La mentalitat cavernícola intemporal

Aristòtil va definir el temps com una mesura. Segons ell, el temps no és una cosa, no es un ésser que existeix en sí, sinó una mesura del moviment o canvi. Però, compte!, no una mesura de l’ésser que canvia o es mou, sinó del moviment o canvi d’aquest ésser. És la mesura del passar, en un procés de canvis, d’una situació a altra, d’un saber a altre, d’una emoció a altra. Si no hi ha canvi, no hi ha temps.

El temps no és una cosa, ni un fet, ni un succés, ni un canvi. El temps és un element de tot açò (Thomas Mann), una mesura dels canvis que puguen produir-s’hi (Aristòtil), un mode de l’ésser al món, siga el que siga (Zubiri). El temps és sempre temps-de. Per a parlar del temps s’ha de parlar, també, d’allò del qual el temps és temps, d'allò que té temps i que no és temps.

El temps està en tot allò que canvia: en la música, en els cossos, en la vida, però no de la mateixa manera. També està, però, en allò que no canvia i roman immòbil durant llargs períodes de temps com una roca, però és mesurat pels canvis d’allò que l’envolta i al qual fa referència: estacions, anys solars, rellotge.

Ara bé, així com en la narració es pot distingir entre el temps que dura la narració (temps dedicat a escriure-la o a llegir-la) i el temps del seu contingut, el temps d’allò que es narra (hores, dies, anys que passen en la història contada), en la vida també podem distingir diferents espècies de temps. Per exemple, el temps de la vida orgànica, per una banda, i el temps de la vida mental (canvis en idees, canvis en creences, canvis en principis político-morals, canvis en ideals, etc.).

L’endarreriment mental d'algunes persones individuals respecte a la seua edat biològica pot produir-se, també, en grups socials, en ambients socials, en institucions, mesurats tots respecte a l’evolució mental corresponent al temps històric en què viuen. Podem trobar arreu del món creences, principis i valors ètico-polítics d’altres èpoques, juntament amb avantatges tècnics i martingales pròpies dels nostres dies en les mateixes persones (s’hi donaria, doncs, dues classes de temps: un, corresponent als principis i creences, un altre, evolucionat: el de la tècnica i martingales utilitzables per a fer triomfar el primer. Podríem encara parlar, no d'un altre temps, sinó d'una nova possibilitat: que els dos temps hagen experimentat l’evolució íntegra que ens ha portat al dia d’avui). S’hi tractaria, en els dos primers casos, de mentalitats cavernícoles que han resistit parcialment els embats del temps i l’evolució de la història, com les dures roques, immutables i immòbils, relativament intemporals, alienes durant segles a l’evolució temporal de la natura. Un exemple que de sobte se m’acudeix són els periodistes coneguts com “La caverna mediática”, o el “Bunker barraqueta”, de la llarga transició valenciana, o, en fi, la selva neoliberal, desreguladora per a ells i reguladora per als vençuts.

Una de les cares mediàtiques descobertes a les coves d'Altamira.
Sembla que altres pertanyen a Jiménez Losantos i P.-J. Ramírez 

Més o menys vinculades amb aquestes, podem trobar per aquí i per allà persones amigos de sus amigos com el pare de Jorge Manrique (i tants polítics i tants jutges d’avui que salven els amics de la condemna per corrupció, tot condemnant el jutge que els jutja, o amnistien llurs delictes fiscals; polítics que fan retallades en àmbits públics per tal de beneficiar a empreses dels seus amics);

Amigos de sus amigos

persones que practiquen el facella y no enmendalla (com aquells polítics que són incapaços de reconèixer els seus delictes o els seus errors); persones embegudes de la ideologia que hi ha darrere del vers de El Mio Cid: ¡Dios, qué buen vassallo! ¡Si oviesse buen señor! (perquè creuen en la necessitat d’un sistema format per senyors que dirigisquen i vassalls ben contents de ser dirigits);

persones que viuen i lluiten per a que el que a buen árbol se arrime buena sombra le cobije (car defensen un sistema polític en el qual les persones s’aixopluguen i s’arreceren sota l’ombra de mercats globals, de financers poderosos o de polítics com la Merkel);

persones tan devotes de la família que s’obsessionen per l’aforisme que diu: la mujer honrada, la pata quebrada y en casa (per a que, així, les dones romanguen al servei dels homes, que siguen descanso del guerrero, que formen matrimonis catòlics, i que tinguen els fills que dios quiera, car aquests sempre venen con un pan debajo del brazo);

Hom pot trobar, també, persones per a les quals el major pecat és l’escàndol. Aquestes últimes prefereixen abans pecar en secret que escandalitzar sense pecar, com els eclesiàstics pederastes. És per açò que tots, eclesiàstics i polítics, controlen la informació, tot preferint les mentides a la veritat, no siga cosa que la veritat altere la pau mental de l’alta edat mitjana i el poder econòmic actualment establert. En fi, persones, totes les al·ludides, de mentalitat immòbil, anterior a la seua naixença, relativament intemporal, per la qual fa temps que no passa el temps. Serà això l’eternitat: la mentalitat anacrònica de les cavernes que, immòbil, ha durat fins avui?

Per acabar aquest llarg post, diré que s'està comprovant com un vell espectacle vol tornar a l'escena pública: el de les autoritats que veuen en la violència la millor pedagogia, per allò de la letra con sangre entra i quien bien te quiere te harà llorar. És la vella democràcia por otros medios. És la dictadura democràtica o la democràcia dictatorial. És la democràcia de les cavernes: prohibir manifestacions amb noves tècniques de repressió. Van a criminalitzar el malestar desprès d'haver-nos robat la societat del benestar.