmic casi sobrehumà, basat en la mentida, l'engany, la manipulació amb l'única finalitat de fer diners. Aquest fi justifica qualsevol mitjà.

"Ara tot el món menteix, els fullets de les farmàcies, els governs, la radio, el cine, els periòdics... Com pretens que nosaltres, els particulars no mentim?" Deia un personatge del film "La regla del joc", de Jean Renoir poc abans de la guerra mundial. I açò és el que podríem dir ara: "Ara tot el món fa trampes per guanyar més diners: els laboratoris, les companyies d'assegurança, les empreses mèdiques, els col·legis privats, els bancs, els mercats financers, els governs, els partits, la radio, la tele, el cine, la premsa, internet, l'església,... Com voleu que els particulars no fem trampes?" I açò és el que dic jo ací: "I com voleu que no hi haja crisi si la causa de la crisi la portem tots en les entranyes?"

La crisi nostra és induïda, induïda en el cervell i induïda en nostra economia. Quan ens diuen Rajoy o de Guindos que el sacrifici és imprescindible per sortir de la crisi estan pensant que és imprescindible perquè ells, els que porten les regnes de les regles del joc, puguen sortir de la seua crisi sobre la nostra esquena. Ja ho deien al principi: "Hemos vivido por encima de vuestras posibilidades". El problema està en ells, no en nosaltres. Qui tenen deutes fabulosos que fan por als mercats són els bancs. Per a salvar-los és imprescindible la nostra davallada al pou de la misèria i del sofriment. Quan fan les reformes estructurals és a nosaltres a qui les fan. Quan limiten el dèficit pressupostari, allò que retallen és el precari benestar nostre. Quan ens retallen la salut, estan injectant beneficis a les clíniques privades. Quan ens retallen l'educació estan retallant el saber dels nostres fills i llur capacitat de crítica. Quan congelen les pensions o quan corre la veu que van a retallar-les, estan potenciant els fons privats de pensions, que s'acumulen als bancs i són diners que desprès, juntament amb altres, s'inverteixen en els estats amb primes de risc. Els que manipulen les regles del joc i ens les han induïdes als nostres cervells necessiten la nostra crisi i els nostres sacrificis per a superar la seua. Aquesta és la veritat que la majoria no vol saber, perquè està enganxada a les regles del joc. Ja ho insinuava Jean Renoir: el mal està en les regles del joc. Canviem-les, doncs.

El poder que les minories no volen perdre

Els esclaus batejats donen més rendiment

                                                               Entrada anterior: La destrucció de la realitat, II


Segons Berkeley

George Berkeley

George Berkeley (segle XVIII), bisbe anglicà i filòsof,  quan encara només era sacerdot, es va desplaçar, amb la idea de fundar una escola en les illes Bermudes, a Newport (Rhode Island), on comprà una plantació. Com sacerdot, predicava habitualment als seus feligresos (segons Wiquipedia, la enciclopedia libre) el que segueix: “els sermons de Berkeley explicaven als colonitzadors que el cristianisme recolzava l’esclavitud, i que, en conseqüència, els esclaus havien de ser batejats", perquè "seria un avantatge per als seus negocis [dels patrons] tenir esclaus que hagen d’obeir en tot els seus patrons des de les entranyes, no només quan els observen, sinó de tot cor, temorosos de Déu". Afegia que "la llibertat de l'evangeli concorda amb la servitud temporal, i que tots els seus esclaus només serien millors esclaus sent cristians". Algun temps desprès de tornar a Londres va ser designat bisbe de Cloyne.

Què bé per als empresaris, amos, caps, dirigents, banquers, gestors, consellers de la banca, inversors, etc., si ara es poguera evangelitzar així els treballadors, obrers, empleats, funcionaris i tots els que treballen per enriquir-los!

El temor de déu, tan comú als cristians, feia que la llibertat dels uns fóra servir als altres des de les entranyes, on se suposava que estava déu o que, si més no, déu escrutava. Rieu-vos del Gran Germà de la novel·la 1984 de George Orwell.

Aquí tenim un testimoni, entre molts, de la predominant motivació cristiana per evangelitzar nadius americans i altres mercaderies humanes de color importades d’Àfrica. 

Comentaris actuals a la predicació de Berkeley

El cristianisme esclavista predicat per Berkeley, que seria comú entre els cristians de  l'època, l'he resumit en els sis punts següents, que pose en relació amb l'actualitat:

1) Recolzava l'esclavatge.

-Encara trobem dirigents cristians (el PP és catòlic i Merkel és filla de pastor protestant) que, tot i no ser esclavistes, fan una política que recolza la divisió de la societat entre rics i pobres, amos i criats; entre,  d'una banda, propietaris, empresaris, banquers, consellers, gerents i, de l'altra banda, classe subordinada d'empleats, obrers, funcionaris, etc.-.

2) L'evangelització dels esclaus era un avantatge per al negoci dels amos.

-Sembla que ara també, pel que fa a les classes populars-

3) Era un negoci, car els cristians, moguts pel temor de déu, l'obeïen. I als amos, per déu.

4) En fer-se cristians, els esclaus exercien millor el seu esclavatge.

-Ara els bons cristians no són gaire revolucionaris, més aviat obedients i submisos, respectuosos de les jerarquies socials i votants dels partits de dretes-.

5) La llibertat de l'evangeli concordava plenament amb l'esclavatge o servitud el temps que durava una vida.

-Concordarà avui, també, l'esmentada llibertat de l'evangeli amb l'atur indefinit, o amb la submissió del treballador i de la dona? És a dir: és un salt a la llibertat evangèlica foragitar els drets laborals i altres drets socials, com el de la dona a disposar lliurement del seu cos? 

Gose recordar que no fa gaires anys l'església catòlica va condemnar la teologia de l'alliberament, alliberament dels treballadors, de les dones, de les classes populars. Treballadors, dones, classes populars que veuen cada dia més retallades les seues llibertats i els seus drets.

Estem entrant en una dialèctica amo-criat, en la qual l'amo té tots els drets i el criat no en té cap. Al criat no li queda més que el temor de déu i, en tot cas, el temor de l'atur. Pot comptar, per xamba, amb la misericòdia de l'amo. Així, doncs, la dialèctica esmentada es redueix a deures del criat i precària misericòrdia de l'amo. És una relació en la qual l'inferior ha d'estar sempre agraït a l'amo (i a déu) com un llepaire, perquè el treball, el sou, les vacances són concessions misericordioses a qui no en mereix cap. Hi ha qui tem aquest futur (va davant de les tronades); hi ha qui l'espera amb ànsia (els patrons); també hi ha qui espera que prompte tot s'arregle (els temorosos de déu, els ignorants, els cínics desvergonyits o... qui sap qui?)-.

La llibertat de l'evangeli concordava 
amb l'esclavatge

La destrucció de la realitat, II

                         Entrada anterior, de la qual aquesta és la segona part: La destrucció de la realitat, I

La paraula del poder ens fa cecs

Friedrich Nietzsche

Nietzsche, que va viure al segle XIX com Lewis Carrol, deia que el poder, és a dir, la força, en apropiar-se el discurs, usurpa el dret a la paraula. Ara bé, tots sabem què fa el poder amb el discurs monopolitzat. Aquí teniu, per si algú ho dubta, les paraules de Goebels, ministre de propaganda nazi: "Una mentida, mil voltes repetida... es transforma en veritat". Aquest nazisme publicitari, que Goebbels practicava mentint al poble una vegada sí i una altra també, l'estem vivint ara amb les martellades inacabables de mentides com: "No nos queda otra opción..., son exigencias de los mercados..., hemos vivido por encima de nuestras posibilidades..., la libertad de los empresarios, de los banqueros y de los financieros crea riqueza..., a condición de que los trabajadores estén bien sujetos..., las crisis se superan con austeridad i recortes (fams, malalties i sofriments)..., etc., etc." I, hala!, a fer reformes estructurals i deixar-nos cada dia més pelats; a eliminar aquells programes dels media que ens ajudaven a pensar el defora real. Ho sabíem (ho deviem saber). Ja ho deia Nietzsche, Carroll i Goebels. Més informats no podíem estar, però les mentides, reblades a tot hora, amb el discurs de què el poder ens ha espoliat, s'han convertit en veritats. Creiem que vivim en democràcia, creiem que elegim lliurement, creiem que coneixem el defora, però solament coneixem mentides, aparences, manipulacions d'eixe defora, no hem sortit encara a l'exterior, a conèixer la realitat tal com és, tal com és fora, i acomodar-nos a ella.

En acabar d'escriure el que hi ha ací damunt, m'assabente que Rajoy ha parlat, que per fi ha parlat i ha dit: "Quien me ha impedido cumplir mi programa ha sido la realidad". 

L'any 36 església, burgesia i exèrcit es revoltaren contra la realitat democràtica de la república. Ara és la "realitat", la crisis de la realitat, elaborada meticulosament amb grans esforços econòmics per les grans finances, la banca i els empresaris, la que es revolta contra la democràcia. Contra la realitat es fa una guerra i contra la realitat es fabrica una contra-realitat. La contra-realitat que obliga Rajoy, i Rajoy obliga el poble (Rajoy que cobra com president del govern, com president del PP i com registrador de la propietat de Santa Pola), a tornar a un passat de pobresa, de mancança de drets i democràcia orgànica.

Així, doncs, Merkel està a punt d'atènyer els objectius de l'empresa en la qual Hitler va fracassar. I Rajoy, d'anul·lar tot allò que va assolir el poble espanyol des de la transició.

Si Franco, burgesia i església hagueren sabut que la millor estratègia era deixar al poble rosegar la safanòria un temps i desprès llevar-li-la de cop, s'hagueren estalviat una guerra i un milió de morts.

La qüestió és aconseguir que les enutjoses propostes siguen percebudes per les víctimes com quelcom d'inevitable  i que els responsables siguen capaços de fingir que patixen de tot cor.

La destrucció de la realitat, I

                                                            Entrada anterior: Universos paral·lels

Hem de sortir fora

   

René Descartes

Tot allò que sabem; millor dit, tot allò que sap la humanitat, el saber total, està dins de l'esfera, diguem-ho així, del pensament humà arrelat en el jo pense cartesià, en l'àmbit idealista del jo. Podem sortir al món amb el pensament, però, tot seguit, el convertim en idea dins del nostre cervell. Descartes va necessitar acudir a un déu bo i omnipotent per garantir que el món existia fora del seu pensament. Aquesta és la raó que va fer possible l'aparició de les diverses filosofies idealistes. Fins i tot hi hagué empiristes idealistes, com George Berkeley, segons el qual la realitat de les coses i del món es redueix a ésser percebuts (esse est percipi); a ésser, doncs, dins del pensament. A més d'aquests fenòmens idealistes hi ha també la tendència del saber humà a humanitzar tot el que toca, a imitació del mitològic rei Mides, que convertia en or tot el que tocava. Humanitza la natura (i l'anorrea a poc a poc), organitza la societat segons les seues teories, que solen ser els seus interessos (riquesa per a uns i crisis i misèria per als altres) i ara està en vies d'organitzar l'univers (posem-nos a fremir si ens resten energies). Va començar amb la lluna i acaba d'aplegar a Mart en la figura d'un ambaixador mecànic. Allò que no sol fer és sortir fora de sí i ajustar-se la realitat tal com és en el defora. Redueix tot el que sap a la consciència de sí, al jo pense i l'acomoda als seus interessos. Si la realitat no encaixa, siga geològica, vegetal, animal, humana o divina, pitjor per a ella. I així ens va.

Curiosity començant la destrucció de Mart

El monopoli del discurs

Ludwig Wittgenstein

Què passa amb aquell possible límit del pensament que separa el pensament d'allò que és impensable? Que separa el llenguatge d'allò que és inefable? Allò de què ens parla Ludwig Wittgenstein, quan diu: "Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar"? Permeteu que confesse que estic contra qualsevol prohibició de parlar, però no de blasmar la manipulació, la mentida, la tergiversació. Més encara, proposaria rebel·lar-nos contra aquells que per la força ens roben i s'apoderen del discurs. Pense que no hi ha res de què hom haja de callar, però sí que hi ha discursos, formes de parlar que són intolerables. Permeteu-me ara al·ludir al passatge de "Alícia a través de l'espill":      

"--Quan jo empre una paraula --insistí Humpty Dumpty amb un to desdenyós-- vol dir allò que jo vull que diga..., ni més ni menys".

"--La qüestió --insistí Alícia-- és si es pot fer que les paraules signifiquen tantes coses diferents"

"--La qüestió --resolgué Humpty Dumpty-- és saber qui mana...".

Humpty Dumpty

Heu aquí un pensament abominable que resta dins de sí, s'ha apoderat del discurs i manipula el llenguatge per tal de produir pensaments falsos del que hi ha fora. Aquest sí que caldria prohibir-lo en el sentit de Wittgenstein i, a més, rebel·lar-nos contra l'usurpador, car no es monopolitza el discurs sense prohibir o censurar qualsevol altre.

Universos paral·lels

                                                                                                      Entrada anterior: Guerra i religió

Marguerite Yourcenar

En "Memòries d'Adrià", primer capítol, Margarite Yourcenar fa dir a l'emperador Adrià:

Adrià: -"...La tradició popular sempre veié en l'amor una forma d'iniciació, un dels punts de contacte d'allò secret i d'allò sagrat (...) A l'igual que la dansa de les mènades...el nostre amor ens arrossega a un univers diferent, on en altres moments ens està vedat penetrar i on cessem d'orientar-nos així que el deler s'apaga o el gaudi es dissol..."

