Empatia. Qualitat no massa espanyola

Auto de fe, de Julio Ruedas - Master pieces of Mexican Art

S’entén per tortura, en un sentit ampli, tota acció que causa dany físic o psicològic i que té la finalitat d’obtenir una confessió o informació, de satisfer una venjança, o de contribuir a un entreteniment o diversió. És casi tan antiga com la humanitat. Qualsevol tortura generalment suposa, per part del torturador o de qui en siga responsable, insensibilitat respecte al sofriment o dolor produït: certa ineptitud per posar-se en el lloc de l’ésser, humà o animal, sotmès a tortura. Tal ineptitud revela una cridanera manca d’empatia. El torturador o responsable menysprea profundament el torturat en els plecs més íntims del seu cor.

Sabem que els romans condemnaven els cristians al suplici de la creu i al de la cremació. També eren llançats als lleons en el circ per a diversió del poble.

Posteriorment, a l'Europa cristiana, també es practicava el suplici del foc. En aquest cas, per als heretges. Els descendents i hereus religiosos dels abans cremats pels romans (venerats com màrtirs) eren ara els cremadors d’altres rebels, els rebels al dogma (on queda, déu meu!, l'amor cristià, l’oferiment de l’altra galta a qui ens n’ha colpejat una?). Els Autos de Fe eren una festa religiosa educativa en honor de déu.

Suprimida la Inquisició i, amb ella, aquest espectacle edificant, quedaren, i queden encara, les corregudes de bous, espectacle que, vulgues o no, també educa les masses en el menyspreu del dolor i sofriment aliè, encobert sota el valor, l’estètica i la diversió. Darrerament se li ha afegit la simbologia pregona de representar les essències tradicionals de l’Espanya eterna.

Hom ha continuat torturant a discreció ací i allà, en uns llocs més, en altres, menys; en uns per una raó, en altres per altra. La constant és sempre la manca de sensibilitat cap al sofriment de les víctimes.

Si la guerra no es considera tortura, és per pura qüestió pragmàtica (hi ha paraules que taquen). Els responsables de les guerres i els que les practiquen tenen eixa famosa incapacitat de sentir empatia per les seues víctimes.

Estant així les coses, hauríem d’haver rebut amb admiració i respecte el fet que un parlament, el de Catalunya, s’haguera sentit afectat pel dolor d’uns animals, mamífers com l’home i amb un sistema nerviós semblant. Malauradament la reacció d’una gran part dels espanyols ha sigut la contrària. S’han sentit commocionats i ofesos. Han considerat la reforma legal com un atemptat a les essències tradicionals d’Espanya, un genocidi cultural, una manifestació retrògrada, sectària, una votació contra Espanya. Com és possible que algú considere tal mancança d’empatia part integrant de les essències hispàniques?

D’altra banda, hom denuncia la llei com una agressió al dret fonamental de la llibertat.

Més aviat hauríem de considerar-la com un pas endavant cap al progrès moral, no una prohibició sectària, sinó una d’universalment valuosa i alliberadora pel que fa a l’educació dels ciutadans en la comprensió de l’altre, l’empatia, la sensibilitat davant del sofriment, no sols dels animals, sinó també de les persones; no sols dels nostres, dels semblants, dels pròxims, sinó també dels llunyans i dels allunyats, dels diferents, dels adversaris, dels enemics. Sentir empatia amb el sofriment animal ens aproxima a una situació en què la humanitat estaria disposada a eradicar la violència com solució de conflictes; seria, per tant, més lliure. Aquesta llei defensa el dret a la llibertat, no l’agredeix; és generosa, no sectària; allibera, no reprimeix.

A les places de bous la festa enlluerna els espectadors amb l’estètica brillant de l’art de Cúchares, els cega i no veuen, amb els ulls de la sensibilitat, el sofriment que fa possible tal manifestació estètica. Els que tenim alliberada la capacitat de l’empatia cap als éssers torturats no ho podem comprendre, segurament de la mateixa manera que els aficionats als bous, amb aquesta capacitat reprimida, no ens poden comprendre a nosaltres. Es tracta, potser, d’una mancança, d’una mancança greu, com els passa als maltractadors, als violadors, als racistes, als xenòfobs, als torturadors d’éssers humans, als responsables de les guerres i als militars que les fan, etc. La incapacitat de sentir el sofriment animal és una forma de no sentir el sofriment aliè. És el primer pas. Una volta posats, és fàcil caure en altres insensibilitats. És qüestió de no sentir. Si tanques els ulls cap a un costat, pots tancar-los també cap a un altre. Si comencem a tancar-nos en un aspecte, ens podem tancar en altres o del tot. No és un atzar que la sensibilitat davant del dolor aliè haja sigut titllada massa voltes de debilitat femenina. El fort i valent no se sentiria afectat pels altres, sobre tot si són inferiors.

Maltractament infantil

La tauromàquia, òbviament, és una manera artística de torturar. Haurà aplegat ja l’hora d’alliberar l’art i alliberar-nos nosaltres d’aquestes servituds inhumanes?