Apolo y Dafne. Oli/llenç. 90 x 120. 2009 (Gabriel Alonso)
- Rsssss, Raiiiisss, ssss, Raisss. Sentia un so que no sabia ben bé què era: si el xiulit del vent entre les branques dels arbres, el cant d’un pardal o una fina veu femenina mig apagada i una mica llunyana. Mirant el perímetre d’arbres que m’envoltava, em va semblar que el so venia d’un arbre concret, un llorer. Em vaig anar acostant a poc a poc i quan ja l’atansava, vaig percebre clarament que eixa veu m’apel·lava en to suplicant.
- Rais, sóc Dafne, la perseguida per l’amor d’Apol·lo, la que es va convertir en arbre per deslliurar-se’n.
Aleshores, jo, no sé si intrigat, atemorit o amb l’ànim pertorbat:
- Què? Com? Què dius? Qui ets? Qui dius que ets?
- Sóc Dafne, Rais, Dafne, la nimfa filla del déu riu Peneu, sacerdotessa de la deessa Terra. Jo era perseguida per Apol·lo, el model de bellesa, el de les proporcions perfectes, perquè, amb una fletxa, Eros li havia inoculat un amor boig per mi, amor que em semblava destructor, excessivament apassionat i perillós.
Com és que jo no queia sotmesa i subjugada davant de tanta perfecció? Doncs perquè també jo vaig rebre l’impacte d’una fletxa d’Eros. Aquesta, però, m’havia inoculat el sentiment d’una pregona indiferència, aversió al personatge, o, potser, simplement sentit de la dignitat femenina, si és que no era, al capdavall, estima de la meua independència. El cas és que jo li fugia mentre ell
La prostració en què va caure Apol·lo en vore esvair-se la meua figura i la meua persona d'entre les seues mans va ser tan gran que pràcticament es desintegrà en llàgrimes, llàgrimes que, durant segles ha anat vessant. És gràcies a elles que la vegetació s’ha mantingut potent per tot arreu.
- I quin rol jugue jo en aquesta història? Què vols de mi? Per què te m’has mostrat?
- En primer lloc, m’he presentat a tu perquè necessite comunicar-me amb algun humà. I com que sé quant estimes els arbres (ja que a vegades note amb plaer com m’acarones quan tens cura dels tarongers), ets tu l’humà elegit. És evident que no ets un Apol·lo, model de bellesa i de perfectes proporcions. Potser per això has despertat el meu interès.
En segon lloc, perquè estem entrant a nivell global en una situació auto-destructiva que esdevé, per moments, irreversible.
I, en tercer i definitiu lloc, perquè tens un bloc que llançarà als quatre vents les revelacions que jo et faça.
D’un quant temps ençà ha aparegut un fenomen sociològic, un estat d’opinió, una dèria, una passió, una cobejança que amara tots els racons del teixit social i que amenaça acabar amb la vegetació, l’equilibri natural i, per tant, amb la humanitat sencera. La dèria, la passió, la cobejança de convertir-ho tot en immobles, en ciment, en formigó, en totxos; en cotxes, en iots, en avions; en autopistes, en AVEs, en Fórmules 1... Darrere de tot açò està la dèria dels diners. I darrere d’aquests hi ha la cobejança de diverses coses: plaer, comoditat, prestigi social, luxe. I encara darrere, edificis altra vegada, cotxes, iots, dones o homens, viatges, AVEs, més diners... I així fins l’infinit, si infinit hi hagués, com una fracció periòdica pura o un retorn etern. És la desmesura.
No hi ha res darrere de tot açò? ninguna causa, cap impuls secret, ningun motiu dominant? Doncs sí. Darrere de tot açò, com una ànima que roman tensa en totes i cada una de les giravoltes, està la cobejança del poder, el poder de fer o aconseguir allò que a u li vinga en gana i de fer el que siga, sense límits, per aconseguir-ho. A vegades ni tan sols els límits imposats per la salut. La gana de poder i el poder de la gana són els que avui regeixen el món. El poder i la gana busquen manar i guanyar, amagats sota el nom de la religió, de la llibertat, de la democràcia i de la figa mandanga. Aquesta és l'ètica actual.
Està clar: l’home ha esdevingut la causa de tots els mals. I, per tant, de la pròpia aniquilació. Si no s’imposa límits i no manté l’equilibri del terme mitjà, el món s’acaba.
Em vaig quedar mut.
Serà per diners...? (Escultura de Ramon Espacio, 2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada