Dret a decidir i Vargas Llosa

                                                                                        Entrada anterior: Súplica d'un desesperat

Catalunya només vol ser ella mateixa

Vargas Llosa ha escrit un article ("El derecho a decidir", a El País, 22/9/12) recolzant i ampliant un altre de Javier Cercas, al qual fa poc em vaig referir en aquest bloc. Vargas ha insistit i jo no puc fer altra cosa que insistir també.

En primer lloc diré que Vargas empra una expressió que utilitzava Franco i els seus acòlits, expressió que de tantes voltes repetida em provocava ois. Qualificava de llibertinatge les llibertats que ell havia prohibit, llibertats polítiques i socials. "La libertat no puede significar libertinaje", diu Vargas, referint-se al dret a decidir català, que ell considera prohibit i molt ben prohibit.

Més avant, es referix al tòpic de la Constitució que situa "la soberania nacional en la totalidad de la ciudadanía espanyola". Per tant, "una parte de la nación [Catalunya] no puede decidir segregarse...contra el resto de los españoles". Es tracta d'una forma constitucional enganyosament democràtica, perquè posar la sobirania en dos nacionalismes oposats (espanyol i català), dos grups de ciutadans diferents en història, cultura, llengua i manera de ser, un dels quals és més nombrós i agressivament hegemònic, equival a llevar-li l'esmentada sobirania al minoritari. Si afegim que aquest, a més a més, habita en un territori diferent, podem pensar que estem davant del clàssic quadre 'metròpoli-colònia'.

I què dir de la Constitució, una vella Constitució de fa 35 anys, votada per un percentatge de ciutadans, ja desapareguts, i per moltíssims catalans i catalanes que encara viuen i que han canviat d'opinió? Què farem amb el jovent actual que no la va votar i que té dret natural, no artificial, a decidir? En el 78 eren molts i moltes els que estaven disposats a votar qualsevol cosa distinta del franquisme viscut, qualsevol Constitució que ens alliberara de la fèrula franquista, encara que només ens oferira una democràcia restringida. Tenim una Constitució filla d'aquella por i del desig de fugir-hi com fóra, vigilats de prop, això sí, per la mirada malèvola i negra dels franquistes (polítics, policies, militars, espietes i delators). Que, per cert, estaven assessorats i recolzats pels EUA i per certs Estats europeus, com ho havia estat Franco en la guerra i en els 40 anys de dictadura.

I ara ens ve el senyor Vargas, que crèiem demòcrata i amic de les classes populars, i ens revela el seu franquisme, amb la cara de neoliberal. Ell mateix ho insinua recordant quan feliç va ser els pocs anys que va passar en la Catalunya espanyola dirigida per la ma firme de Franco (llengua espanyola i tranquilitat de cementeris), mofant-se dels pocs nacionalistes que s'atrevien a sortir del clavegueram.

Proposa, tot seguint l'esmentat escrit de Cercas, on aquest diu que, per tal de saber quants independistes hi ha, no cal fer un referèndum, sinó que basta amb les eleccions. Si els partits independentistes, diu, ho declaren en el seu programa, sabrem quants electors volen la independència. El problema que veig jo és que els partits no mai presenten un programa amb un sol objectiu, sinó amb una llista d'objectius. Els electors voten per tots, per alguns o per un sol d'ells. Podem imaginar, a més a més, electors que anhelen la independència i no un partit concret, perquè pensen que amb la independència es pot organitzar la democràcia d'una altra manera amb una Constitució diferent, pròpia de Catalunya. Podem imaginar electors que pensen la independència com el principi d'una tasca política de llarg termini, on no importa tant que una submissió s'acabe, sinó, més aviat, que siga un punt de sortida on tot comença. Així, doncs, per saber la voluntat d’independència cal votar si o no per ella, sense mesclar els partits i l'imaginari que cada partit arrossega. Desprès de la independència es possible que tot canvie (de sobte o poc a poc).

Més avant, Vargas Llosa, Premi Nobel, un home que diríem culte, cau inesperadament en la manifesta incongruència de qualificar el nacionalisme, qualsevol nacionalisme, d'ideològic i poc racional com la fe religiosa. Si així insulta el nacionalisme català, per què no se n'adona que també està insultant el nacionalisme espanyol i, doncs, la Constitució, que n'és un producte especial? Insultant el nacionalisme espanyol he dit? I si, al contrari, estiguera descrivint-lo? És obvi que els dos nacionalismes són radicalment diferents. Mentre que l'espanyol ataca, sotmet, prohibeix, el català es defensa. És important, doncs, la diferència entre un nacionalisme agressiu (l'espanyol) i un altre defensiu (el català). Res, doncs, d'ideologia en aquest, sinó reivindicació d’uns drets socio-culturals constantment trepitjats.

Desprès d'aquestes afirmacions, encara s'atrevix a afegir Vargas: "el nacionalismo es una construcción artificial". Ningú podria haver definit millor allò que tants catalans i no-catalans pensem d'Espanya: "una construcción artificial".

Mira per on, gràcies a Mario Vargas Llosa, Premi Nobel, he descobert, que Espanya i la Constitució no són més que una construcció artificial, ideològica, plena de fe  i buida de raó.

Per no fer més llarga la relació d'obvietats, acabaré recordant allò que tots sabem de la llibertat lingüístico-cultural espanyola. Penseu-ho bé: Si un català va a Madrid, pot parlar en català com fan els espanyols a Catalunya? I si parla, el comprendran? Serà tolerat? O per ventura li passarà allò que li ha passat no fa molt a un digne ciutadà d'Almassora? Per parlar en català-valencià a uns policies (en territori castellonenc), aquests l'han sancionat i ficat a la presó (Vide: “Un conductor valenciano, condenado a prisión por no hablar en español”, Público.es', 26/9/13-).

Súplica d'un desesperat

                                                                                        Entrada anterior: La via catalana

Súplica d'una persona condemnada a l'atur, desnonada de la seua vivenda, a punt de jubilar-se o jubilada, amb fills o nets en edat escolar, malalta,  sense medicaments, dependent d'una ajuda física que no té i moltes desgràcies més que vostès podran afegir.

"Vist els perseverants atemptats del poder polític al servei de l'econòmic, que ara està maquinant una altra forma d'assassinat de les multituds, pensionistes o no, demane als poders que puguen oir-me la gràcia de ser escoltat tot suplicant que siguen capaços d'autoritzar d'una puta vegada el suïcidi assistit i l'eutanàsia, i abandonen ja el sadisme d'assassinar-nos banalment com Eichmann 'l'exterminator' nazi. Estan caient com a mosques els nostres i les nostres semblants. Cauen i en cauran cada vegada més per 'las reformas', la nova llei de retribució als jubilats, la implacable aplicació dels desnonaments, etc. Sembla que no hi ha remei. El pla seguirà. Almenys, que ens deixen suïcidar-nos, eutanasiar-nos legalment al nostre gust i avortar lliurement per impedir que nasquen noves víctimes de tortures i assassinats.

Per què eixa doble moral d'assassinar-nos, alhora que prohibeixen els suïcidis assistits, l'eutanàsia lliurement volguda i el lliure avortament, prohibició basada en no sé quin humanisme o religiositat d'un déu que prohibeix aquests actes lliures i, no obstant, accepta la matança indiscriminada? Un déu tan obsés per la seua autoritat, que no tolera que ningú mora si no és torturat pels seus botxins neoliberals? 

És gràcia que espera atènyer de la notòria magnanimitat de les seues excel·lentíssimes dignitats que déu guarde bona cosa d'anys per poder posar en pràctica els sacrosants designis divins.

El sotasignat:

Un que s'amaga sota una pedra, avergonyit de ser humà."
                             (Rúbrica reglamentària)

...   ...   ...

P. D. 

"Tot demanant perdó a les seues excel·lències, gose recordar algunes frases de Robespierre:

"...Quan arribarà el temps en què el furor dels dèspotes deixe de ser denominat 'justícia', i la justícia del poble, 'barbàrie' o 'rebel·lió'?...",
"...Quan un grup d'homes pot matar de fam impunement a un altre, la llibertat sols és una quimera...", "...Una societat que no es capaç d'alimentar els seus ciutadans cal que siga canviada...", "...Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és per al poble el més sagrat i indispensable dels deures...".

