És nacionalista espanyol i no ho sap

El dia següent de la declaració sobiranista de CDC, va ser detingut Josep Tous, home de confiança de Pujol, sota l'acusació de participar en una trama corrupta. El mateix dia el monjo de Montserrat, Massot i Muntaner, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, manifestà: "Per a fer un estat corrupte com els altres, no fa falta independència".

Aquests fets són utilitzats per Javier Cercas en un article de El País Semanal(1) com argument per a combatre l'independentisme, tot assegurant que no tenim cap garantia que el possible futur Estat català no serà tan corrupte com l'Espanyol. Hom podria preguntar sobre les raons que porten el senyor Cercas a basar-se en l’esmentat fet per atacar el sobiranisme. Detenir un corrupte no és, per ventura, perseguir la corrupció? Aleshores a quin sant la notícia és un argument contra el dret a decidir la independència? Allò que diu Massot i Muntaner és un toc d’atenció sobre una xacra que hem d’evitar per damunt de tot. Ningú vol la independència per a construir un Estat corrupte. En quin cap pot entrar el contrari? El mal no està en el fet de descobrir els corruptes i perseguir-los, sinó en el d’indultar-los o declarar-los innocents o condemnar el jutge que els perseguia.

Així mateix, suggerix el nostre autor que no devem prendre cap decisió si no tenim la absoluta garantia que sortirà bé. Jo diria que açò és una invitació a la immobilitat i passivitat total. Si la humanitat haguera seguit aquest consell ja hauria desaparegut. Car qualsevol decisió comporta un risc: el futur no està mai predeterminat i el present és fugisser (d'aquí ve la multiplicació, a través de la història, de pitonisses, oracles, vaticinis, auspicis, auguris...). Tanmateix, sovint s’han de prendre decisions, en un sentit o en un altre, i totes comporten un risc, més gran o més petit, siga el de quedar-nos com estàvem o regressar cap enrere, siga el de progressar cap endavant. Una cosa, però, és segura: qui no defensa els seus drets està condemnat a perdre'ls, i perdre's, per a sempre.

Ara bé, el nacionalisme català en bona part és, segons l'autor, una reacció al nacionalisme espanyol triomfant, el qual es manifesta per la manca de respecte per "todo lo que huele a catalan". I afirma que el nacionalisme espanyol és el més perillós de tots, perquè provoca la reacció del català. I és que tot nacionalisme, afegix, és una ideologia dolenta, romàntica, sentimental i reaccionària. El nacionalisme no se'l combat amb un altre nacionalisme, diu, sinó amb la raó. L'única forma de combatre'l és amb l'antinacionalisme, començant, si s'és espanyol, pel propi nacionalisme.

Sota  l'aparença d'objectivitat omnicomprensiva, en les paraules del senyor Cercas hi ha un atac nacionalista espanyol al sobiranisme català, car proposa l’antinacionalisme espanyol per combatre el nacionalisme català i mantenir Catalunya sotmesa.

Com es pot suggerir que el nacionalisme català és reaccionari? L’espanyol ho és, clar que sí; en Catalunya, alguns partits, però no per nacionalistes. Creieu reaccionari que la víctima, suposem, d'una agressió física, moral, política, religiosa intente defensar-se? Qui pot pensar que els sentiments que acompanyen la defensa no siguen més que una ideologia romàntica i reaccionària? Quan els obrers es manifesten protestant per les retallades i la pèrdua de drets dolorosament adquirits, podem dir que ho fan per una ideologia romàntica i reaccionària? Quan els indignats del 15-M protesten i reclamen, no són més que romàntics reaccionaris? Quan vegem i sentim que ens retallen les llibertats amb lleis dubtosament elaborades, que prohibeixen manifestar-nos, controlen els mitjans de comunicació i ens condemnen a la ignorància del que ens interessa saber, som uns romàntics reaccionaris si gosem protestar?

Conseqüentment, un país, al qual se li imposen unes lleis aprovades per un altre, se li depuren les que ell elabora i promulga, se li controla l'economia i se li expropien els impostos, se li regateja la llengua, etc., no podem qualificar-lo de romàntic i reaccionari, quan s’hi oposa. Car hi ha dues classes de nacionalisme: un hegemònic i sovint agressiu, com l'espanyol; un altre generalment defensiu, com el català.

"Cabe sospechar, assegura el senyor Cercas més avant, (...) que el soberanismo de CDC (...) es el nuevo instrumento que han creado para permanecer otros 23 años seguidos en el poder”. Bo, jo, davant aquestes sospites, no tinc res a dir (ara no toca). Però també sospito que l’esmentat soberanisme no l'ha creat CDC, sinó que l'ha trobat al sí de la societat catalana.

Acaba l'article adduint allò que també sospitàvem al principi: l'argument de la por contra aquest sobiranisme, un argument paregut al que utilitzen Rajoy i partits afins per a fer-nos tragar la destrucció de la societat del benestar. Però el senyor Cercas curiosament ens amenaça amb la pèrdua de la mateixa societat del benestar que ja estem perdent en mans del neoliberal PP i de tota la parentela: amb la busca de la independència podríem perdre, diu, "el grado de libertad y prosperidad inédito” que durant trenta anys hem fruït a l'ombra del poder espanyol. En el fons era això: nacionalisme banal. No se n'adona ni ell. Però imagine que vol dir: "catalans, oblideu-vos de ser tractats com iguals: Catalunya no és igual que Espanya; n'és una regió sotmesa. No podreu mai col·laborar d’igual a igual en la construcció d'una societat comuna respectuosa de les respectives diferències. Teniu el perill de perdre-ho tot, si goseu intentar-ho”.

Pot ser oportú recordar en aquest moment allò d’Alfonso Guerra: “El que se mueve no sale en la foto”. I allò altre dels antics: “No et deixes sendes velles per novelles”.

___________________

(1) "La izquierda conservadora", El País Semanal, domingo, 29/4/12