L'educació

Desacato general
(Oli de Gabriel Alonso, 2002)

Els escolars, xics i xiques, de dia en dia esdevenen més incontrolables i plantegen problemes de disciplina que voregen, a vegades, la delinqüència (o, fins i tot, cauen en ella): agressions, assetjaments, violència verbal i física. Es vol resoldre el problema canviant l’escola amb un pacte entre partits referit només a l’educació. Però no saben (o sí?) que el problema de l’escola està fora de l’escola. El problema educatiu és més que educatiu. Ningú ignora que, si en els EUA fan fallida corporacions financeres, tot el món fa “crack”. La societat, el món globalitzat, és un sistema més o menys compacte, que evoluciona conjuntament. El problema dels xiquets i xiquetes està en la societat adulta en general (i viceversa). No dic els pares, perquè els adults com a pares són una cosa (ells tampoc poden fer massa en l’educació dels seus fills) i els pares com adults, no com a pares, són una altra: el seu comportament, allò que pensen, allò que valoren, allò que fan, juntament amb la resta de la societat, al marge dels seus fills, és el que, a través de l’ambient, de veritat influeix en aquests, no sols allò que voldrien ensenyar-los directament. La gent petita reprodueix a gran voltatge els valors, les irregularitats i els desequilibris psíquics dels adults (com si fos l’efecte papallona). Capten inconscientment, com una esponja, les ones herzianes invisibles del món adult. Això mateix es pot dir dels adolescents i de la joventut.

Amb una societat com la que tenim, el saber rigorós, la cultura de l’esforç intel•lectual, la serietat i honradesa figuren als esglaons més baixos de l’escala de valors. Als més alts tenim, en canvi, l’èxit social i econòmic (que sembla no requerir estudis), el guany i l’increment indefinit dels beneficis, la defraudació a Hisenda, l’explotació dels clients amb l’engany o, si és el cas, també l’engany als empresaris; la diversió, la satisfacció dels capricis, el plaer, el luxe obtinguts sense esforç i amb martingales més o menys il•legals… S’admira l’astut, el corrupte (que esquiva la llei i resta impune), el violent victoriós, el pocavergonya, el llest per a sortir-se’n dels embolics produïts per la seua immoralitat, el pillastre... La persona bona, honesta i culta és, a tot estirar, respectada, però mai admirada. En fí, què podem esperar d’un ciutadà com l’actual, espectador televisiu, que, segons Costa Gavras (La era del compromiso, Babelia, El País, 17/10/2009, citant a un ex directiu de televisió francesa), no es pot enfrontar a temes massa complicats, només a espectacles fets generalment amb la intenció de preparar-lo per a comprar i beure Coca-Cola?

Si voleu canviar els nens i nenes, els joves i les joves, canvieu els adults. Els adults són el problema, no el jovent. Dit això, en el cas que el món dels adults seguisca intacte (que és d’allò més probable), algunes coses caldrà fer en educació, encara que no passen de ser pedaços, com sembla ser el fat de la història humana (i deixem per un altre dia la qüestió pedagògica i didàctica). Les reformes han patit sempre de tacanyeria financera: sempre han sortit del parlament econòmicament coixes. Falten recursos didàctics, edificis adequats, prestigi econòmic del professorat (que seria la base del prestigi social), més professors, menys alumnes per aula, etc. Allò dels ordinadors portàtils és una solució convenient, però cridanera, que no passa de ser un pedaç; més aviat distreu del que s’hauria de fer. Si, finalment, es vol millorar l’educació sense tocar les altres dimensions de la societat, per fi s’ha de parlar de diners i de financiació educativa esponerosa i abundant, cosa que ha mancat en les distintes lleis i, en general, en els successius pressupostos. El problema de l’educació rau en el món adult i en els diners. Si no canvieu l’un, canvieu, al menys, l’admistració dels altres. Encara que millor seria canviar-ho tot. O intentar-ho.

Relació alumnes-professors