Un lector anota al marge: Si l'amor ens obre un univers diferent, secret i sagrat; inaccessible a les persones que no estan enamorades, les quals, per la mateixa condició, n'ignoren totalment l'existència. Si les coses són així, aleshores, es podria parlar d'universos paral·lels?

Universos paral·lels

Adrià: -"Fins i tot en els encontres menys sensuals, l'emoció naix o s'ateny pel contacte: la ma un xic repugnant d'aquesta vella que em presenta una petició, el front humit de mon pare agonitzant... Les relacions més intel·lectuals o més neutres s'operen a través d'aquest sistema de senyals del cos (...)"

Nota del mateix lector: El contacte sensitiu amb el nostre cos d'un altre cos, animat o inanimat, persona o animal, desperta records, imatges, emocions, que modifiquen d'alguna manera allò que estem percebent. La percepció s'organitza i modifica segons el passat, recent o remot, del perceptor (experiències, costums, creences, aspiracions, cultura). El contacte de la ma d'una persona enamorada amb la ma de la persona amada no és percebuda de la mateixa manera que la d'una anciana captaire: les emocions despertades, juntament amb els records i experiències obren universos diferents.

No totes les percepcions són iguals

Adrià: -"(...) Tan aviat com [una persona] passa de la perifèria del nostre univers al seu centre i aplega a ser-nos més indispensable que el nostre propi ser, aleshores té lloc el sorprenent prodigi en el qual veig, més que un joc de la carn, una invasió de la carn per l'esperit".

Nota final al marge: Allò que Thomas Mann denominava ànima, Marguerite Yourcenar anomena esperit, quelcom secret i sagrat, un nou univers, sols conegut per la persona la carn de la qual ha sigut invadida per l'esperit. 

Podem preguntar-nos si aquest univers nou és real o imaginari i què passa amb el de  les altres persones. Possiblement el contacte sensible, qualsevulla siga el deler, qualsevulla siga l'amor (a una persona, a la família, a la societat, al país, al saber...), ens obre sempre un àmbit que no és el purament sensible; un àmbit en funció del passat de cada persona i, també, segons els casos, del passat de cada col·lectivitat, agrupació humana o, en definitiva, nació. Un àmbit que diferencia d'alguna manera les persones, unes de les altres, preses individualment o preses en conjunts nacionals. No debades, al segle XVIII Voltaire  volia expressar aquesta realitat amb la denominació excessiva de "l'esperit de les nacions"; Herder, de "l'esperit del poble" (Volkgeist); altres, del "geni de la raça". Ningú dubtarà, potser, que una persona afganesa mostre habitualment una percepció del món diferent d'una nordamericana.

Així, doncs, enamorada o no, la carn de les persones, en contacte amb la carn del món, sol ésser  invadida per al·legòrics esperits  més o menys diferents, que els obren universos, a vegades idèntics, a vegades parcialment distints i, en alguns casos, enterament paral·lels i discordants. És la diversitat humana, que uns toleren o, millor, respecten, mentre que altres la rebutgen i persegueixen en pro de la uniformitat, la seua ("todos espanyoles", "todos en castellano", "todos neoliberales", "todos homòfobos", "todos catòlicos", o "todos musulmanes". Però, "viva la creciente desigualdad entre los ingresos del capital i los ingresos del trabajo!", on la uniformitat en la condició de ser privilegiats els uns es basa en l'eficàcia de la condemna al no res dels altres).

Diversitat rebutjada

Guerra i religió

                                                          Entrada anterior: Se sent per aquí fora una remor creixent

En el conflicte de Síria, no tan intern com sembla, és palès l'enfrontament de dues concepcions religioses dins d'allò que sembla la mateixa religió islàmica: els xiïtes i els sunnites. Hi ha, és clar, altres problemes barrejats (Israel-Iran; Nordamèrica i aliats front a Rússia, Xina i altres que encara no han manifestat el seu alineament; possible alteració del precari equilibri actual; zones estratègiques; dictadura-democràcia...). Però el problema transversal és el religiós.

No totes les guerres que podem analitzar, quan donem una ullada a la història, responen a un problema religiós, però en casi totes participa alguna o algunes religions potenciant el fervor bèl·lic. Tot passa com si les religions s'hagueren inventat per garantir la persistència de la guerra al món, la guerra i la violència repressora, semi-guerrera que no sempre aplega a ser enfrontament de dos exèrcits. Una o altra la trobem per tot arreu, en el passat o en el present.

