Universos paral·lels

                                                                                                      Entrada anterior: Guerra i religió

Marguerite Yourcenar

En "Memòries d'Adrià", primer capítol, Margarite Yourcenar fa dir a l'emperador Adrià:

Adrià: -"...La tradició popular sempre veié en l'amor una forma d'iniciació, un dels punts de contacte d'allò secret i d'allò sagrat (...) A l'igual que la dansa de les mènades...el nostre amor ens arrossega a un univers diferent, on en altres moments ens està vedat penetrar i on cessem d'orientar-nos així que el deler s'apaga o el gaudi es dissol..."

Un lector anota al marge: Si l'amor ens obre un univers diferent, secret i sagrat; inaccessible a les persones que no estan enamorades, les quals, per la mateixa condició, n'ignoren totalment l'existència. Si les coses són així, aleshores, es podria parlar d'universos paral·lels?

Universos paral·lels

Adrià: -"Fins i tot en els encontres menys sensuals, l'emoció naix o s'ateny pel contacte: la ma un xic repugnant d'aquesta vella que em presenta una petició, el front humit de mon pare agonitzant... Les relacions més intel·lectuals o més neutres s'operen a través d'aquest sistema de senyals del cos (...)"

Nota del mateix lector: El contacte sensitiu amb el nostre cos d'un altre cos, animat o inanimat, persona o animal, desperta records, imatges, emocions, que modifiquen d'alguna manera allò que estem percebent. La percepció s'organitza i modifica segons el passat, recent o remot, del perceptor (experiències, costums, creences, aspiracions, cultura). El contacte de la ma d'una persona enamorada amb la ma de la persona amada no és percebuda de la mateixa manera que la d'una anciana captaire: les emocions despertades, juntament amb els records i experiències obren universos diferents.

No totes les percepcions són iguals

Adrià: -"(...) Tan aviat com [una persona] passa de la perifèria del nostre univers al seu centre i aplega a ser-nos més indispensable que el nostre propi ser, aleshores té lloc el sorprenent prodigi en el qual veig, més que un joc de la carn, una invasió de la carn per l'esperit".

Nota final al marge: Allò que Thomas Mann denominava ànima, Marguerite Yourcenar anomena esperit, quelcom secret i sagrat, un nou univers, sols conegut per la persona la carn de la qual ha sigut invadida per l'esperit. 

Podem preguntar-nos si aquest univers nou és real o imaginari i què passa amb el de  les altres persones. Possiblement el contacte sensible, qualsevulla siga el deler, qualsevulla siga l'amor (a una persona, a la família, a la societat, al país, al saber...), ens obre sempre un àmbit que no és el purament sensible; un àmbit en funció del passat de cada persona i, també, segons els casos, del passat de cada col·lectivitat, agrupació humana o, en definitiva, nació. Un àmbit que diferencia d'alguna manera les persones, unes de les altres, preses individualment o preses en conjunts nacionals. No debades, al segle XVIII Voltaire  volia expressar aquesta realitat amb la denominació excessiva de "l'esperit de les nacions"; Herder, de "l'esperit del poble" (Volkgeist); altres, del "geni de la raça". Ningú dubtarà, potser, que una persona afganesa mostre habitualment una percepció del món diferent d'una nordamericana.

Així, doncs, enamorada o no, la carn de les persones, en contacte amb la carn del món, sol ésser  invadida per al·legòrics esperits  més o menys diferents, que els obren universos, a vegades idèntics, a vegades parcialment distints i, en alguns casos, enterament paral·lels i discordants. És la diversitat humana, que uns toleren o, millor, respecten, mentre que altres la rebutgen i persegueixen en pro de la uniformitat, la seua ("todos espanyoles", "todos en castellano", "todos neoliberales", "todos homòfobos", "todos catòlicos", o "todos musulmanes". Però, "viva la creciente desigualdad entre los ingresos del capital i los ingresos del trabajo!", on la uniformitat en la condició de ser privilegiats els uns es basa en l'eficàcia de la condemna al no res dels altres).

Diversitat rebutjada