 |
| Avarícia, gravat de Bruegel el Vell (Renaixença) |
Em va cridar l'atenció l'article de Juan José
Millás del diumenge passat a "El País
Semanal". Gràcies a ell recorde que monges, per exemple sor Maria Gómez Valbuena ("Hermana de la Caridad"), han estat robant nounats i
venent-los. També recorde que un altre dia i un altre i un altre... ens
aplegaren notícies que sacerdots d'arreu del món (amb vot de castedat) havien estat forçant a
fornicar infants i adolescents d'ambdós sexes (uns preferien el masculí, altres
el femení i altres eren ambivalents). Àdhuc ens assabentàrem que la jerarquia (representant del que "és la Veritat i la Vida") amagava els fets, no volia reconèixer-los, fugia l'escàndol públic, com si
escandalitzar en privat les petites persones no fos escàndol i com si el
dolor, humiliació, xoc emocional de les tendres víctimes no tinguera
importància, com si solament importara evitar l'escàndol públic, fingir, amagar, mentir. Fins i tot hem
aplegat a saber que el fundador d'una orde religiosa (coneguda amb el nom, tan
poc adient amb les benaurances evangèliques, de "Legionarios de
Cristo"), Marcial Maciel, reverenciat universalment per la seua fingida
santedat, íntim amic del Papa Joan Pau II, econòmica i moralment corromput, políticament feixista, havia violat repetidament seminaristes i fills seus, havia conviscut
maritalment amb diverses dones i havia estat a un pas de ser aixecat als
altars. L'encobridor i amic, d'ell o dels seus diners, el tenim ja als altars:
Joan Pau II.
Altres dies hem llegit a la premsa i hem vist a la
televisió reiterades manifestacions organitzades per la jerarquia contra la
llei de l'avortament, contra el matrimoni gai, contra l'assignatura d'Educació
per a la ciutadania. No hem vist mai protestes religioses contra la violència
policial, contra la fabricació i venda de "bombas racimo". No mai hem
vist cristians protestar al carrer, presidits per l'episcopat, contra les
guerres de què som responsables, contra les lleis anti-obreres, que condemnen
més de cinc milions de persones, amb les seues famílies, a la misèria; contra
els desmantellaments de sanitat i d'educació. Això no sembla important per als
cristians ajocats sota la capa eclesial, els quals voten massivament el partit
que representa la ideologia causa d'aquestes malifetes. Els importa més
combatre l'avortament, el matrimoni gai, l'educació per la ciutadania, la
possible llei de la mort digna. Altra cosa que els importa, i molt, són les
manifestacions religioses de carrer i places (conegudes com processons),
l'apropiació de bens públics i el manteniment del Concordat. Amb aquesta breu
descripció tenim la cara i l'ànima que actualment ens presenta el cristianisme
oficial. Pecats capitals se li'n troben bastants: luxúria, avarícia,
supèrbia... De benaurances no sé si en mereixen alguna. Ni jerarquia ni fidels tenen esperit de
pobresa, al contrari, els rosega les entranyes la cobejança de riqueses amb la crueltat pròpia del
neoliberalisme, al costat del qual militen, ella i ells. Sembla que la manca de salut i la
ignorància del jovent no mereixen la seua atenció, la qual es bolca totalment,
a València, cap a la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats en el
"traslado" de la catedral a la basílica i viceversa (uns quants milers de devots assistiren, el 15 de maig al "traslado", tot envoltant les autoritats neoliberals i eclesiàstiques, mentre que uns pocs centenars d'indignats es reuniren a la plaça de l'Ajuntament). Per a educar la infantesa i el jovent, per a curar les persones malaltes basta una oració i un "viva la Virgen!". Ni son pobres en l'esperit ni tenen fam ni set de justícia (car voten
els corruptes que s'han dedicat a robar els bens públics, amb l'esperança de
ser agraciats ells també), ni són misericordiosos amb els immigrants, ni tenen
el cor net, ni sofreixen persecució per causa de la justícia, ans ells són els
perseguidors o, en tot cas, els recolzen i els voten. No tenen ni un bri de mansuetud per respectar
les opinions alienes contraries a les seues (gais, avortament, altres
religions, nacionalismes peninsulars). Consideren que l'amor és imposar les
seues creences, mal que produïsquen sofriment i desgràcies, com el robatori
dels nounats o la prohibició del matrimoni gai o els entrebancs a l'avortament
o la negativa a reconèixer el dret a la "mort digna".
El cristianisme sorgí com una rebel·lió contra
l'esperit mundà i en poc de temps va ser vençut per ell: es va fer ric, poderós
i bel·licista. Ara no vol amollar ni la riquesa ni el poder. És per això que
s'entén tan bé amb els partits de dretes neoliberals, els quals l’única
llibertat que accepten i coneixen és la seua i la dels negocis.
Pel que fa a les obres de misericòrdia, no veiem
clarament assimilada pel partit que els cristians han votat la disposició a
acceptar el dret d'allotjament de tot aquell que ho necessite, o l’obligació de
proporcionar a tothom un sistema educatiu digne, o la de curar els malalts amb
una sanitat pública digna, o la de prestar una atenció adequada a les persones
dependents.
L'única cosa que admeten uns i altres és l'almoina: allò que al ser
superior li sobra i dóna a l'inferior per comprar-li l'agraïment i l'adhesió o per guanyar-se el cel.
Caldria, per contra, que pensara i pensaren (és un dir) més en drets que en almoines, en respecte que
en caritat.
És quan somie que hi veig clar. Si volem saber en què consisteix el cristianisme habitual d'avui, somiem els pecats capitals: els practiquen tots; somiem les benaurances: no en mereixen cap; somiem les obres de misericòrdia: no saben què és això. Quan despertem, tot són mentides, estafes, ficcions. Igualet, igualet que el neoliberalisme, sofert i no somiat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada