Entrada anterior:
Universos paral·lels
Hem de sortir fora
 |
| René Descartes |
Tot allò que sabem; millor dit, tot allò que sap la humanitat, el saber total, està dins de l'esfera, diguem-ho així, del pensament humà arrelat en el jo pense cartesià, en l'àmbit idealista del jo. Podem sortir al món amb el pensament, però, tot seguit, el convertim en idea dins del nostre cervell. Descartes va necessitar acudir a un déu bo i omnipotent per garantir que el món existia fora del seu pensament. Aquesta és la raó que va fer possible l'aparició de les diverses filosofies idealistes. Fins i tot hi hagué empiristes idealistes, com George Berkeley, segons el qual la realitat de les coses i del món es redueix a ésser percebuts (esse est percipi); a ésser, doncs, dins del pensament. A més d'aquests fenòmens idealistes hi ha també la tendència del saber humà a humanitzar tot el que toca, a imitació del mitològic rei Mides, que convertia en or tot el que tocava. Humanitza la natura (i l'anorrea a poc a poc), organitza la societat segons les seues teories, que solen ser els seus interessos (riquesa per a uns i crisis i misèria per als altres) i ara està en vies d'organitzar l'univers (posem-nos a fremir si ens resten energies). Va començar amb la lluna i acaba d'aplegar a Mart en la figura d'un ambaixador mecànic. Allò que no sol fer és sortir fora de sí i ajustar-se la realitat tal com és en el defora. Redueix tot el que sap a la consciència de sí, al jo pense i l'acomoda als seus interessos. Si la realitat no encaixa, siga geològica, vegetal, animal, humana o divina, pitjor per a ella. I així ens va.
 |
| Curiosity començant la destrucció de Mart |
El monopoli del discurs
 |
| Ludwig Wittgenstein |
Què passa amb aquell possible límit del pensament que separa el pensament d'allò que és impensable? Que separa el llenguatge d'allò que és inefable? Allò de què ens parla Ludwig Wittgenstein, quan diu: "Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar"? Permeteu que confesse que estic contra qualsevol prohibició de parlar, però no de blasmar la manipulació, la mentida, la tergiversació. Més encara, proposaria rebel·lar-nos contra aquells que per la força ens roben i s'apoderen del discurs. Pense que no hi ha res de què hom haja de callar, però sí que hi ha discursos, formes de parlar que són intolerables. Permeteu-me ara al·ludir al passatge de "Alícia a través de l'espill":
"--Quan jo empre una paraula --insistí Humpty Dumpty amb un to desdenyós-- vol dir allò que jo vull que diga..., ni més ni menys".
"--La qüestió --insistí Alícia-- és si es pot fer que les paraules signifiquen tantes coses diferents"
"--La qüestió --resolgué Humpty Dumpty-- és saber qui mana...".
 |
| Humpty Dumpty |
Heu aquí un pensament abominable que resta dins de sí, s'ha apoderat del discurs i manipula el llenguatge per tal de produir pensaments falsos del que hi ha fora. Aquest sí que caldria prohibir-lo en el sentit de Wittgenstein i, a més, rebel·lar-nos contra l'usurpador, car no es monopolitza el discurs sense prohibir o censurar qualsevol altre.
