El neoliberalisme global ens té ben agarrats

Ben agarrats, evidentment

Des que començà la crisi, la premsa ha esmentat moltes voltes els mercats com uns enemics que ens condicionen. Aquí al blog, també jo, alguna vegada, a propòsit del llibre “Imperio”, de Toni Negri i de l’escrit de Slavoj Zizêk, “La post-política”, capítol del llibre “En defensa de la intransigencia”. Recentment, a El País, també Gordon Brown, primer i, desprès, Carrillo. Tots parlen d’un nivell de poder superior als estats i als seus governs. Es tracta, per tant, d’un poder no controlat per aquests, propi de la globalització (si vols agafar algú que el té, s'esmuny com una anguila, se'n va a un territori més acollidor o a un paradís fiscal i ens deixa sense fondos, o, en fi, compra les complicitats necessàries i es fa l'amo). Hom el considera com l’espai lliure de tota llei, llevat de la del benefici i la del més fort: al més feble se’l menja el més fort, el qual, per tant, mana, mentre guanye.

Així, doncs, malgrat tot, contra el que acabem de dir (espai lliure de lleis) i hom diu habitualment, sí que hi hi ha una llei: la del més fort, la llei de la selva, que equival a la mancança de lleis. Per exemple, entre dues empreses, corporacions o el que siga, del mercat, només les següents possibilitats: o col·laboren i s’alien entre sí, o una absorbeix l’altra (o l'aniquila), o es destrueixen mútuament en benefici de terceres. Si per damunt d’elles hi ha algun poder, aquest és la llei i, gràcies a ella, altres empreses més fortes. Així, doncs, per aclarir-nos, direm que al món hi ha tres àmbits de poder:

a) En primer lloc, a sota, un (ara ja molt disminuït) que està ocupat pels estats i els seus governs. Després, per damunt d’ells i dirigint-los,

b) l’àmbit dels mercats (o del mercat), camp d’activitat de les empreses, corporacions, complexos d’empreses i d’inversors financers, per damunt dels quals i de les quals, en tercer lloc, figura

c) l’àmbit de l’esmentada llei que els i les regula: la de la competitivitat o supervivència mitjançant el benefici incrementat indefinidament. Aquesta llei està internalitzada a l’espai del mercat i forma part del cor de tota empresa, dominant-la. Aquella que no compleix la norma, desapareix. L’incompliment d'aquesta pot ésser degut a diverses possibles causes: errors, incompetència, accidents, catàstrofes naturals i artificials, sentiments humanitaris, respecte dels drets humans, etc. 

La llei del més fort

        Les entitats econòmiques que operen en l'àmbit dels mercats no són entitats estranyes, també estan entre nosaltres, dins i fora, nacionals i globals, entren i surten, unes conegudes i altres dissimulades. El poder de què disposen, gràcies a la llei del més fort, de llur imponderable riquesa i del guany de creixement indefinit, tampoc està fora del tot, gran part dels ciutadans el senten, l'admiren i el practicarien si pogueren. Les dites entitats es mouen amb velocitat vertiginosa d'aquí cap allà, de dins a fora i de fora a dins, comprant i invertint, deslocalitzant, castigant i premiant en cerca del màxim benefici.

        Els sentiments humanitaris, el respecte dels drets humans, el patriotisme, la transparència i l’ètica en les transaccions econòmiques, etc. poden, malgrat tot, afectar de manera positiva el comportament de les entitats econòmiques que operen en aquest nivell, en la mesura que impliquen beneficis creixents, perquè serveixen de publicitat i màrqueting. No importa l’autenticitat d’aquests sentiments i valors ètics, basta l’aparença, sempre que siguen productius. L’únic valor que tenen és econòmic: el benefici que produeixen.

Sentiments humanitaris

        Aquestes empreses, corporacions, entitats financeres, etc. inverteixen el capital de maneres molt diverses. En citaré algunes que semblen secundàries, però que són força rendibles a llarg termini: per tal d’educar la població conforme als seus interessos, compren periodistes i empreses periodístiques, compren científics, escriptors, poetes, novel·listes, jutges, partits, polítics, etc. Controlen publicacions, investigacions científiques i filosòfiques, universitats (p. e., el Procés de Bolonya),  films, institucions culturals, etc. Subvencionen equips d’especialistes (think tanks) que analitzen la realitat i propaguen les idees neoliberals, així com les estratègies i tàctiques a seguir. Més que prohibir, procuren que uns fracassen i altres reïsquen; uns siguen perseguits urgentment per la justícia (Garzón) i altres queden lliures, o les seues imputaciuons siguen tramitades amb parsimoniosa lentitud (Camps).

Tanc de pensament

Amb intenció publicitària, fan obres altruistes, subvencionen les religions, recolzen manifestacions religioses, espectacles de diversió popular, esdeveniments musicals, programes televisius populars.

Condicionen les polítiques dels governs de la manera que estem veient cada dia. Als estats que la passen magra per causa de la crisi i dels deutes que no poden satisfer, els presten capital a un interès ben alt, si no compleixen les seues exigències de retalls en despeses socials i privatitzacions d’empreses públiques, perquè aquí està una part del seu negoci. En canvi, els préstecs són més barats, si “hacen los deberes”, com repeteix, a l’estil mantra, el PP en Espanya. Per tal d’afavorir els inversors, les corporacions avaluadores de vegades avaluen a la baixa. És el cas de Moody’s, respecte a Portugal i Espanya.

   No creieu que algun dia la sobirania popular global hauria de sotmetre a la raó democràtica l’àmbit dels mercats i del poder suprem, dictatorial i selvàtic, de la globalització neocapitalista? Si ens n'adonàrem, ja hauríem fet el primer pas endavant.

Modulacions sobre el progrés

E. Arroyo

L’escala del progrés

        Voleu progrés? Aquí el teniu: si voleu sortir de la crisi econòmica que ens envaeix, voteu als mateixos que l’han causada.

E. Arroyo

Al final s’hi aplega!

        Voleu progrés? Aquí el teniu: dedicar temps i diners a inventar noves armes és progressar per a l’economia neoliberal. Així, s’ha aplegat a un armament cada dia més sofisticat (avui es pot fer la guerra des de casa). Ara bé, per a que les armes produïsquen diners es necessiten guerres, conflictes o por. Mai s’ha matat tants éssers humans, tan ràpidament ni tan fàcilment. Ni s’ha generat tanta misèria. Tampoc les empreses concernides han obtingut mai tan bons resultats econòmics.

        Voleu progrés? Aquí el teniu: el neoliberalisme capitalista ha aconseguit, per fi, posar en pràctica arreu del món la llei de déu descoberta per Darwin: la lluita per la supervivència en la qual triomfa el més fort. Els més forts són els rics, els quals s’han fet riquíssims amb una riquesa no mai imaginada en el passat, de manera que van a dominar el món i posar-lo al seu servei, si les coses no canvien. I el dominaran d’una manera també mai imaginada (o sí): amb el beneplàcit dels serfs. Ja dominen els governs, que els obeeixen submisament.

  

        Voleu progrés? Aquí el teniu: La destrucció causada pel tsunami japonès, obra de déu o de la natura, vaja vosté a saber, ha estat completada i perfeccionada pel progrés humà: les centrals nuclears. Sense aquestes, la catàstrofe haguera sigut una altra cosa, terrible, és clar, però no tant.

        Voleu progrés? Aquí el teniu: Al desastre natural del tsunami, juntament amb el desastre artificial de les centrals, s’ha unit el desastre neoliberal  capitalista de llur gestió privada: la pressió estructural de l’empresa privada per incrementar els beneficis el que ha incrementat són les víctimes (120.000 evacuats). Buscant el progrés s’han topat amb el regrés.

  

        Voleu progrés? Aquí el teniu: mateu quantes persones siguen necessàries per obtenir petroli, bé vosaltres directament o bé els dictadors amics. A vegades és oportú ajudar els revoltats, per mantenir-los dins del marc neoliberal i controlar el seu petroli. El que importa és el petroli, no les persones o la democràcia. En fi, al progrés, com a Roma, s’aplega per molts camins.

        Voleu progrés? Aquí el teniu: s’ha inaugurat un hospital, no un edifici de ciment i totxos, sinó la seua maqueta, la maqueta d’un hospital a la Vall d’Uixó. D’ara endavant, gràcies al progrés, els malalts s’hi curaran també en maqueta i s’estalviaran la molèstia de sortir de casa en persona. El que no se sap és on han anat a parar els diners dels totxos i del ciment.

        Voleu progrés? Aquí el teniu: també s’ha inaugurat a Castelló un aeroport que no disposa del permís reglamentari del ministeri de Foment i li manquen els contractes amb companyies operadores de vol. On està, doncs, el progrés? En els 151 milions d’euros que s’embutxaquen els constructors i els polítics contractants, milions que s’han de restar a la sanitat i a l’educació valencianes?

        Voleu progrés? Aquí el teniu: la crisi econòmica que estem paladejant, producte màxim del progrés del sistema neoliberal, dels seus experts i dels seus polítics. Recordem: Wall Street, Lehman Brothers, hipoteques subprime, economistes, banquers, polítics neoliberals, llibertat descontrolada dels mercats (plens de sabiduria connatural, ells s’autoregulen sols, esclar). Aquesta crisi ha aconseguit que ningun govern ni cap judicatura haja castigat ningú dels responsables, excepte en Islandia.

        Voleu progrés? Aquí el teniu: privatitzeu tot el que pugueu. A la majoria cal donar-los caritat, és a dir, almoina o, en tot cas, propietat aparent. Però als rics i poderosos, propietat ferma.

        Voleu progrés? ...

        Voleu progrés? ...

        El progrés no té fi, és indefinit o, si us complau, infinit com déu. Perquè els que parlen d’aquest déu, tan estricte i intolerant en allò que beneficia a tots i tan liberal amb allò que només beneficia a uns quants, i els que volen el progrés que acabem d’exposar amb diferents modulacions, tots, uns i altres, voten als mateixos neoliberals que provocaren la crisi.

Progressistes

        He llegit últimament amb certa freqüència comentaris de lectors d’alguna web criticant agressivament l’ús del terme progressista per a designar persones, partits o moviments habitualment considerats d’esquerra. El progrés no estaria, segons ells, en el que fan o pretenen fer els anomenats progressistes o d’esquerres, sinó en uns altres: en les persones, partits o moviments que produeixen progrés de veritat: el PP, a Espanya, per exemple.

        Habitualment s’entén per progressista, i açò es pot llegir als diccionaris, la persona o grup amb idees o programes socio-polítics avançats, no estancats en el passat, que es proposen transformar o reformar les estructures socials, polítiques i econòmiques.

        No hi ha progrés sense canvi o transformació d’un estat inicial. Sempre trobarem en la idea de progrés un trajecte a recórrer, el qual serà determinat per l’objectiu o estat final al qual es pretén aplegar. Així, doncs, progressar és aproximar-se a l’objectiu, siga espacial (trasllat de València a Barcelona), siga quantitatiu (increment de la riquesa), siga qualitatiu (assolir coneixements, assolir drets sociopolítics, accedir progressivament a una societat del benestar).

        Quan hom té la intenció d’anar a Barcelona i hom s’adona que l’autobús es desvia cap a Madrid, per molt que hom avance, no hom progressa. Ara bé, si algú de l’autobús desitja anar a Madrid, aquest, sí, aquest progressa, però no el que volia anar a Barcelona. El progrés d’uns pot ser el retrocés, l’empitjorament o l’estancament dels altres. Si en lloc de caminar cap a la societat del benestar, es fa marxa enrere, el progrés desitjat es converteix en una involució o retrocés qualitatiu, que equival a una aproximació més o menys gradual vers una situació anterior.

        Doncs bé, els crítics de l’ús d’aquest terme per a referir-se a l’esquerra pensarien que allò que anomenem dreta o centre dreta respon més adequadament a la definició esmentada, per quant que són ara les persones, partits i grups de dreta els que no s’estanquen en el passat i transformen les estructures socials, polítiques i econòmiques. Les elits d’aquests grups no sols no estan frenades per l’ecologia i conservació del medi natural, sinó que, a més a més, transformen les estructures socials, polítiques i econòmiques de tal manera que cada dia tenen menys impediments per a enriquir-se a costa del comú de la població. Han produït una crisi per tal d’eliminar les últimes resistències sociopolítiques. No es queden en el passat, sinó que avancen cap a un superior domini del poble, de la política i de l’economia. Han descobert la llibertat, l’han arrabassada al poble i l’han convertida en els mercats desregulats (d’ella no li queda a aquest més que la possibilitat remota de fer-se ric i un simulacre tràgic que podia estar representat per Belén Esteban, el Gran Hermano, Intereconomía o Giménez Losantos). Han descobert el progrés propi amb l’estancament o involució del poble, contaminant-lo d’individualisme i extirpant-li la solidaritat. Han eliminat els impediments legals que permetien als sindicats oposar-se a decisions empresarials repressives contra els treballadors. Han transformat de tal manera les classes populars, que ja no les coneixen ni les mares que les pariren.

        Més que el símil del viatge a Barcelona desviat cap a Madrid, podríem utilitzar-ne un altre que exemplifica millor, crec jo, com ha transformat la dreta les estructures socials, econòmiques i polítiques. Es tracta del funicular amb dues cabines: una que baixa i altra que puja. Per a pujar una ha de baixar l’altra. Estem vivint sota un sistema econòmic i polític de funicular. Per a que uns pugen i progressen, altres baixen i regressen. La diferència entre el símil i la realitat és que, en aquesta, el que baixa ja no puja. En el passat els de baix varen pujar, si bé es van quedar a mitjan camí. Era el conegut i precari estat del benestar. Estat que ara s’esfondra com un procés connatural al sistema. Ara baixem, i no s’albira, de moment, la possibilitat de tornar a pujar, perquè les classes poderoses del capitalisme han lluitat des del principi per pujar dalt de tot i romandre allí per sempre.

        Compte!, que ja està en marxa, ai las!, el progrés de veritat! Llancem les campanes al vol i oblidem aquell vell progressisme que volia (“bendita ilusión”) el lliure desenvolupament de cadascú com condició del lliure desenvolupament de tots!

Variacions imaginàries sobre el tema anterior

        Imaginem que privatitzar és allò que ara priva o mola: empreses públiques, serveis públics, sanitat, educació… Imaginem que, si produeixen quatre perres, se les embutxaquen els nous propietaris, no nosaltres. Imaginem que la propietat privada està al servei dels  seus amos, no dels altres. Per tant, no al servei de la salut, de l’educació, de… Imaginem que prompte serà el torn de privatitzar la policia i l’exèrcit per tal de posar-los al servei del gran capital (creieu que cal imaginar-ho?). Imaginem que la propietat privada és la gran propietat privada, la qual devora progressivament les mitjanes i petites propietats. Imaginem que la intenció és que els rics dominen tots els racons de la societat, que s’apropien de tot, que el poble no posseïsca res en autèntica propietat. Imaginem que l’estat siga propietat privada, com en la monarquia i l’aristocràcia preconstitucional, quan no existia la sobirania popular. Imaginem que, així, les propietats que restaren serien petites propietats servils de les grans, que la gran majoria del poble pla seríem serfs, que les lleis les farien les grans empreses, les eleccions serien manipulades més fàcilment... com ja passa en USA (aquí no?). Imaginem que el cas Obama ha sigut un accident passatger que ja s’està corregint (com prompte es corregí el cas Zapatero). Imaginem que aquí també passa en forma de delinqüència gürteliana, que no es corregirà i que prompte serà legal per voluntat popular.

 “Cal destrossar tot el que és públic. Per a demostrar que no funciona”

  

        Imaginem que tot es fa en nom de la llibertat i del progrés! Un progrés que regressaria en lloc d’avançar. L’única diferència que hi hauria entre els serfs actuals i els antics seria el nombre de molles sobrants que caurien de la taula dels amos, un poc més ara que abans, sempre que no hi haguera crisi. Imaginem que les molles caurien com un do graciós dels senyors; no mai com un dret nostre.

       “Llibertat, llibertat, llibertat!” Imaginem que és el mot d’ordre popular, el crit, la consigna actual. Imaginem, però, que aquesta paraula encobreix moltes prohibicions, que és una paraula trampa. Que allò que persegueixen els que tant l’usen és anul·lar el missatge de més transcendència que en ella hi ha per a nosaltres. Que només hi queda, amagat, el sentit repressor i immoral: llibertat per a prohibir; llibertat per a incomplir la llei, per a defraudar Hisenda; llibertat per a enganyar; llibertat per a fer negocis il·legals; llibertat per a construir en indrets de valor ecològic (totes aquestes són llibertats que retallen les dels altres); llibertat per a imposar als altres les pròpies creences, els propis costums, els propis valors, i llibertat per a ignorar i reprimir els dels altres (altres races, altres religions); llibertat per a demonitzar la tolerància laica, sense la qual, imaginem, és impossible la igualtat (i, per tant, la llibertat genuïna). Imaginem que es tracta de la llibertat per al “todo vale”. 

        Imaginem que al cervell del poble no hi ha més que euros. Que pensa euros, ambiciona euros, somia euros. Que a euros es redueix la democràcia per a ell; a euros, la llibertat; a euros, la justícia; a euros, la cultura; a euros, la ciència; a euros, l’ètica. Euros, euros, euros, sempre euros. Imaginem que, com el rei mitològic Midas, el poble tot ho transforma en euros, no allò que toca, com aquell, sinó tot el que desitja i valora.

        Imaginem, doncs, que la humanitat valenciana, l’espanyola, l’europea, la mundial, tota, és un femer putrefacte. Un femer en el qual només progressen i es desenvolupen bé determinats organismes adaptats (milionaris i bastant nombre de polítics). Imaginem que bona cosa de descerebrats (perquè també podríem imaginar allò que Ciceró digué: “els necis abunden per tot arreu” -stultorum plena sunt omnia-, ja fa grapats i grapats d’anys, però no tants com necis. Imaginem-ho). Imaginem, repetisc, que bona cosa de descerebrats, no essent ni rics ni polítics amb poder, contribueixen al progrés d’aquests i a la pròpia desgràcia. Imaginem que en 2010, en plena crisi, les persones que posseïen euros per damunt de mil milions en guanyaren més que en 2009 i molts altres accediren a aquesta categoria multimilionària, mentre que milions de persones s’han quedat sense treball i sense bens. Imaginem, també, que aquesta fóra la finalitat de la crisi.

        Tot es fer homenatges a les víctimes del terrorisme d’Eta, imaginem, però, que quan un jutge vol esbrinar els crims terroristes del franquisme per a ajudar a llurs víctimes, el destitueixen i l’encausen judicialment. Imaginem que Eta, quan mata, converteix la víctima en innocent, amb independència de qui siga. Que els franquistes, en canvi, quan mataven, convertien la víctima en delinqüent, fóra qui fóra. Imaginem que, per això, els etarres són criminals i els franquistes persones honorables.

        Imaginem que no autoritzen Sortu, perquè prové de Batasuna (carall, quin olfacte!) i no del PP, que prové del franquisme; o del PSOE, que no sabem exactament d’on prové. També perquè no s’ha penedit amb dolor de contrició, només amb dolor d'atrició. Imaginem que si Sortu es presentara a les eleccions, el PP i el PSOE no es menjarien una rosca (o casi) al País Basc.

gatosyperros.net

        Imaginem, en fi, que ens aturem un moment i que ens tapem el nas, perquè tanta pudor ens produeix nàusees!

                                       

Tot passa com si…

      

(http://universidaddesonora.blogspot.com)

       Les paraules vessen de sentit, cantava Raimon musicant l’Espriu. Ara, però, pareix que el sentit que vessen és un altre, que hom les ha buidat i omplert d’un sentit trampós, un contra-sentit.

        Tot passa com si la igualtat, la de sexes, la d’idees i creences, la d’oportunitats, l’econòmica, la de drets, la de llengües, la de nacionalitats, ara fóra considerada dictadura, i la desigualtat, democràcia. Com si les propietats estatals, essent del poble, el perjudicaren, i les privades, essent dels seus amos, el beneficiaren. Com si la destral feixista haguera culminat la seua labor: haguera tallat caps i idees, emocions ètiques i capacitats crítiques. Com si el poble, havent  après a llegir, no comprenguera el que llegeix. Com si, quan llegeix, només veguera euros, diga el que diga l’escrit, igual que aquell burro que no veia més que la safanòria penjada davant del nas. Com si per a ell (el poble) la democràcia fora dictadura i la dictadura, democràcia, és a dir: euros. I s’inclinara per on creu que n’hi han més: per la desigualtat.

        Tot passa com si ara la justícia tinguera els ulls desembenats, ulls per a vore solament el benefici dels seus: els rics i poderosos. Més encara: és com si hom haguera aconseguit que els ulls de la justícia foren els del poble, el qual absolguera els corruptes, els lladres que ens haurien espoliat la genuïna democràcia. Tot passa com si la justícia legal, en un moment de debilitat, aplicara correctament les lleis (quan aquestes casualment foren justes en el sentit tradicional del terme), i aleshores el poble, tot seguit, la corregira (absolent Fabra, Camps, la trama Gürtel, abans d’ésser condemnats). Perquè avui en dia la justícia seria la injustícia popular. Avui el poble seria el corrupte, el dictador, l’enemic del poble, Franco transfigurat en poble. El femer.

Llibertaaat…!

