Variacions sobre la memòria històrica

L’altre dia va vindre el professor Franz de Copenhaguen a ma casa. El vaig trobar neguitós, inquiet.

- Volieu comentar alguna cosa? Li vaig preguntar.

- Sí, precisament acabe de llegir un article de Fernando Savater (publicat a El País, el 22/6/10, amb el títol de Recuerdos envenenados) que no m’ha agradat ni gens ni mica.

- Compte, professor! Aquest filòsof és un guru intel·lectual i polític d’abast internacional.

- Tant se m’hi dóna. L’única cosa que respecte és la correcció lògica i l’honestedat humana.

Savater hi cita algunes idees bàsiques del llibre de David Rieff, Against Remembrance. Idees que, atesa la trajectòria político-intel·lectual d’aquell contra els nacionalismes no espanyols de la península i ateses les circumstàncies que ara ens envolten, com l’atac de la judicatura a la memòria històrica i a l’Estatut català, sembla que les utilitza per a reblar el clau de la seua dèria (lluita constant contra els nacionalismes perifèrics, ordinàriament recolzats per les memòries col·lectives i alineació amb els progres que creuen en la transició). I pensem açò, perquè el fet de recomanar, ara i ací, un llibre que posa en qüestió la memòria històrica o col·lectiva creiem que és posar-se, subreptíciament, de part de la campanya que s’està estenent pels mitjans de comunicació. El que fa és dir com qui no diu, tirar la pedra i amagar la ma. La campanya a què s’uneix sense dir-ho proposa perpetuar el sotmetiment dels vençuts als vencedors, pactat en la descafeinada transició. Així, doncs, Savater col·labora amb els mass media franquistes i amb els progres Leguinas, Marañons, Santos Julians, i tutti quanti, que consideren reconciliació pacificadora i necessària deixar les coses com estan (els vencedors intactes i els vençuts vençuts) i que confonen justícia aquí amb venjança, violència, represàlies, intransigència, intolerància. Parlen d’igualtat, però no la volen per temor secret a la intransigència previsible dels vencedors, que amenaçaria la pau (com al 36).

Bo. Però centrem-nos ja en el text de Savater.

Cita un paràgraf amb les pròpies paraules de Rieff: "En las colinas de Bosnia aprendí a odiar pero sobre todo a temer la memoria histórica colectiva. En su apropiación de la historia, que ha sido mi pasión más sostenida y mi refugio desde la infancia, la memoria colectiva logra que la historia misma se parezca más que a nada a un arsenal lleno de armas necesarias para mantener las guerras o hacer de la paz algo tenue y frío".

Està clar que Savater sembla que vol prevenir-nos contra la memòria col·lectiva que, gràcies als historiadors, ara s’està recuperant. La història, feta seua per les masses i convertida en memòria col·lectiva, seria, al seu parer, un arsenal d’armes per a la guerra. Llegint-lo, es té la impressió que millor és la ignorància. La ignorància seria innocència, candidesa, absència de malícia. A les noies de fa uns anys hom les mantenia ignorants del sexe per a que foren innocents i pures. L’inconvenient que trobe és que, si no recuperem aquesta memòria, romandrem en la que teníem, fal·laç i producte d'una manipulació, un arsenal, també, per a la guerra.

Més avant el torna a citar, expressant la idea amb les pròpies paraules: Para Rieff, la historia se ocupa de los sucesos como algo pasado, es decir que ya no está, mientras que la memoria colectiva conmemora el pasado como aún presente -para bien o para mal- y como razón fundamental de las empresas actuales. Voldrà significar Savater que, si un historiador s’ocupa de la dictadura, del passat de Catalunya o de la batalla d’Almansa, ja no s’ocupa d’història, perquè aquests esdeveniments tenen alguna relació amb el present? Quan un historiador descobreix una tomba egípcia, fa història. Quan descobreix, però, una fosa comuna al costat d’un camí, esbrina la identitat de les persones, les restes de les quals s’hi han trobat, i hom en celebra els funerals, ja no en fa?

- Professor, crec que us en haveu passat una mica, perquè sembla que David Rieff, més que d'història, parla de memòria històrica col·lectiva. Una cosa és que un historiador, o diversos historiadors, descobresquen tombes i una altra que el comú de la societat assimile aquesta dada tot instrumentalitzant-la per a aconseguir els seus propòsits. El mal estaria en la col·lectivitat, que instrumentalitza subjectivament la història, per sí científica i objectiva.

- Tens raó. Però no deixe de pensar que Savater prefereix la manipulada memòria col·lectiva franquista a la científicament fonamentada memòria col·lectiva democràtica.

- No creieu que, més aviat, la memòria col·lectiva del paràgraf es refereix a les celebracions o commemoracions nacionalistes de fets històrics com, per exemple, la desfeta de Catalunya al 1714 i no a la recuperació de la memòria històrica?

- Sí, aquest seria el significat directe. Però l’indirecte, l’intencionat, el pragmàtic, atès el moment en què estem, seria suggerir que no és història científica i objectiva allò que hom diu memòria històrica, sinó tèrbols interessos polítics nacionalistes i republicans.

Continuem: la memoria colectiva selecciona, sacraliza y mitifica de acuerdo con el narcisismo del grupo y sus ambiciones del momento. La historia pretende establecer la verdad de lo que fue y la memoria histórica influir en la verdad de lo que es. Quan és que hom selecciona, sacralitza i mitifica? Serà quan hom vol saber on estan soterrats els familiars, desapareguts gràcies a Franco? No hom selecciona, sacralitza i mitifica mantenint el poble en la ignorància? I açò no és influir en la verdad de lo que es convertint-la en mentira? Quin significat pot tenir el fet que Savater, ara precisament que la gent s’inquieta i neguiteja per l’actitud de la judicatura front a la memòria històrica i front a l’Estatut (recordem la sentència), ara precisament, vulga (això pareix) ficar la por en el cos i posar la gent en guàrdia front a una cosa tan natural com voler saber què ha passat i, al mateix temps, voler que es corregesquen les injustícies que encara es puguen corregir?

- Està clar que la cita (no sabem el context, perquè no he llegit el llibre) està seleccionada amb la intenció aparent de posar el lector contra la memòria històrica, en relacionar-la amb narcisisme, sacralització, mitologia, tot convertint-la en instrument al servei d’interessos polítics. No cap dubte que la història pretén establir la veritat d’allò que fou. El que no està clar és per què aquesta veritat ha d’estar, per definició, desvinculada de la col·lectivitat i del present. Qualsevol memòria col·lectiva influeix en el present. No serà millor que influesca en el present la basada en la llibertat i en la ciència històrica? No és possible eliminar de les ments la memòria col·lectiva, la que siga. No és possible la taula rasa, l’encefalograma pla, en aquest àmbit. Per tant, sempre hi haurà una memòria col·lectiva. De nosaltres depèn que siga la falsa o la més vertadera.

- Home, Rais, totalmenta d’acord! Però continuem. I mireu encara el que Savater diu a continuació. Llegiu-ho bé: El autor se enfrenta a venerables tópicos, como […] el de que no hay verdadera paz sin haber hecho justicia (abundan los ejemplos contrarios y no siempre pueden ser igualmente bienaventurados los justicieros y los pacificadores) […]Què vol dir? Que la pau s’aconsegueix millor amb la injustícia? Si la història de la humanitat és història de guerres, serà perquè la història de la humanitat és història de justícia? La humanitat de totes les èpoques nadant en un mar de justícia? Serà possible? Ens voldrà dir que cercar la justícia és perillós per a la pau? que la pau només pot conviure amb la injustícia? És aquesta la filosofia d’un filòsof tan celebrat i tan llegit?

- Crec que és possible una altra interpretació d'aquest text: que algunes voltes en nom de la justícia es perpetren injustícies flagrants. Però això no ens ha de fer renunciar a la justícia, sinó més bé esmerçar tots els esforços que siguen necessaris per a no desviar-nos de la línia correcta i justa. Hem d'estar ben deixondits, amb la ment clara, no solament per a no confondre justícia amb colp d'Estat del 36, guerra civil i dictadura posterior, invasió d'Irak, d'Afganistan, etc., sinó també per a no creure que és pau injustícies tals com la pau de Franco (basada en cementiris, fosses, càrcers, misèria de represaliats i represaliades) o la pau dels vençuts submisos i contents (l'esment d'aquests últims em recorda els indis de les reserves als EUA).

- Accepte la correcció. Però, si's plau, continuem amb la cita: [...] La memoria de los crímenes puede estar justificada en tanto viven quienes los cometieron, pero más allá de la desaparición de estos se convierte en una carga culpabilizadora que busca nuevos chivos expiatorios y fomenta discordias o atropellos. I si, tot i havent desaparegut els criminals, perduren els efectes dels crimens en benefici dels hereus? Considere inadmissible que es pose al mateix sac les reivindicacions d'injustícies patides junt a la cerca de nous bocs emissaris i al foment de discòrdies o abusos. Una cosa és cercar la justícia i una altra perpetrar injustícies contra altres persones amb l’excusa que abans hem sigut tractats injustament. No és lògicament coherent ni moralment honest ficar les dues coses al mateix sac. Ja deien els antics: saber és discernir.

- Els criminals o, desapareguts aquests, els seus hereus, beneficiaris del que aquells aconseguiren espoliant les víctimes, solen preferir la violència a la veritable conciliació a través de la justícia.

- La Història, amic Rais, es diga memòria o no, ha sigut utilitzada sempre pel poder i/o pels vencedors de qualsevol guerra per a justificar el seu predomini, reforçant, així, el poder. És lògic que també hi haja tendència a ser utilitzada pels vençuts, a fi de defendre’s del domini dels vencedors. El que ja no està moralment clar és que, basant-se en l’aspecte criticable dels vencedors, hom demonitze qualsevol investigació reivindicativa que facen els vençuts, ja siguen els vençuts de la guerra civil o els vençuts nacionalistes no espanyols (1707, 1714 o 1939 i següents). Aquesta és una altra manipulació de la història. Sembla que Savater vol posar en guàrdia contra les investigacions històriques que descobresquen fets, esdeveniments o confabulacions que desmunten les justificacions dels vencedors. Equiparar, com ell equipara, les memòries col·lectives i manipuladores de sempre, que fins ara ens han encobert la realitat del passat, com va fer la dictadura franquista, amb la memòria històrica que hom proposa ara, és, al meu parèixer, una manipulació. Descobrir científicament certs fets històrics pot influir en el present. Açò, però, no és manipular, sinó revelar, il·luminar la realitat. Prohibir, en canvi, que hom conega determinats fets històrics i que es corrigesquen certes injustícies no cap dubte que influeix en el present, com ha fet la judicatura contra Garzón. I no és memòria històrica, sinó desmemòria imposada, falsa memòria col·lectiva, si voleu. Ningú podrà negar, aleshores, que estem davant d’una manipulació, encara que siga per mantenir la pau. Mantenir-nos per aquesta raó en la ignorància no deixa de ser una forma de mantenir-nos sotmesos i vençuts.

- Carall, professor, avui sí que us heu esplaiat!

Diguem no a la impunitat i reclamem la derogació de la llei d'amnistia!