Malfieu-vos de les anomenades societats obertes

                                                                                     Entrada anterior: El futur té un cor antic

Karl Popper (1902-1994) és conegut, entre altres mèrits, per dos teories que han marcat el pensament del segle XX en qüestions de metodologia de la ciència i en qüestions político-socials, exposades en sengles llibres: "La lògica de la investigació científica" ("Logik der Forschung", 1934) i "La societat oberta i els seus enemics" ("The Open Society and Its Enemies", 1945).

En aquest últim defensa les societats democràtiques contra les societats més o menys dictatorials, com les propostes per Aristòtil, Plató, Hegel, Marx, el nazisme, el feixisme, etc. És comprensible que en el món lliure i capitalista tingués un ressò aclaparador. En aquest moment, no vull posar-me a favor d'uns o d'altres. Només vull fer unes consideracions personals sobre les societats democràtiques (les obertes), on a vegades, si es furga i remou el sòl sobre què s'assenten, pot descobrir-se que no són tan obertes com sembla ni com alguns lectors de Karl Popper possiblement creien o volien creure. Podríem al·ludir a la nostra societat, l'anomenada espanyola, o, més aviat, a la dels EUA, a la de l'UE, etc.

En la nostra societat sabem que habitualment no es fa allò que els ciutadans volen. Hi ha un poder independent de nosaltres que decideix. Un poder, fins i tot per damunt dels polítics i del govern. Allò de més cridaner són les ordres de la Merkel, ordres que el nostre govern compleix religiosament. Merkel, El Banc Central Europeu, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional, el Comitè Monetari i Financer Internacional, el fenomen conegut com "els mercats", etc. Tenim, també, a l'abast, les grans empreses que compren la voluntat de polítics i govern; els lobbys, que, com llops "inasequibles al desaliento", assetgen el Govern (el Govern d'aquest país, el de l'UE, el dels EUA... etc.).

Així, doncs, vull dir que hi ha poders que actuen com els poders de les dictadures, però sense policia, exèrcit ni lleis cridanerament represores. Hi ha democràcies que, de fet, s'assemblen molt a les dictadures. Les grans empreses, nacionals o internacionals, amb enorme poder econòmic, compren voluntats, amenacen subtilment amb la supressió d'inversions, amb la deslocalització de sucursals, amb la famosa "prima de risc", etc. S'acompanyen amb programes mediàtics (els media són seus) d'intoxicació, etc. Vull dir que en les societats que Karl Popper anomena obertes es poden trobar molts murs: estan més tancades del que sembla. Aquesta característica agreuja el tancament. Es tracta de murs invissibles que tots consideren portes obertes.

"Si volem superar la crisi, hem de treballar més i guanyar menys", digué aquell empresari que ara està empresonat per lladre. Tots considerem aquesta frase un insult. Però el nostre Govern, a les ordres de Merkel i la Comissió Europea, està complint-lo. La crisi és un mur alt i gruixut que ens ha tancat les portes de la democràcia tant com una dictadura formal. La crisi funciona, doncs, com un cop d'estat dictatorial. La societat 'oberta' que vivim està més tancada que el mur construït per Israel o el mur de Berlin abans de ser enderrocat. 

Per altra banda, és sorprenent per a mi que en una democràcia (etimològicament "govern (o poder) del poble") hom utilitze un derivat del mot 'poble', "populisme", per qualificar de perillosos moviments polítics populars, que amenaçarien la societat oberta, quan la societat oberta (democràcia), si no és el poder ("cratos") del poble ("demo"), no sé què és.

Serà que la autèntica societat oberta és la societat tancada i secreta dins dels murs de la "casta", ensinistrada pel poder del gran capital?

...   ...   ...   ...

Un altre exemple:

La Constitució espanyola comença consagrant "la indisolube unidad de la nación española, patria 'indivisible' de todos los españoles". 

L'aprovació va tenir el caire d'una oferta i una amenaça: o votes positivament aquesta Constitució o no ens desempalleguem de la dictadura feixista. No sé si es va dir públicament, però la gran majoria ho pensava. Fins i tot, els partidaris de la dictadura van pensar que aquesta dictadura encoberta sota el mantell democràtic era millor que no res. Uns tenien pressa per lliurar-se de la dictadura fos com fos, una dictadura que tant havia durat! Altres volien conservar-ne les essències, si més no. 

...   ...   ...   ...

Compte, lector, seguidor o no de Karl Popper: la societat tancada s'amaga, arreu i ara, on mai podríem imaginar, precisament en les societats modèliques d'obertura i de llibertat. El gran capital té les portes obertes i la llibertat sense límits per a fer suculents negocis, mentre que la població s'arrossega famèlica, envoltada de traves a l'exercici de la llibertat. Cada dia creix la convicció entre el poble que els representants polítics participen dels negocis i són eficients col·laboradors en la fabricació d'aquestes traves.

  

Per a aquests la societat oberta
és una societat tancada. 
I no ho saben.

Dret a decidir i Vargas Llosa

                                                                                        Entrada anterior: Súplica d'un desesperat

Catalunya només vol ser ella mateixa

Vargas Llosa ha escrit un article ("El derecho a decidir", a El País, 22/9/12) recolzant i ampliant un altre de Javier Cercas, al qual fa poc em vaig referir en aquest bloc. Vargas ha insistit i jo no puc fer altra cosa que insistir també.

En primer lloc diré que Vargas empra una expressió que utilitzava Franco i els seus acòlits, expressió que de tantes voltes repetida em provocava ois. Qualificava de llibertinatge les llibertats que ell havia prohibit, llibertats polítiques i socials. "La libertat no puede significar libertinaje", diu Vargas, referint-se al dret a decidir català, que ell considera prohibit i molt ben prohibit.

Més avant, es referix al tòpic de la Constitució que situa "la soberania nacional en la totalidad de la ciudadanía espanyola". Per tant, "una parte de la nación [Catalunya] no puede decidir segregarse...contra el resto de los españoles". Es tracta d'una forma constitucional enganyosament democràtica, perquè posar la sobirania en dos nacionalismes oposats (espanyol i català), dos grups de ciutadans diferents en història, cultura, llengua i manera de ser, un dels quals és més nombrós i agressivament hegemònic, equival a llevar-li l'esmentada sobirania al minoritari. Si afegim que aquest, a més a més, habita en un territori diferent, podem pensar que estem davant del clàssic quadre 'metròpoli-colònia'.

I què dir de la Constitució, una vella Constitució de fa 35 anys, votada per un percentatge de ciutadans, ja desapareguts, i per moltíssims catalans i catalanes que encara viuen i que han canviat d'opinió? Què farem amb el jovent actual que no la va votar i que té dret natural, no artificial, a decidir? En el 78 eren molts i moltes els que estaven disposats a votar qualsevol cosa distinta del franquisme viscut, qualsevol Constitució que ens alliberara de la fèrula franquista, encara que només ens oferira una democràcia restringida. Tenim una Constitució filla d'aquella por i del desig de fugir-hi com fóra, vigilats de prop, això sí, per la mirada malèvola i negra dels franquistes (polítics, policies, militars, espietes i delators). Que, per cert, estaven assessorats i recolzats pels EUA i per certs Estats europeus, com ho havia estat Franco en la guerra i en els 40 anys de dictadura.

I ara ens ve el senyor Vargas, que crèiem demòcrata i amic de les classes populars, i ens revela el seu franquisme, amb la cara de neoliberal. Ell mateix ho insinua recordant quan feliç va ser els pocs anys que va passar en la Catalunya espanyola dirigida per la ma firme de Franco (llengua espanyola i tranquilitat de cementeris), mofant-se dels pocs nacionalistes que s'atrevien a sortir del clavegueram.

Proposa, tot seguint l'esmentat escrit de Cercas, on aquest diu que, per tal de saber quants independistes hi ha, no cal fer un referèndum, sinó que basta amb les eleccions. Si els partits independentistes, diu, ho declaren en el seu programa, sabrem quants electors volen la independència. El problema que veig jo és que els partits no mai presenten un programa amb un sol objectiu, sinó amb una llista d'objectius. Els electors voten per tots, per alguns o per un sol d'ells. Podem imaginar, a més a més, electors que anhelen la independència i no un partit concret, perquè pensen que amb la independència es pot organitzar la democràcia d'una altra manera amb una Constitució diferent, pròpia de Catalunya. Podem imaginar electors que pensen la independència com el principi d'una tasca política de llarg termini, on no importa tant que una submissió s'acabe, sinó, més aviat, que siga un punt de sortida on tot comença. Així, doncs, per saber la voluntat d’independència cal votar si o no per ella, sense mesclar els partits i l'imaginari que cada partit arrossega. Desprès de la independència es possible que tot canvie (de sobte o poc a poc).

Més avant, Vargas Llosa, Premi Nobel, un home que diríem culte, cau inesperadament en la manifesta incongruència de qualificar el nacionalisme, qualsevol nacionalisme, d'ideològic i poc racional com la fe religiosa. Si així insulta el nacionalisme català, per què no se n'adona que també està insultant el nacionalisme espanyol i, doncs, la Constitució, que n'és un producte especial? Insultant el nacionalisme espanyol he dit? I si, al contrari, estiguera descrivint-lo? És obvi que els dos nacionalismes són radicalment diferents. Mentre que l'espanyol ataca, sotmet, prohibeix, el català es defensa. És important, doncs, la diferència entre un nacionalisme agressiu (l'espanyol) i un altre defensiu (el català). Res, doncs, d'ideologia en aquest, sinó reivindicació d’uns drets socio-culturals constantment trepitjats.

Desprès d'aquestes afirmacions, encara s'atrevix a afegir Vargas: "el nacionalismo es una construcción artificial". Ningú podria haver definit millor allò que tants catalans i no-catalans pensem d'Espanya: "una construcción artificial".

