Desprès del tripartit, és a dir: el pacte de l’esquerra catalana amb l’esquerra catalanoespanyola (federalista en el millors dels casos), ara tenim un altre pacte: el de la dreta catalana amb la dreta simplement espanyola (espanyolista i prou) que viu a Catalunya (no oblidem que el PP és l’enemic número 1 de la nació catalana). L’aparent i confusa esquerra, per un costat, i la dreta clara i sense complexes, per l’altre. Les coses estan ara això mateix: més clares que abans, però no del tot.
CiU ha preferit la identitat ideològica políticoeconòmica a la discrepància nacionalista. A CiU i PP els uneix una cosa i els separa una altra. Els dos són nacionalistes, però enfrontats, cadascú d’una nació diferent. Enfrontats, perquè uns, PP, volen fagocitar Catalunya; els altres, CiU, no volen això. Però no sabem ben bé què volen: si una Catalunya independent, una Catalunya federada a Espanya o una Catalunya autònoma; més autònoma, però, del que ara és (Acaba de dir Mas que “no sap quin serà el port d’arribada, però sí que cal agafar un rumb diferent” …: “el dret dels catalans a decidir el seu futur”).
De moment, CiU i PP han deixat a banda el que els separa i s’han unit pel que els uneix, cosa prou natural (a més, per la probable victòria d’aquest partit en les properes eleccions generals). Dogmes en aquest punt no n’hi ha, ni per a ells ni per a nosaltres. Tothom pot canviar. Potser vol repetir CiU la política del peix al cove o, també, seduir el PP vers Catalunya.
No sé, no sé. A vegades els seductors són seduïts.
De totes formes, CiU no ha començat massa bé socialment parlant. El pacte amb la dreta espanyolista anticatalana, més franquista del que pareix, la negativa a apujar els impostos als rics, l’eliminació de l’impost de successions, l’acord de fer retallades en les despeses públiques (sanitat i educació, principalment), i l’afegitó inesperat de la violència policial contra els del 15-M, tot junt no sembla un bon auguri. Ens fica el dubte al cap. Quin significat dóna la repressió esmentada al conjunt de decisions i mesures adoptades i per adoptar? Per què reprimir uns grups de persones que demanen l’aprofundiment de la democràcia? Quina relació pot haver-hi entre la violència policial i la concòrdia amb la dreta franquista, si afegim també la concòrdia amb el poder no democràtic dels mercats? És que les retallades exigides per aquests són un progrés que el poble democràticament demana? O és, per contra, un endarreriment que han de suportar les capes socials més necessitades? Les altres capes, les clientelars dels mercats, tenen quartos de sobra per a pagar-se salut i educació, valga el que valga. Si fem allò que ens dicten uns poders no elegits democràticament, estem vivint en un sistema no democràtic. Per això, potser, els indignats exigeixen democràcia real ja! Perquè allò que tenim n’és una mera ficció.
Diu Joan Majó en un article que no he pogut retrobar: “Els estats han reduït els ingressos fiscals i per mantenir un nivell acceptable de serveis públics els governs s'han hagut d'endeutar en els mercats. (…) [Ara] aquests tenen agafats pel coll els governs, ja que necessiten que els segueixin deixant diners... No és gens fàcil que facin reformes que no agraden als mercats”.
Per a tornar els deutes amb els interessos corresponents hem de demanar més deutes, per la qual cosa hem d’abaixar els serveis públics a un nivell inacceptable. Els demanàrem per a mantenir-los i els eliminarem per a tornar-los. No és un negoci massa intel·ligent, oi? I tot, per abaixar els ingressos fiscals dels rics!
La democràcia que tenim és una mera ficció, de la qual som responsables. Una mera ficció que va començar, on comencen tantes ficcions, en els EUA i el Regne Unit, amb Reagan i Thatcher, respectivament.
La mare dels ous rau, doncs, en la ficció democràtica. Vivim dins d’un somni, el somni de la democràcia. Quasi tot el que fan els poders polítics, econòmics, mediàtics, religiosos, culturals és mantenir-nos en el somni, mitjançant una espècie d’hipnosi, com feia el doctor Caligari del film. Perquè el nostre despertar, en aquest cas, seria el seu desastre.
Tal volta per això, CiU, que tradueix, com tots els governs, a una democràcia aparent les ordres dictatorials dels mercats, mira suspicaç l'embrionari despertar del poble a través del 15-M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada