Per tot arreu (i, que conste, això no ve d’ara, ja ve de lluny), els agricultors, pagesos, llauradors, o com es diguen, estan aigua al coll, perquè no poden sobreviure: despenen més que no recullen. Les despeses del conreu superen els ingressos dels productes. S’aproxima el moment de quedar-se buits, sense un cèntim. I, a banda que sense un cèntim no es pot viure, sense un cèntim no es pot conrear res. D’on no hi ha res, res no es pot traure. L’agricultura, doncs, se’n va a fer guitzes. Qui no recull espargix, va dir Jesucrist en la seua llengua. Això és el que fem els agricultors: espargim, escampem, esbarriem, els pocs estalvis que ens queden, els dilapidem, els dissipem, els malgastem, els balafiem... volent produir quelcom que no vol ningú (o això sembla). Els diners ens cauen de les mans com si estiguessen foradades o fossen de segó. No arrepleguem res en compensació, malgrat que treballem i produïm aliments. Qui treballa deuria cobrar i els aliments són necessaris per a viure. No és, però, que els ciutadans no mengen, és que els intermediaris s’omplin massa la butxaca. Ens hem convertit en els seus esclaus. Què dic? Ni tan sols els seus esclaus, perquè els esclaus eren alimentats, mal que bé, pels seus amos, mentre que els intermediaris i les grans superfícies, ens abandonen a la nostra sort, que és mala i desgraciada: han xuclat la substància i només ens han deixat la corfa. Allò que nosaltres espargim ells ho arrepleguen amb les dos mans. Són Nosferatus que ens xuclen la sang. Amb açò, però, no està dit tot, ni molt menys. Ens roben tots i ens ho roben tot, ens ataquen per tots els costats: els rics, com acabe de dir, i els pobres, els pobres del país i els pobres immigrants. Uns i altres s’emporten dels horts tot allò que puga tindre un valor, casi mai gran i casi sempre petit. Per acabar-ho d’endongar, l’oratge està fet-nos la guitza.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada