Desprès que, durant segles, hem estat buscant una convivència més humana, una societat lliure, igualitària, plural, tolerant, respectuosa de la diferència, culta i apassionada pel saber, honesta, pacífica i laica, ara ens topem amb una que jo, inspirant-me en Alberti, consideraria morta. Si els ciutadans veuen en la classe política el problema número tres, jo veig en els ciutadans el problema número u. Han convertit els polítics en classe social i tots sabem que una classe social, sobre tot si és privilegiada (dels treballadors i pobres desgraciats no parlem, perquè aquests ja no es consideren classe), defèn els seus interessos. Però, a més a més, el que és més important, els polítics són polítics i fan el que fan (o no fan el que no fan, que és el mateix), gràcies als ciutadans (o no? Se’n recordeu d’aquella expressió ingènua: “El pueblo unido jamás será vencido?”). Els ciutadans som l’arrel del mal, del mal que ara socialment i política ens rosega per dins, ja que els polítics, al cap i a la fi, són ciutadans. Tot sembla indicar que en la selecció natural evolutiva hem sigut seleccionats els pitjors (a vegades pense que la selecció no ha sigut tan natural, pel que fa a la humanitat, sinó intencionada ¿?). Per això, inspirant-me interessadament en Alberti, propose considerar aquesta societat una societat morta. És a dir (preneu-ho com un flash provisional, escrit a “vuela pluma”):
Una societat per a la qual ser tolerant és respectar el pensament i l’actuació dels corruptes (lladres honorables fora de tota sospita), perquè tots voldríem fer el mateix. Que solament veu en la llibertat la llibertat de fer negocis, encara que només els facen els altres, els lladres honorables, a condició que a nosaltres ens apleguen, per una banda, les molletes que els cauen i, per l’altra, la utopia que algun dia també podrem fer-los. Així és el món i no n’hi ha un altre millor, pensen. Una societat per a la qual l’afany de saber es redueix a l’interès per saber xafarderies. Per exemple, saber de Belén Esteban, Mario Conde, Julián Muñoz,
La passió, per a aquesta gent, és una cosa molt singular. És, per exemple, la passió pel futbol, un fanatisme cec respecte a l’equip propi, que recull en sí el fanatisme religiós, el patriòtic i el guerrer. O bé la passió per Espanya, “Una, Grande y Libre”. Qualsevol peculiaritat reclamada per algunes autonomies és considerada un robatori. No admeten la pluralitat i la diferència. Un acte moralment bo és el que porta a guanyar, siga com siga i siga el guany que siga, però si és econòmic, millor. L’èxit és guanyar diners, molts diners, o que em caiga la grossa en la loteria. Mentre això no siga possible, ens basta sortir a la televisió. El gust per l’espectacle violent com les “corridas” de bous, la boxa o la lluita lliure progressivament va essent substituït per altre gust, el gust pels enfrontaments dialèctics insultants i agressius a la radio i a la tele, bé siga del tipus de relacions humanes familiars conflictives, bé siga del de relacions entre partits polítics pareguts no menys conflictives. Per a ella, el sistema econòmic natural, considerat des del punt de vista humà i del religiós, és el neo-liberalisme capitalista.
El raonament que els medievals consideraven un sofisma i que el coneixien amb el nom de “Post hoc, ergo propter hoc”, que vol dir: “el fet immediatament anterior sempre es causa del fet posterior”, és el més usat i millor valorat en política per aquesta gent. Sempre que passa alguna cosa dolenta, el responsable és el que mana. Sobre tot, si no és dels meus. No s’afina més en la cerca de causes dins la complexa realitat socio-política (si, per exemple, m’acaben de diagnosticar un càncer intestinal desprès d’haver-me passat tres mesos d’estiu menjant meló, el meló serà considerat la causa del càncer).
L’única esperança que teniem eren els ciutadans, i els ciutadans han aplegat al no-res.
Així, doncs, em permet citar a continuació uns extractes, tendenciosament seleccionats i traduïts per mi, del llibre: “Sobre los ángeles” d’Alberti:
(Espada y rosa)
"A través dels segles
pel no res del món,
jo, insomne, buscant-te...".
... ... ... ... ... ....
"La llum, morta als cantons
i a les cases.
Els homes i les dones
ja no hi eren...".
... ... ... ... ...
"Eixe home està mort
i no ho sap.
Vol assaltar la banca,
robar núvols, estrelles, cometes d’or,
comprar el més difícil:
el cel.
I eixe home està mort...".
... ... ... ... ... ...
"L’última veu d’un home ensangonà el vent.
Tots els àngels perderen la vida.
Llevat d’un, ferit, tocat de l’ala...".
Com vegeu, no està tot perdut: ens queda aquest àngel de volada curta.
Us desitge a tots, i també a mi, que, durant 2010, es cure, tot creixent-li les plomes de les ales tallades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada