Campos de soledad, mustio collado

                                       

Sólo quedan memorias funerales
donde erraron ya sombras de alto ejemplo.

(Rodrigo Caro)

Aquests versos descriuen, sense pensar-s’ho l’autor, la fatxa que ofereix el conjunt de pobles anomenats Espanya.

Si de la Corona es tracta, l’aspecte és deplorable: gendres corruptes o insensats; rei, si més no, irresponsable, simulador i fals, de poques llums, segurament incapaç, inútil i balafiador, notòriament prescindible, ell i la Corona.

La justícia no esmena aquesta imatge: sentències dictades contra jutges, si més no, perquè són rivals o, amb tota seguretat, perquè són justos i capaços d'acabar amb les trames corruptes.

El Consell General del Poder Judicial ens presenta una cara de poder més polític que judicial. En quant a allò de polític, la cara és d’extrema dreta i nacionalcatòlic; en quant allò de judicial, és més corporativista que just, tot afavorint els jutges de la seua corda.

El Tribunal Constitucional és un castell permanentment assetjat i manipulat pels partits polítics dominants.

L’economia és tan desastrosa que davalla la costera en acceleració contínua, com els greus en caiguda lliure neoliberal (els quals, segons deia aquell, caen por la fuerza de gravedad además de por su propio peso.

Els bancs, malgrat les tres injeccions massives de liquiditat amb què els ha beneficiat el Banc Central Europeu, no han aconseguit fer creure als inversors en la veracitat dels seus balanços. A més a més, el crèdit no flueix, no rega les empreses, les quals moren, o no neixen, asfixiades per la sequera.

Els polítics, amb honroses excepcions, si alguns no són corruptes, són amics d’aquests i els encobreixen. Els dels partits més votats, si més no, són neoliberals. La qual cosa significa que estan disposats a destruir la societat i el planeta.

Els que governen castiguen els pobres innocents amb retallades criminals i s’arrosseguen als peus dels econòmicament poderosos, ja es tracte de polítics europeus, d’inversors financers, d’empreses com Repsol (a la qual el govern declara el seu amor contra Argentina al temps que manifesta un lúgubre menyspreu per les classes populars espanyoles) o de facinerosos delinqüents fiscals que ens han afanat a tots defraudant Hisenda. Si ens fixem un moment en Repsol YPF, veurem que no sols els espanyols, sinó tots els partits neoliberals del món condemnen allò que diuen expropiació, quan en realitat es tracta de desprivatització: convertir la propietat privada en propietat pública (del 51 % de les accions, desprès de pagar el que valen). Els governs expropien privatitzant i retallant tot el que volen quan els rota sense cap compensació, però no toleren la desprivatització parcial a favor de tots. Per a uns quants sí; per a tots, no (potser perquè entre aquests tots estan els pobres). Així és el sistema.

L’anècdota còmica l’ha posada el ministre d’Indústria, quan ha censurat el govern argentí dient que aquesta actuació el perjudicarà, perquè equival a pegar-se un tret al peu. Resulta cridaner el gran amor que el govern espanyol manifesta per una empresa com Repsol que contínuament trepitja els drets humans i les normes ecològiques, si més no en Iberoamèrica, i que és més de les Illes Caiman (paradís fiscal) que d’Espanya. Sonarà més cridaner encara si contemplem com aquest govern està expropiant els drets laborals, menyscabant els drets a l’educació (amb un ministre que ignora en què consisteix educar), danyant els drets a la salut, arrasant els mitjans de manteniment de les classes populars espanyoles, amb alegria i fruïció.

Aquí teniu un futur Institut de secundària

I aquí, un ministre d'educació

La carn i la sang del poble són l’aliment necessari per tal que els econòmicament forts puguen mantenir no solament el seu tren de vida, sinó el ritme del creixement dels seus guanys. No em sorprèn que Montoro diga: Nosotros gobernamos, decidimos el rumbo con mano firme, sabemos dónde vamos, no como otros (déu ens guard! Tant de bo que s’equivoquen, si és que realment ho saben: la perspectiva que s’albira és ben negra, com la del Titànic). Em meravella veure de Guindos, ex alt funcionari de la mare de tots els desastres: el banc financer Lehman Brothers, intentant convèncer els inversors europeus que Espanya disposa de fons suficients i de competència econòmica. Ell, que haurà deixat en la misèria els candorosos inversors en Lehman Brothers, persuadits per les seus paraules, poc temps abans de la fallida del banc, origen de la crisi que ens colpeja. Si aleshores enganyava, per què ara no? Si no enganyava perquè ho ignorava, quina classe d'expert és?

I davant de tot açò, què fa el poble elector? Es queixa. Però, com els addictes a l’heroïna, li costa curar-se l’addicció a la droga neoliberal. És evident que encara n’hi ha molts i moltes que creuen no poder suportar el mono de la possible abstinència d’aquest sistema econòmico-polític. Així és que el llepa i l’acarona i l’ompli de saliva. No sap, o no vol saber, que els matarà a tots dos, poble i dirigents, i que ben aviat, segons Quevedo, “polvo seran, mas polvo enamorado”.  

El rio que nos lleva