El professor Franz de Copenhaguen m’ha enviat urgentment un e-mail des de Dinamarca, on es troba ara, perquè s’ha assabentat de la sentència del Tribunal Constitucional, que l’ha deixat atarantat. No ha pogut estar-se d’escriure’m tot rabent.
El Constitucional no m’ha decebut, diu el correu electrònic. S’ha mostrat amb la sentència contra l’Estatut com el tribunal de
Una, perquè no tolera res al seu costat, tot ho absorbeix per endòsmosi i no deixa rastre, si allò que jau al voltant no se n’adona, s’organitza i resisteix, és devorat. Aquí l’adjectiu Una significa Única, uniforme. Si de fet no és única és perquè no pot, perquè l’objecte de cobejança s’ha espavilat i ha resistit. Si Catalunya no s’espavila, el monstre la devorarà i digerirà, transformant-la en Espanya irremeiablement, com està passant, si no ha passat ja, amb la región que supo luchar para ofrendar nuevas glorias a España.
Grande, per única. És la seua aspiració profunda: ser gran, perquè és única i no té parell. No vol ser una entre iguals, sinó única. Ho devora tot, no tolera res, no respecta res. És absoluta, totalitària, en aquest sentit. Allò que devora s’integra immediatament en la indisoluble unidad de la nación española (i damunt diuen que no són nacionalistes).
Libre, perquè, com a única, voldria ser l’origen de totes les lleis, la legisladora universal (aquest és el sentit secret d’un dels punts falangistes: España es una unidad de destino en lo universal). Si poguera, no toleraria que ningú li posara condicions. Això és el que està fent amb Catalunya. Ella (Espanya), lliure, hegemònica, imperial; els altres, sotmesos, obedients, inferiors, dependents.
Però alguna cosa li passa amb Catalunya. Segurament és que la odia massa i és incapaç de seduir-la, d’afalagar-la, d’atreure-la. Simplement la castiga i la humilia. I açò té males conseqüències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada