dissabte, 7 d’abril del 2012

El bes rus de Thomas Mann






Entre tots els episodis força interessants de la Muntanya Màgica avui voldria parlar de l’episodi on narra el bes rus que li donà la rusa Clawdia Chauchat a l‘alemany Hans Castorp, gustosament correspost per aquest, de manera que les boques de la parella romangueren una estona fortament enganxades. 



Hans Castorp?


Durant algun temps l’amor que Hans sentia per Clawdia es manifestava furtivament amb mirades. Mirades que, sovint repetides, ella acabà per detectar. Des d’aquest moment, se sentí progressivament afectada per elles, encara que en silenci i dissimulació. I així seguiren dies i dies. Una nit de carnaval, en declarar-li ell el seu amor, la passaren junts. Alguns mesos desprès, Clawdia deixà el sanatori sense cap explicació clara. 



Clawdia Chauchat?


Van passar els dies i els mesos. Hans Castorp tingué l’ocasió d’abandonar, també, el sanatori, perquè la taqueta humida del pulmó s’havia esmorteït. Continuà no obstant al sanatori amb la infundada esperança que ella tornaria. I ella tornà, prou tard, però tornà. Ara bé, tornà acompanyada d’un nou amant entrat en anys, Minheer Peeperkorn. Era amable i simpàtic, de bona presència, voraç gormand i gran bevedor, capaç d’impressionar qualsevol, home o dona, per la seua personalitat. Hans Castorp prompte caigué en la xarxa del seu encanteri i es van fer assidus amics, cosa que intranquilitzava Clawdia. 

Un dia en què el tal Mynheer Peeperkorn restava al llit afectat de febres quartanes, es trobaren Hans i Clawdia al saló i tingueren una conversa, en la qual ell li va retreure el temps que havia estat esperant-la per a que al final vinguera amb un altre. Tot seguit podeu llegir la continuació d’un extracte de la conversa  (“La Montaña Mágica”, de Thomas Mann, cap. Setè, epígraf: “Todavía Mynheer Peeperkorn”. Ed. Círculo de lectores, 1969): 



Bueno [diu ella], podemos hacer las paces. Incluso se puede sentir amistad por ti. ¿Quieres que seamos buenos amigos y que formemos una alianza para él [Mynheer Peeperkorn] como se hacen alianzas contra alguien? ¿Me das la mano? Con frecuencia tengo miedo... Algunas veces tengo miedo de estar sola, de sentirme interiormente sola: ¡Es angustioso! Algunas veces tengo miedo de que acabe mal... ¡Me estremezco! ¡Me gustaría tanto tener un hombre bueno a mi lado! En fin, si quieres saberlo, es tal vez por eso por lo que he vuelto aquí con él... 



(...) Estrechaba la mano de Hans Castorp al pronunciar estas palabras y la mantenía muy cerca de su rostro. 



Clawdia Chauchat?



El dijo: 

¿Por mí? ¡Qué cosa más bella! ¡Oh, Clawdia!, eso es algo inesperado. ¿Has vuelto aquí con él porque estaba yo? ¿Y pretendes que he sido tonto al esperarte? ¿Que he esperado sin permiso inútilmente? Sería muy torpe si no apreciase el ofrecimiento de tu amistad, de una amistad contigo por él... 

Entonces ella le besó en la boca. Era un beso ruso, de la especie de los que se cambian en este país lleno de alma, en las sublimes fiestas cristianas, como una consagración del amor. Pero como se trataba de un joven “notoriamente” malicioso y de una mujer encantadora, de lánguido andar, eso nos hace pensar, a pesar nuestro, en la manera (...) un poco equívoca con que el doctor Krokovski hablaba del amor, con un espíritu ligeramente vacilante, de manera que nadie hubiese podido tener la certeza de si se trataba de un sentimiento piadoso o de algo carnal y apasionado (...). ¿Qué diría el lector si nos negásemos a ir al fondo de la cuestión? Según nuestro modo de ver trataríase sin duda de un buen análisis, pero (...) manifestaríamos poca simpatía hacia la vida, si quisiéramos distinguir claramente entre la piedad y la pasión. ¿Qué significa aquí “claramente”? ¿Qué quiere decir “incertidumbre” y “equívoco”? No ocultaremos que nos burlamos francamente de esas distinciones. ¿No es bueno que la lengua no posea más que una palabra para todo lo que puede comprenderse en esta palabra, desde el sentimiento más piadoso hasta el deseo de la carne? Este equívoco es, pues, perfectamente un “unívoco”, pues el amor más piadoso no puede ser inmaterial ni puede estar falto de piedad. Desde su aspecto más carnal continúa siempre siendo el mismo; tanto si es alegría de vida como pasión suprema, es la simpatía hacia lo orgánico, el abrazo conmovedor y voluptuoso de lo que está destinado a la descomposición. Hay caridad hasta en la pasión más admirable y aun en la más espantosa. ¿Un sentido vacilante? Pues dejemos vacilar el sentido de la palabra “amor”. Esa vacilación es la vida y la humanidad, y sería dar pruebas de una falta desesperante de malicia el inquietarse por eso. 


Èxtasi de Santa Teresa, de Bernini

L’amor místic de san Juan de la Cruz no pot ser expressat sense allò orgànic i carnal, tant com els èxtasis de santa Teresa de Jesús. Els devots electors del PP o de CiU estimen conjuntament els diners, els negocis i la religiositat catòlica. El cor de Jesús és un cor de carn i la Verge, malgrat tot, és mare, mare de Jesús i de la humanitat, amb sentiments orgànics com tota mare. Possiblement també, els polítics vinculats als tripijocs de la Gürtel, així com els balafiadors dels diners públics o banquers valencians estimaven, a través dels seus tripijocs, la mare de déu o el cor de Jesús. Segons Thomas Mann, l’amor, tal com es realitza en la vida, és unívoc, hom estima tot d’un cop, tot està en tot i no hi ha una part sense l’altra. El que passa és que nosaltres idealment podem analitzar-lo, descompondre’l i recompondre’l desprès. És la tasca de la ciència: anàlisi i síntesi, el secret del saber que tant pocs saben i que alguns usen per a dominar els altres, per exemple els experts economistes que ens governen, els quals es consumeixen d’amor a déu i als diners, però no als éssers humans. Hi ha un tipus d’amor que consisteix a prendre el pa de la boca dels pobres per tal d’augmentar el luxe dels rics per la glòria de déu. 



Alguns beneficis de l'amor de Déu