                          

La via catalana

                                                                                  Entrada anterior: Democràcia, Kaput

He seleccionat quatre opinions contra la independència de Catalunya amb ocasió de la cadena humana catalana del dia 11, escrites per persones que es consideren d'esquerres. Les he extret de comentaris a articles del diari digital Público. Acabe amb dues cites d'última hora.

Un estima tant els catalans que no vol que se'n vagen: "...Estoy en contra de la independencia de cataluña por muchas cosas, pero la primera es la sentimental, me gusta Cataluña, me gustan los catalanes y no quiero que sean extranjeros, tampoco lo comprendo".

Si li agrada Catalunya com territori i també els catalans (no sé en qualitat de què), és lògic que vulga mantenir l'u i els altres a la seua disposició. Però no diga que aquests últims els estima com persones, perquè una persona, abans de tot, és lliure, lliure de decidir i elegir el seu futur.

... ... ...


Altre pensa que els catalans són rics i egoistes: "...las principales razones que dan [els independentistes] para buscar la independencia son esas: que no quieren ser solidarios y que aquí se produce y se tiene más que en el resto de España, que es un lastre para ellos.

Em dóna la impressió que aquesta persona vol mantenir Catalunya sotmesa a Espanya per beneficiar-se de la seua riquesa, com un conqueridor qualsevol. D'altra banda, em resulta difícil d'entendre com pot acusar els catalans d'insolidaris amb els espanyols quan en Espanya li basten i sobren rics insolidaris, explotadors i lladres. Que potser la banca estafadora és solidària i misericordiosa, la banca de las Preferentes, la banca que fot els pobres fora de les seues cases? Els espanyols són solidaris i per això votaren PP? No fem demagògia, que "En totes cases couen faves i en la meva a calderades". En Catalunya hi ha insolidaris, és clar, amb el poble català, però aquesta insolidartat no defineix el nacionalisme. Si el nacionalisme fos insolidari i egoista per naturalesa, tots aquells espanyols que temen una Espanya trencada, nacionalistes, doncs, serien insolidaris i egoistes. De tota manera, en Espanya, com arreu, hi ha més insolidaris i més egoistes dels que ells mateixa s'imaginen. Car el significat complet o profund del que un hom fa, del que un hom es proposa i del que un hom diu se'ns escapa sovint. Ja ens ho va dir Heràclit ("la naturalesa de les coses tendeix a romandre amagada") i, un munt de segles desprès, ho van ratificar Freud, Heidegger i tants altres.

... ... ...

Un tercer reflexiona i creu que propugnar la independència és una desviació interessada que perjudica les reivindicacions socials: "¿Has pensado que cuando se canalizan todas esas energías hacia la "independencia" se están quitando energías para las reivindicaciones sociales?"
 

Segurament, de la mateixa manera que les energies espanyoles esmerçades contra Catalunya són energies robades a les reivindicacions socials dels espanyols. El tractament que Catalunya rep d'Espanya és provocador d'independència. Joan Fuster deia que el separatisme dels Països Catalans s'originava en Madrid. I el mateix PP diu que tant de preguntar i debatre sobre Bárcenas dificulta la tasca de superar la crisi. És un procediment com altres per a escamotejar un problema que molesta. No oblidem, però, que el dret a la llibertat de decidir és també una reivindicació social.
... ... ...

Un quart"...cuando seáis por fin un estado independiente no esperéis ni un ápice de amistad de "los pueblos vecinos" jajajaja es que me da la impresión de que váis a seguir queriendo vivir en España y de los españoles. ... anda y comerciad con Francia... Además me parece asqueroso que desde ese país extranjero nos digáis a los españoles cómo tenemos que organizarnos".... 

Heu aquí un cas típic de la famosa animadversió d'alguns espanyols a Catalunya. A mesura que es publiquen pensaments com aquests augmenta el nombre d'independentistes catalans.

...   ...   ...

Acabe d'oir a Rosa Díez en la televisió assegurant que la independència de Catalunya afectaria a tots els espanyols. Per tant, tots els espanyols tenen dret a decidir sobre aquesta independència.