Mira per on, gràcies a Mario Vargas Llosa, Premi Nobel, he descobert, que Espanya i la Constitució no són més que una construcció artificial, ideològica, plena de fe  i buida de raó.

Per no fer més llarga la relació d'obvietats, acabaré recordant allò que tots sabem de la llibertat lingüístico-cultural espanyola. Penseu-ho bé: Si un català va a Madrid, pot parlar en català com fan els espanyols a Catalunya? I si parla, el comprendran? Serà tolerat? O per ventura li passarà allò que li ha passat no fa molt a un digne ciutadà d'Almassora? Per parlar en català-valencià a uns policies (en territori castellonenc), aquests l'han sancionat i ficat a la presó (Vide: “Un conductor valenciano, condenado a prisión por no hablar en español”, Público.es', 26/9/13-).

UPyD

El crit, de Munch

He vist en la premsa que UPyD proposa reformar la Constitució per a que el rei jure “respetar los derechos de los ciudadanos”, però no “los de las comunidades autónomas”, perquè “los territorios no tienen derechos”. Aquesta formació és partidària d’esborrar-hi la paraula nació o nacionalitat, pel que fa a les comunitats. Afegeix que els drets sols corresponen a les persones com ciutadans, en aquest cas, espanyols, no als territoris. Ara bé, atès que els ciutadans són ciutadans perquè viuen en territori espanyol, sembla que els seus drets alguna cosa li deuen al territori. Els territoris no tenen drets, diu UPyD, però el territori nacional, sí. Territori, sí i territori, no? El nacional, sí i el català, no? Els espanyols, que ho són perquè pertanyen al territori nacional, tenen dret a no aprendre català. Un dret individual que encobreix un dret territorial, mitjançant la paraula “ciudadano”, perquè si fos un dret individual, no vinculat a cap territori, els catalans, bascos i gallecs tendrien el dret d’aprendre o no aprendre el castellà. Dret que tenen els marroquins, però que no tenen els ceutins o els melillencs. Perquè el territori marroquí no és espanyol, mentre que el ceutí o el melillenc, sí. No us sembla una mica contradictori? Si “los territorios no tienen derechos”, el territori espanyol tampoc en té i, amb ell, el “ciudadano español”, perquè la ciutadania es recolza en el territori.

Però la cosa no acaba aquí. Vegeu-ho:

1) Si part dels conciutadans de l’actual territori català no saben la llengua catalana, qui vulga exercir el dret de parlar-la no podrà fer-ho en moltes ocasions, perquè els interlocutors no l’entendran, possibilitat versemblant, si hom accepta la proposta d’UPyD. Així és que es declararia un dret individual, el d’aprendre i parlar una llengua com el català (supose que no ho prohibirien!), i es posarien les condicions per a que no es poguera exercir el dret de parlar-la. Hom proposa, per tant, fer constitucional una maledicció ancestral d’Espanya: l'aclaparadora separació entre l’Espanya oficial i l’Espanya real. No els importa que hi haja o no hi haja nacions en la realitat; el que importa és el nom. Per una part les lleis; per altra, la realitat.

2) És aquesta una estranya democràcia de dalt cap avall, una democràcia al revés, com les democràcies imperials: la metròpoli era democràtica de baix cap amunt (el poble era sobirà. Les lleis venien del poble), però dictadura, de dalt cap avall, per a les colònies (el poble colonitzat no era sobirà: les lleis li venien de dalt, de la metròpoli). Les lleis eren una cosa; el poble, una altra.

3) Esborrar una paraula d’un text no suposa eliminar la realitat significada per aquesta paraula. La realitat nacional catalana no desapareix, en el supòsit que existesca, tot eliminant de la constitució el seu nom. Tampoc desapareixen els drets que li estiguen vinculats. Apareixen, això sí, prohibicions: les prohibicions d’exercir-los. Una constitució no és un conjunt d’expressions performatives. Les expressions performatives són actes creadors de realitat, com és el cas de la paraula de Javé, creadora del món, o d’altres expressions de nissaga mítica o màgica (“abracadabra”, “obre’t, sèsam”!, etc.). Segons aquesta manera de pensar, no són els habitants d’un territori els que elaboren una constitució que els reflexe, sinó que és la constitució qui determina què és el que són els habitants d’un territori. Aquesta constitució crearia (?) la manera de ser, voler i pensar dels habitants, quan tots crèiem que era la manera de ser, pensar i voler dels habitants d’un territori qui creava o conformava la constitució. És la llei qui crea el dret i la llibertat? No és el dret i la llibertat els que creen la llei?. Una constitució no crea ni elimina res substantiu, només prohibeix o permet actes externs. La manera de ser, els pensaments, els sentiments i la voluntat resten intactes. En aquest cas, però, segurament incrementats.

Estupefacte com estic davant d’aquestes propostes, no em resta més que callar, obrir la boca i llançar... un crit?... o un gemec?