Zones de penombra

Fosa comuna en la Macarena. Colòmbia

Hom ha descobert una fosa comuna amb 2.000 cadàvers de leaders socials, camperols i defensors comunitaris (cap guerriller). Darrere d’aquesta massacre hom assenyala forces governamentals i forces paramilitars recolzades pel govern. A aquesta fosa cal afegir el nombre inversemblant de sindicalistes, polítics de l’oposició a Uribe, activistes pro drets humans, leaders indígenes desapareguts, torturats i exiliats. A Colòmbia es vota lliurement al partit d’Uribe i a algun altre partit germà, perquè els qui podrien votar a altres partits han sigut morts, estan a l’exili, són pobres i han venut el vot, són ignorants, no poden votar o es callen de por perquè han estat escarmentats, en virtut dels procediments dolorosos de la “pedagogia governamental” o dels “para”. O, en fi, pertanyen a les FARC.

Als cadàvers de la fosa, cal afegir la quantitat d'opositors polítics i sindicals que apareixen assassinats ara i adès, 25.000 desapareguts i un nombre indeterminat de civils camperols assassinats per l’exèrcit com si fossen guerrillers (més de 500 en els darrers anys), a fi de cobrar les subvencions nord-americanes a la guerra contra les FARC, finançada segurament a no sé quants dòlars el guerriller mort.

Ceuta, Melilla i Gibraltar són objecte de disputa. Per una banda, Espanya. Per l’altra, Marroc o el Regne Unit. Es disputen la propietat del territori i de les persones que hi habiten. No se’ls hi acudeix, però, ni a Espanya, ni a Marroc i ni al RU preguntar als interessats. Són Ceuta i Melilla espanyoles o marroquines? És Gibraltar espanyol o anglès? És Catalunya espanyola? És el País Basc espanyol? O catalana, una i basc, l’altre? Els espanyols de la península, els anglesos de l’illa i el govern marroquí són els que hi decideixen. Diguen el que vulguen (no ho sé) els ceutís, melillencs, gibraltarenys, els governs enfrontats negociaran pel seu compte entre sí o es mostraran les dents (i les armes). Pel que fa a catalans i bascs les jeux sont fets, com diuen els francesos. No es negocia amb ningú, perquè no hi ha ningú.

Algú ha dit en algun lloc parlant del català que els territoris no són subjectes de drets, només els individus. Bo, de fet, pel que vegem, ni els individus ni els territoris, només els amos. Els amos de Ceuta, Melilla, Gibraltar, País Basc i Catalunya, no són els habitants, solen viure fora. Decidiran, quan siga el cas, el destí d’aquests territoris i dels que hi habiten, ja que, d’antuvi, Espanya i Marroc astutament han prohibit les consultes.

Hi ha un colectiu artístic anomenat Luzinterruptus que intenta il·luminar, mitjançant instal·lacions a la via pública, aspectes de la realitat social i urbana, aspectes que solen passar desapercebuts. A la meua manera, salvades les distàncies, és el que jo he intentat fer amb el que he escrit més amunt. Habitualment se’ns il·lumina la dictadura de Cuba, la dictadura (¿?) veneçolana, la democràcia dels EUA, la colombiana. Habitualment s’enfoca Catalunya, el País Basc, Ceuta i Melilla des de la perspectiva espanyola etc. Ara, però, m’he permès llançar la llum de la meua llanterna cap alguns aspectes que solen quedar en la penombra. N’hi ha molts més, molts més dels que ens imaginem, per tot arreu. Una altra zona fosca, per exemple, que caldria traure a la llum: els polítics europeus, els economistes ídem, els interessos polítics re-ídem, les corporacions empresarials que hi ha darrere de la brusca giravolta econòmica de Zapatero. De moment jo he il·luminat el que he il·luminat. Qui vulga mirar que mire. Qui no, que tanque els ulls, que apague la llum, o que l’enfoque sobre el panorama habitual. Però millor seria que algú cridara desesperadament com Goethe: llum, més llum! I Jahvè, per fi, responguera de veritat: Fiat lux!

La democràcia que somniàvem alguns era açò, només que açò, en la realitat: Colòmbia, Espanya, Regne Unit, USA...

Si en volem una altra, haurem de fer-la. No caurà del cel.