No cap dubte que qualsevol cosa que faça socialment una persona repercuteix en tots els altres. I a vegades amb efectes desmesurats (pensem en l'efecte papallona). Tots estem vinculats i tot repercuteix en tot, però no de la mateixa manera. La derrota del 11 de setembre de 1714 va afectar de tal manera a tots els catalans que encara està afectant-los avui, així com també als espanyols. A aquests, però, positivament i a aquells, negativa. Els catalans pertanyen a la corona borbònica, perquè van ser vençuts per ella. Puix que va ser una derrota, els va afectar contra llur voluntat. Una bona reconciliació seria deixar-los decidir lliurement sobre una situació sociopolítica que se'ls va imposar a la força i es va repetir en el 39, amb la victòria de Franco, ratificada amb la Constitució que reprodueix allò de més essencial del franquisme. El nombre d'espanyols, superior al dels catalans, garanteix el triomf en unes eleccions o en un referèndum. Si, desprès de tres cents anys, els catalans volen la independència, es que se senten sotmesos. Deixem-los lliures. Potser aquesta llibertat ens afectarà positivament a tots.

Desprès llegisc  que Javier Cercas ha dit: "La democracia consiste en decidir dentro de la ley". Ho diu perquè la llei espanyola prohibeix que les autonomies convoquen referèndums. No pot ser molt democràtica una llei que prohibeix saber el que pensa el poble (mentre no se sàpiga què vol el poble català, sempre podran acudir a "la mayoría silenciosa") o exercir la llibertat de decidir. On queda la tan aclamada transparencia? La democràcia consisteix a decidir dins de la llei, sí, però quan aquesta és "democràtica". I deixem-nos de romanços. La diferència entre democràcia i dictadura rau principalment en açò: que la democràcia elabora lleis que potencien la llibertat del poble.

Setge de Barcelona, 11 de setembre de 1714

Democràcia, Kaputt

                                                              Entrada anterior: És l'efecte causa de la seua causa?

La madrastra, Blancaneus i el cosset
(oli/llenç de Gabriel Alonso, 2013)

De diverses maneres la madrastra 
econòmica ens ha volgut ofegar.

Acabaren amb el comunisme quan aconseguiren que aquest experimentara una implosió, com l'esfondrament d'un edifici mal fet. Allò que va quedar es va convertir al capitalisme de la propietat privada. Així, doncs, el comunisme: Kaputt.

Acabaren amb els partits socialistes, tot aconseguint que aquests es deixaren seduir pel neoliberalisme. Així, doncs, el socialisme: kaputt.

Implosió... seducció... A més a més, ara estan ben prop de posar punt i final a la democràcia, mitjançant les privatitzacions. Quan ja tot siga propietat privada i els impostos desapareguts; quan el subjecte dels drets passe de la persona als propietaris privats del capital i l'Estat es trobe sense cap bé públic, abandonant el poble a la pròpia misèria, els propietaris del gran capital imposaran a l'Estat les condicions de la bona governança. No importarà quin siga el vot dels ciutadans, el govern actuarà d'acord amb el poder, l'únic poder: l'econòmic, el gran capital privat; l'únic poder, on resideixen tots els drets. Una governança que, per cert, ja practiquen. Diuen que estem sortint de la crisi, i no paren de reformar-nos i de retallar-nos. Sortirem quan ja no ens quede res. La crisi se superarà, és un dir, quan s'haja fet carn i sang nostra. Diran que l'hem superada perquè l'haurem assimilada, com solem assimilar la grandària del cos, el color dels cabells o dels ulls, la forma del nas, etc.

S'han valgut de la crisi per donar l'últim colpet de la ja vella lluita de classes. L'últim reducte era la democràcia, i la democràcia està essent anul·lada. La paraula "democràcia" (el nom) persisteix i persistirà. Però sobre el significat de les paraules sabem, si més no des del personatge de Lewis Carrol, Humpty Dumpty (el qual es mou dins de l'òrbita del sofista Gorgias -segle cinqué abans de C.-), que no tenen un significat propi; signifiquen allò que determina el poder (per altra banda, el nazi Goebels deia: "una mentida mil voltes repetida esdevé una realitat"). Quan el futur siga present, la democràcia consistirà en eleccions periòdiques més o menys lliures (orientades pels mitjans de comunicació del capital) que elegiran governants experts en els interessos del poder econòmic. Els ciutadans podran elegir quins de tots els empleats del gran capital han de governar a les ordres del seu amo. Les paraules ja no vessaran de sentit. L'hauran perdut i canviat alternativament segons les ordres del poder. La llibertat, com la democràcia, ja no serà llibertat, serà ficció, una invenció literària com les princeses que servien don Quixot. El sofriment serà sofriment aleatori: heroisme, desgràcia natural, funest destí, o castig merescut, segons el profit que reporte. Però mai injustament causat pel poder capitalista. Allò de: "Laissez fair, laissez paser, le monde va de lui même", és en realitat: "Deixeu-nos fer, deixeu-ho passar, el món globalitzat marxa segons el sistema implantat per nosaltres, els neoliberals"

Permitiu-me que imagine el futur a partir del passat, per exemple, d'un poble semblant al meu. L'època en què sols havia un senyor, el senyor Comte, posem per cas, amo de totes les terres, patró de tots els vassalls, als quals els donava (si donava i quan donava) graciosament treball i salari, de manera generosa, lliurement, perquè volia: els feia un favor, una almoina, segons la capacitat de llepar que tenia cadascú. Aquests, que mancaven de drets, suposadament l'estaven agraïts, l'obeïen i es deixaven matar defensant-lo en les guerres. De la seua noble persona depenia la supervivència d'ells i de llurs famílies. A més de patró, era el senyor, el jutge, el legislador, etc. Unes vegades en persona; altres, mitjançant les seues influències nobiliàries. En lloc dels drets dels inferiors (aquells drets que ara ens els estan llevant) aleshores hi havia la gràcia del senyor. Sembla que això torna. Però el senyor d'ara i del futur és un senyor desconegut, invisible, amb ninguna gràcia, que està per damunt de tot i que mana sense límits: són els mercats financers i poders derivats. No és Rajoy ni Merkel, ni Obama, ni la Troika els que manen. Aquests només són uns manats llepaculs. Manen els bancs, el Bundesbank, el Goldman Sachs Group, Wall Street, els mercats invisibles i anònims, organismes sense cor. I, sobre tot, el sistema neoliberal que han implantat, de tal manera que qui no s'hi sotmet no surt en la foto.    

Susan George (politòloga, autora de l'Informe Lugano, alt càrrec en diversos organismes mundials, etc.) declarava en una entrevista (La Opinioncoruña.es, 19/10/12): "... El miedo es la disciplina de una sociedad capitalista, que usa el miedo individual para disciplinar y calmar la población con el objetivo de que acepte lo que le digan. De hecho, creo que los griegos y los españoles son como ratas de laboratorio para ver qué nivel de castigo y sufrimiento puede ser aceptado por esta sociedad sin que la gente se rebele. Eso puede alentar al fascismo"...

"... La deuda pública de España era muy moderada cuando estalló la crisis. ..., ¡mejor que Alemania! Pero el Estado cargó con la deuda de los bancos. Y ha gastado muchísimo dinero para capitalizar y salvar los mismos bancos que habían causado el problema. Por eso ... [podem dir] que el Estado gobierna para los mercados financieros y no para el pueblo. Se ha castigado a los inocentes y los culpables han sido recompensados...."

"... Warren Buffet, la tercera fortuna del mundo, ... escribió: 'Hay una guerra de clases, pero es mi clase, la de los ricos, la que está haciendo la guerra, y la estamos ganando'..."

Vetlla de Blancaneus
(Oli/llenç de Gabriel Alonso, 2013) 

Així estarem nosaltres
fins que el cop de la caiguda definitiva (?)
ens faça vomitar la poma enverinada
de la seducció neoliberal.

És l'efecte causa de la seua causa?

                                                                                                     Entrada anterior: L'amor

Un tal Hernando, del PP, ara va i ens diu (en Las Mañanas de la Cuatro, del 28/8/13) que la República és la responsable de les víctimes de la guerra de Franco. En altres paraules: que les víctimes del cop d'Estat són els responsables del cop d'Estat. En un assassinat, l'assassí no és el que mata, sinó la víctima morta. En la relació causa-efecte, l'efecte és la causa de la seua causa: és l'efecte de sí mateix. El senyor Hernando ha canviat la lògica i l'ordre del món sencer. Aplicant la lògica del senyor Hernando, la humanitat podria ser la creadora del seu creador, o consumiríem electricitat produint-la, o qui usa el telèfon seria el creador de telefònica, o, en fi, els causants de la crisi seriem els que la patim.

No creguen vostès que el senyor Hernando navega a soles en aquest problema. Ja els llatins deien quelcom d'on es podien derivar afirmacions que feien i fan una olor pareguda. Per exemple: "Si vis pacem, para bellum" ("Si vols la pau, prepara la guerra"). No hi ha pau sense guerra, preparada o feta. Dic feta, perquè durant molt de temps la història que estudiaven els nostres escolars era una història de batalles, on la pau final era el producte d'elles. Les innombrables paus que s'han signat en el transcórrer del temps són paus signades per guerrers (vencedors, uns, i vençuts, els altres). També la pau que tenim ara en Espanya, que començà quan Franco va dir: "Cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado". La pau és, doncs, el final de la guerra (o la seua preparació. Causa d'ella, per tant, segons els casos). No es pot pensar la pau sense allò que la condiciona: la guerra. La idea de la pau porta en sí, rosegant-li el cor, la idea de la guerra. Sempre té, amenaçant-la, a punt de caure-li damunt, la guerra, com un llop que aguaita l'anyell.

Hi ha molts governs i molta gent que no saben resoldre els problemes d'altra manera que matant, torturant, produint malalties, pobresa i dolor. Sembla que és la condició humana. Per això, potser, l'Acadèmia Sueca responsable dels Premis Nobel, va concedir el de la Pau a Obama. Endevinaren que produiria la pau a Síria, bèl·licament, com és de rigor. La història del país EUA n'era una garantia. No es podia pensar altra cosa del governant d'un país tan ric que disposa de Wall Street com organisme assessor entre bambolines. Tenien la garantia d'Hiroshima i Nagasaki, al Japó; la de l'Agent Taronja, a Vietnam; la de les armes de destrucció massiva, a Irak; etc. 

Obama, doncs, mirant el futur com un profeta, assegura que quan a Síria hom utilitze gas químic (tot sabent ja ell que el responsable ha de ser el govern sirià), aleshores entrarà en guerra a favor dels rebels. Tot siga per la pau. 

Ara ja, com hem progressat, seguim el nou imperatiu: "Fes la guerra i tindràs amor (o pau, tant s'hi val)". Ja queda lluny la candorosa innocència dels hippis, la de Fes l'amor i no la guerra.

Però, compte! El llenguatge que utilitza el poder no significa allò que aparenta. No tot el que es fa és el que sembla. Les guerres no persegueixen el que diuen. El significat i el motiu sempre és un altre. Ja deia Heràclit que a la realitat li agrada amagar-se. Imagine que és lícit, doncs, dubtar de les paraules d'Hernando, o del propòsit d'Obama, així com del de l'Acadèmia Sueca i de tants altres...

És possible que dubtar siga l'únic que ens queda, si deixem a banda el dolor.

 Un supervivent

L'amor

                                                                          Entrada anterior: Procés Constituent a Catalunya

Segons Aristòtil, el "ser" es diu de moltes maneres. Unes voltes li diem persona; altres, animal; altres planta; a vegades núvol, o pluja o vent... (açò o allò ÉS un animal, ÉS una planta, ÉS un núvol, ÉS pluja, ÉS vent...). Aleshores Aristòtil va descobrir el concepte analògic del ser.

Un fenomen paregut el trobem en el terme 'amor'. També es diu de moltes maneres, perquè hi ha moltes classes d'amor. Sempre diem amor, però de diferent manera. L'altruïsme és amor; l'afecte de pares a fills ho és també, així com el dels fills als pares, o l'amistat, o l'afició a l'estudi, o el del fidel a déu i viceversa, etc. O, més sovint, diem amor a l'estima que hi ha entre un home i una dona que es volen, o entre dues persones del mateix sexe que també es volen. L'amor, com el ser, es diu de moltes maneres. Per tant, el concepte de l'amor és analògic en el sentit aristotèlic. 

