dijous, 20 de setembre del 2012

Les regles del joc

                                                                  Entrada anterior: Els esclaus batejats donen més rendiment



Foren aquests els responsables de la crisi?
(Foto de Walker Evans en la Gran Depressió)


"Quan qui et deu diners et tira de casa." Titular d'un solt de "Le monde Diplomatique en español", setembre de 2012, pàgina 3. Breument: una família amb un bebé, foragitada al carrer sense cap consideració. Uns poden tenir els deutes que vulguen. Altres han de perdre la casa perquè els primers puguen superar la crisi.

En una de les publicacions digitals, Zona crítica, es diu que hi ha una indignació ciutadana contra els polítics, de les dimensions de la qual pareix que aquests no són conscients. Els hem elegit per representar el nostres interessos i sembla que no volen o no saben frenar la minoria que imposa les seues normes per damunt de tot.


Per totes parts sorgeixen disconformes amb el poder, indignats, dolguts, emprenyats. El poder, però, continua el seu camí. Car el poder té el poder de fer el que li convé. Els indignats, dolguts, empipats no en tenen gens. I no en tenen perquè en el fons no volen o no saben voler. El govern aquí ha sigut elegit pel 30% dels electors. Què han fet els altres, el 70%? Sembla que res de profit: no han volgut i no volen o no han sabut i no saben. Com digué Ciceró: el món està ple de persones que no saben allò que haurien de saber (Stultorum plena sunt omnia). Juan José Millás diu a El País del 14/9/12: "No es cierto que todos los partidos politicos sean iguales, pero sí que todos obedecen al mismo jefe. (...) Podemos discutir acerca de todo sin poner en cuestión las reglas del juego".

El poder del govern, condicionat per tots els poders als quals està subordinat en alguna mesura, no constitueix encara el poder. El poder de veritat, el poder-poder rau en instàncies superiors. Podríem anomenar-les: el Capital. Però açò no basta per circumscriure'l. Hi ha instàncies superiors, gràcies a les quals el capital actua com actua. D'una banda s'hi troben les lleis que regulen el comportament dels econòmicament inferiors i la manca de lleis que desregulen el comportament dels que planen per les altures. Però de l'altra estan els valors (per dir-ho d'alguna manera), el foc intern de l'esperit neoliberal, i la seua internalització en la mentalitat popular, allò que en el llenguatge psicosocial diríem hàbits, vicis, costums, obsessions, ideals, aspiracions, envescaments, addiccions. Tots, llevat d'un grup reduït (els voltors), volem sortir de la crisi per tornar a la situació anterior. No posem el sistema en qüestió, el sistema que ens ha portat a la crisi. El poble (us ho dic a l'orelleta) és neoliberal enganxat al sistema. Volem sortir de la crisi sense tocar les regles del joc.

S'ha instaurat un modus operandi, recolzat per les lleis i per la seua manca, que ha distribuït pel planeta un poder econòmic casi sobrehumà, basat en la mentida, l'engany, la manipulació amb l'única finalitat de fer diners. Aquest fi justifica qualsevol mitjà.

"Ara tot el món menteix, els fullets de les farmàcies, els governs, la radio, el cine, els periòdics... Com pretens que nosaltres, els particulars no mentim?" Deia un personatge del film "La regla del joc", de Jean Renoir poc abans de la guerra mundial. I açò és el que podríem dir ara: "Ara tot el món fa trampes per guanyar més diners: els laboratoris, les companyies d'assegurança, les empreses mèdiques, els col·legis privats, els bancs, els mercats financers, els governs, els partits, la radio, la tele, el cine, la premsa, internet, l'església,... Com voleu que els particulars no fem trampes?" I açò és el que dic jo ací: "I com voleu que no hi haja crisi si la causa de la crisi la portem tots en les entranyes?"

La crisi nostra és induïda, induïda en el cervell i induïda en nostra economia. Quan ens diuen Rajoy o de Guindos que el sacrifici és imprescindible per sortir de la crisi estan pensant que és imprescindible perquè ells, els que porten les regnes de les regles del joc, puguen sortir de la seua crisi sobre la nostra esquena. Ja ho deien al principi: "Hemos vivido por encima de vuestras posibilidades". El problema està en ells, no en nosaltres. Qui tenen deutes fabulosos que fan por als mercats són els bancs. Per a salvar-los és imprescindible la nostra davallada al pou de la misèria i del sofriment. Quan fan les reformes estructurals és a nosaltres a qui les fan. Quan limiten el dèficit pressupostari, allò que retallen és el precari benestar nostre. Quan ens retallen la salut, estan injectant beneficis a les clíniques privades. Quan ens retallen l'educació estan retallant el saber dels nostres fills i llur capacitat de crítica. Quan congelen les pensions o quan corre la veu que van a retallar-les, estan potenciant els fons privats de pensions, que s'acumulen als bancs i són diners que desprès, juntament amb altres, s'inverteixen en els estats amb primes de risc. Els que manipulen les regles del joc i ens les han induïdes als nostres cervells necessiten la nostra crisi i els nostres sacrificis per a superar la seua. Aquesta és la veritat que la majoria no vol saber, perquè està enganxada a les regles del joc. Ja ho insinuava Jean Renoir: el mal està en les regles del joc. Canviem-les, doncs.


El poder que les minories no volen perdre





1 comentari:

Pura Peiró ha dit...

Impedim que l'hospital de Gandia passe a ser privat.
Que no ens canvien les regles que ens beneficien. En este cas, la sanitat pública i universal.