La llengua és l’home

Guàrdies civils que sancionen una persona perquè es dirigeix a ells en català. Mares o pares que no volen que els seus fills aprenguen assignatures en català vehicular, adduint la llibertat individual de no saber. Persones honorables i intel·ligents que, residents més de vint anys al País Valencià, ni saben parlar la llengua cooficial ni l’entenen. Espanyols de zones castellà-parlants que s’irriten o enfureixen quan ouen parlar en qualsevol llengua cooficial d’alguna comunitat quan la visiten. Intel·lectuals castellans que volen restringir l’ensenyament i l’us del català encara més del que està, mitjançant noves lleis o l’aplicació restringida de les que estan vigents. El Tribunal Constitucional que sotmet el català al castellà en Catalunya, no en Madrid. Persones que ignoren que per a que un puga exercir el dret de parlar en català ha d’haver un altre que l’entenga. Etc., etc., etc.

Totes aquestes persones estimen la seua llengua, el castellà. La tenen i la senten com la seua llar, com els catalans i valencians, el català. És la finestra per on s’aboquen al món, al temps que el constitueix, la llum que l’il·lumina i determina clars i obscurs, els ulls gràcies als quals el veuen i el conformen, les claus amb què l’interpreten, el repertori de tots els sentiments i emocions viscudes i imaginades, el terra sobre què viuen i es mouen, les eines mitjançant les quals organitzen eixe món al qual s’aboquen, veuen, senten, imaginen, viuen, i dins del qual es mouen. Però no comprenen que això mateix els passe als catalans i valencians o a qualsevol persona arreu del món.

Aquesta llengua, la seua llengua, ho seria tot per a ells, fora de la qual no hi hauria vida, com l’aigua per al peix o l’aire per als pulmons, si no fos perquè poden obrir-se a altres llengües i beneficiar-se d’altres llums, tenir altra mirada, altres mons.

El món configurat per una determinada llengua es diferencia dels altres mons configurats per les altres llengües en la mesura que la primera i aquestes es diferencien. I la semblança entre els mons es correspon amb la semblança entre les llengües.

Hi ha un tipus de persones que solen concebre les llengües només com un instrument, igual que una màquina, un cotxe, un telèfon, una eina per ascendir en l’escala social, obrir-se camí, accedir a llocs de treball, obtenir mitjans econòmics per a sobreviure. Si una eina no serveix o n’hi una altra o altres millors, hom l’abandona i hom escull la que sembla millor. Pensen que el món resta el mateix, que només canvien els instruments per a obrir-s’hi camí. Pensen que el món i l’interior de les persones roman tal qual, siga dit en català, castellà, francès, alemany o anglès, àrab o xinès.

En realitat, però, avui en dia sabem que hi ha tants mons com llengües. No hi ha un món fet i acabat i les llengües el descriuen, no. Les llengües el conformen quan l’interpreten. El món és inseparable de la llengua. És amb ella que pensem el món. I no diguem el món de l’interior de les persones, les creences, les opinions personals, els sentiments, les emocions, les experiències vitals. El món, podríem dir, és la matèria configurada per la llengua i el món de la humanitat és el conjunt de tots els mons configurats per totes les llengües. Si en suprimim una, suprimim un món un aspecte fonamental del món humà. No hi ha pensament sense llengua.

La manca d’empatia, de situar-nos en el lloc de l’altre, és allò que ens porta a considerar les llengües que no són la nostra com eines econòmiques buides de valor humà, a menysprear-les, si no les veiem útils; a irritar-nos quan ens molesten amb la seua presència humana; a desitjar, explícitament o secreta, la seua extinció.

Però potser ignorem que provocar l’extinció d’una llengua és una espècie de genocidi, perquè en ella està l’ésser humà que la parla i gràcies a la qual pensa. Ja que la llengua és l’home. Més llengües, més home (o dona, tant s’hi val).

La base de l’empatia està en el respecte i estima de l’altre. I no respecta l’altre qui no respecta la llengua que parla.

"... Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa..."

(Salvador Espriu, "Inici de càntic en el temple")