Hi ha, també una classe d'amor que gosaria dir transitiu, com la transitivitat matemàtica: 'si un triangle és semblant a un altre i aquest a un tercer, el primer és semblant al tercer'. Ara bé, allò que em posa neguitós són els versos de Manuel Machado (Manuel, no Antonio):

"Tengo una mujer que me quiere
y otra, a quien quiero yo".

La causa del neguit és: per ventura la primera dona, que l'estima a ell, estima també la que ell estima, segons la llei de transitivitat? 

Podria ser, però, que les lleis matemàtiques no valgueren per a l'amor, oi que sí?

Deixem- ho estar.

Bé, sense bromes i tornant al principi: l'amor de parella, també es diu de moltes maneres, algunes de les quals han estat expressades per poetes. Heu-ne aquí algunes:

"Hoy la tierra y los cielos me sonríen,

hoy llega al fondo de mi alma el sol,
hoy la he visto..., la he visto y me ha mirado...,
¡hoy creo en Dios!"
(Bécquer, Rimas)

Sembla que Bécquer reflexa aquí un tipus d'amor inicial, especialment de part del poeta, el qual no deu conèixer molt la jove amada. La coneix de lluny. Ni tan sols, potser, ha oït la seua veu. Sembla que ama, per tant, la imatge que s'ha format d'ella a partir de les condicions físicament visibles. El futur dirà si és correspost i si, en cas de ser-ho, continua l'amor, tan bon punt la vida i l'experiència diària li descobrisca que la imatge elaborada correspon a la realitat de l'amada (caràcter i temperament, costums, pensaments, il·lusions, ideals...) o no correspon. Dels esdeveniments posteriors depèn que l'amor siga etern-etern o etern-efímer, que dure tota la vida o s'acabe com el ball de Torrent. 

...   ...   ...

"¿Y mi vida? Dime, mi vida, 
¿qué es, si no eres tú?"
(Luis Cernuda, Contigo)

Aquest ja sembla un amor etern, un amor experimentat, un amor de dues vides travades, compenetrades. Potser dissoltes una en l'altra. Un amor etern-etern, tan etern com puguen durar les vides humanes.

...   ...   ...

"Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant."
(...)
"Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu."
(Salvat-Papasseit, Visca l'Amor!) 

Com ama aquí Salvat-Papasseit? Expressa un amor que diríem humanament etern, però amb dificultats, les dificultats que presenta la vida. Un amor agitat, inquiet, lluitador, tenaç. Els dos cors en un interpreten la vida i el món, interpreten segurs de vèncer, perquè estan junts i es recolzen mútuament l'un sobre l'altre. Junts han trobat el seu recer. 

"Si anessis lluny

tan lluny que no et sabés 

tampoc ningú sabria el meu destí,

cap altre llavi no em tindria pres

però amb el teu nom faria el meu camí."

(Salvat-Papasseit, Si anessis lluny)

Fins i tot, en l'absència total de la persona amada, l'amant pot fer el seu camí, gràcies a ella, que la porta dintre.                            

...   ...   ...

"Se'n va el temps, amiga meua... Què dic, però?

Som nosaltres, ai!, qui ens n'anem.
Tant, que ni tu ni jo deixarem cap rastre." 
(Ronsard, Tramesa de les flors)

(Mary Nimmo Moran, An Old Homestead--Easthampton, L. I., 1880, etching - )

"Vós sou l'única que en el meu pit respira,
el meu ull, la meua sang, la meua desgràcia i el meu bé."
(Ronsard, Sonet)

"Et sento meua i, si em sento absent,
és perquè visc en tu i en tu respire,
el meu únic bé, el meu cor, el meu tot!"

(Ronsard, Sonet a Casandra)

Per què hauria de comentar la poesia de Ronsard, si és Ronsard qui comenta els meus sentiments?

¡Ya estamos solos mi corazón y el mar!