Tanmateix sembla bastant evident que la violència i les guerres estan arrelades en els gens humans, tan evident o més que en les religions. Es possible que l'esperit bèl·lic violent i l'esperit violent no bèl·lic hagen estat algunes (no totes) de les condicions evolutives per la supervivència dels organismes humans i de les seues societats. És possible que la religió sorgira o es despertara, durant les primeres etapes de l'evolució, com un auxiliar en la lluita per la supervivència, personal o col·lectiva, una manera d'obtenir ajuda de poders sobrehumans en la lluita contra la fam, les malalties, els accidents, les desgràcies, les catàstrofes, les epidèmies, els lladres, els invasors, etc. 

Per tal d'obtenir el favor diví que ajudara a superar aquests problemes la religió es relacionà amb els déus de tres maneres: una, practicant  el culte amb sacrificis, afalacs i adulacions; altra, reglamentant el comportament dels fidels amb prohibicions i manaments, i una tercera, elaborant un corpus doctrinal. 

Aspecte important de la lluita per la supervivència era, i és, la resolució violenta de conflictes interhumans, entre individus i entre col·lectivitats. "La guerra és el pare de totes les coses", va dir Heràclit. I ara sabem que l'evolució de l'univers ha estat i és creadora destructiva o destructora creativa. La gran explosió inicial, col·lisions posteriors, impactes, explosions, combustions en són exemples. En la terra l'evolució s'ha manifestat a través de terratrèmols, volcans, glaciacions, tempestes, inundacions, incendis, sequera. Fins que es configurà el precari aspecte actual.   

Si el gen de violència i guerra va ser posat pel creador en l'ADN o el va generar l'evolució, no ho sé. Però una alarma em rosega l'ànima: la sospita que el susdit creador creà un univers en el qual havia de sorgir una humanitat, dins de la qual la supervivència havia de dependre en gran mesura de la violència i de la guerra.

No sols em deixa desassossegat i perplex aquest fet. Més encara: augmenta la meua confusió veure tantes religions diverses i, a més a més, enfrontades. Com és que déu (en el cas que n'hi haja un i siga únic) no es va preocupar d'informar-nos correctament? Deixar la humanitat amb una confusió tan gran, té "pelendengues", "pelendengues" de sobra. A vegades pense que les diverses teologies o doctrines de déu tenen més d'invenció humana que de revelació divina, cristianisme inclòs.

Algunes de les religions

Les guerres i la riquesa sovint (o sempre) han anat unides. La guerra ha servit i serveix per a robar, robar béns, robar territoris, robar col·lectivitats per a fer-les esclaves o súbdites, i, a la inversa, la guerra ha servit i serveix per a impedir els robatoris, les invasions, els esclavatges, la servitud. La guerra serveix per a colonitzar i sotmetre,  i, a la inversa, serveix per alliberar-se i assolir la independència.

Espanya envaí gran part d'Amèrica i sotmeté els americans per a la major glòria de déu, adoctrinant-los i batejant-los. Les croades tenien la missió d'acabar amb l'islam i apoderar-se dels seus béns. L'any 1936, les classes econòmicament fortes, el poder militar i l'església espanyoles es van revoltar contra la república democràtica, perquè pensaven que la voluntat popular lesionava els seus interessos. El cristianisme es convertí en la religió oficial de Roma perquè l'emperador Constantí va vore en aquesta religió una ajuda inestimable per a triomfar en les seues guerres. En fi, podem comprovar que l'àmbit geogràfic de l'islam coincideix aproximadament amb els territoris que els devots d'alà conqueriren alguna vegada en el passat. Exactament la mateixa apreciació podem fer respecte al cristianisme. L'església perseguí els heretges amb presó, tortures i fogueres, fins que les diferències doctrinals es discutiren amb les armes (recordem la guerra dels 30 anys a Europa entre l'any 1618 i el 1648).

A dios rogando y con el mazo dando

La religió és, si més no, una manera de recaptar i/o d'assolir el favor dels poders sobrenaturals en la lluita per la supervivència individual o col·lectiva aquí i la salvació eterna individual al més-enllà. La religió, doncs, té una enorme influència en els fidels. És per açò que el poder humà es recolza en la religió, i aquesta, al seu torn, en el poder humà, (el real, aixó sí: l'econòmic i el polític), amb el benentès, però,  que el poder contribuïsca al culte i obligue el poble fidel i no fidel al compliment de les lleis divines. 

Poder polític, poder econòmic i religió formen un entreteixit complex, una unitat compacta. Podrem canviar els dos primers sense tocar la tercera?

Escala per a pujar al cel