Procés Constituent a Catalunya

                                                 Entrada anterior: Superhome i superdona: super éssers humans

Arcadi Oliveres i Teresa Forcades publicaren en abril 2013 el "Manifest per a la convocatòria d'un Procés Constituent a Catalunya", amb la intenció de "impulsar un procés de reflexió i confluència ampli, plural i participatiu on hi càpiguen els múltiples col·lectius que ja fa temps que treballen pel canvi democràtic i pacífic".

Sobre Teresa Forcades, monja benedictina de Montserrat, metgessa i teòloga feminista, em sembla convenient dir algunes coses, abans de parlar del Manifest (del qual és coautora) sobre el Procés Constituent, ja que cada dia proliferen distorsions de sentit, mentides, injustos atacs, vil mofa i rancuniosos intents de desprestigi intel·lectual contra ella. Una cosa bona és discrepar, debatre respectuosament, confluir, si és possible; una altra, reprovable, són les mentides, els atacs injustos, la mofa vil, la rancúnia dels poderosos contra els febles.

Per tant, al·ludiré a alguns (no tots) dels temes tractats per Teresa, abans del Manifest per la Convocatòria  del Procés Constituent, a fi que es pugueu fer un idea aproximada de la persona: 

1. Aquesta singular monja considera el sistema capitalista un sistema de dictadura financera èticament condemnable, "on l'objectiu és que uns pocs s'aprofitin del treball de molts, assolint màxims beneficis a costa de perjudicar la majoria de la població". "Es ven sovint com un sistema que defensa la llibertat, en oposició a altres sistemes anti-capitalistes (exemple: el comunisme) que privilegiarien la igualtat per sobre la llibertat. El problema és que és mentida. El capitalisme no defensa la llibertat personal i col·lectiva sinó que s'hi oposa aferrissadament".

2. Pel que fa al Procés Constituent, assegura, en relació a l'Assemblea Nacional Catalana ja constituïda, que poden coexistir l'un i l'altra, i agraeix la labor d'aquesta última, perquè, gràcies a ella, el Procés seguirà "pel túnel que aquesta ha cavat". Afegeix, però, que al Procés Constituent no l'importa solament assolir la independència, també voldria que el nou Estat rompera amb tot allò establert anterioment, com podeu comprovar llegint les mesures bàsiques extretes del Manifest, que figuren més avall.

3. En quan a la relació Catalunya-Espanya, diu que, des del punt de vista de la teologia trinitària, uniformitzar no és cristià; que, a més, la voluntat popular té el dret de decidir la independència.

4. Sobre la qüestió de l'avortament, pensa que, "mentre el fetus no pot sobreviure independentment de la mare, li correspon a aquesta la responsabilitat moral de decidir sobre el seu futur, que és també el d’ella, ja que la mare no gesta el fill només biològicament, sinó també espiritualment, amb el seu amor, amb el seu desig que aquest visqui, amb l’alegria de portar-lo al món. Respectar la decisió de la mare és respectar la integritat de la seva consciència moral, fins i tot acceptant que objectivament es pugui equivocar".

5. Respecte al matrimoni cristià com sacrament, considera que el punt capital no és la complementarietat (home-dona), car, en ser sacrament, ho és per ser signe d'alguna cosa, que justament és l'amor de la Trinitat; és a dir, del Pare, el Fill i l'Esperit Sant, els quals no es complementen en res. El Fill, per exemple, no és allò que li manca al Pare: el Pare l'ama gratuïtament, i açò és l'essencial d'aquest amor.

D'altra banda, persuadit jo que El Procés Constituent pot contribuir a la reflexió de tothom, siga català, espanyol o ciutadà de qualsevol part del món, reproduixc a continuació les deu mesures bàsiques del Manifest, per a qualsevol persona que puga llegir-me: 

"Un projecte de canvi social i de ruptura amb l’actual ordre haurà de defensar un seguit de mesures bàsiques i d’urgència. Definir-les és una feina col·lectiva a realitzar per part de totes les organitzacions i persones que participin en aquest procés. Una primera llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts a considerar és la següent:

1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.

2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.

3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.

4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.

5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.

6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.

7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.

8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.

9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.

10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN".

Proposen una "iniciativa de canvi a favor d’un model social, econòmic i polític igualitari i participatiu que es nega a separar la Llibertat de la Justícia i de la Solidaritat".