        També pareix que haja canviat el sentit de la paraula llibertat. És com si la llibertat ara fora poder fumar a tots els bars, cafeteries i restaurants, córrer per les carreteres a una velocitat superior a 110 Km. Com si la llibertat fora no conèixer el català, el basc i el gallec a les comunitats corresponents i per tot arreu. I, si fóra el cas, prohibir l’ensenyament d’aquestes llengües, tant com llur us públic i privat. És com si fóra llibertat, per exemple, prohibir la visió de TV3 a la Comunitat valenciana. I, també, no voler vore-la.

        No obstant, és com si aquest afany de prohibir sols s’aplicara de manera restringida, desigualment. No es prohibirien operacions econòmiques, foren les que foren. Per exemple, la desregulació dels mercats. Res que produïra diners als que ja en tenen no seria mai prohibit en benefici de tots. Així, doncs, per als que ja tenen diners en abundància, llibertat absoluta (ja que, quant més beneficis, més molletes de pa caurien de les seues taules per als treballadors). Es retallarien (prohibició) les pensions dels assalariats (llibertat per als amos), es retallarien els sous (llibertat per als empresaris i prohibició per als treballadors), es facilitaria l’acomiadament (llibertat d’acomiadament i prohibició de treballar), es retallarien les despeses públiques en educació (prohibida la igualtat d’oportunitats per als pobres), es retallarien les despeses públiques en el servei de salut (llibertat per als negocis del ram i prohibició per als pobres malalts), es retallarien les despeses pel benestar públic (no, evidentment les visites del Papa, ni la Fórmula 1, ni…, etc.).

Krazy

Com si els barrots fóren barrots de llibertat, perquè permetrien mirar a través d’ells

        Tot passa com si hagués Llibertat per a dir tot el que volen els amos de Canal 9 i censura per als espectadors. Llibertat de dir el que vulguen per als parlamentaris dominants a les Corts valencianes, inclosa la negativa permanent d’informar sobre el que reclamen els altres diputats, els que estan en minoria. Llibertat, llibertat, llibertat. Llibertat seria prohibir i prohibir seria llibertat.

        És com si un contra-sentit fluïra de les paraules llibertat, prohibició, justícia, democràcia, dictadura i altres. És com si els que prohibeixen en nom de la llibertat, els que actuen injustament en nom de la justícia, els que retallen la democràcia i s’aproximen gradualment a la dictadura en nom d’aquella, els que ens roben diners i propietats fent-nos creure que ens fan rics, en fi, els que no es cansen de dir mentides en nom de la veritat  acapararen cada dia més entusiasme i més vots. És com si molts dels entusiastes i votants absurdament cregueren, persuadits per les mentides, que els responsables de tot açò són els altres, sense parar esment en la diversitat d'aquests.

        Per això pense que tot passa com si un tuf entorpidor ens sufocara el pensament i l’emoció.

(biombohistorico.blogspot.com)

És com si necessitarem tapar-nos el nas per a pensar

O Camps o democràcia

Firmant el pacte per a que la seua ètica

s'impose definitivament

Hom m’ha reenviat els següents escrits. Els reproduïxc a continuació, perquè en semblen d'interès general. Espere que també siguen del vostre.

La primer tramesa a altres persones data del 2011/2/22, amb el tema escrit a la casella "assumpte": "Anem per bon camí... com els germans del Magreb".

Primer escrit:

Sembla que hi ha una conjunció de fets i persones que poden i demanen arribar a una manifestació del milió de persones demanant la dimissió de Camps el dissabte 26 de març. Queda temps per organitzar-ne una ben bona. El text del senyor Baixauli és bastant excitant en aquest sentit.

I després, caldrà obrir els ulls a la gent més propera que els te emmascarats amb la manipulació mediàtica del govern de Camps. Especialment cara a les properes eleccions autonòmiques. Aquest pot ser el moment! 

L'escriptor valencià Manuel Baixauli ha fet arribar aquest manifest personal. Que corri!! 

Segon escrit:

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb reocupació.

Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací.

En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb  dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt.

Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic. Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui  els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.

No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos.

Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen. En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.

Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

 Manuel Baixauli

Voldrà comprar-nos a tots?

Tu sense tu

        Fins ara, he parlat de tu, Carmeta, des de mi, des del que tu m’has donat, des del que significaves per a mi. I, també, des de la teua presència absent en les coses i persones. En justícia, però, hauria de centrar-me en tu des de tu: inquirir el que tu ets, indagar qui has sigut durant la teua preciosa existència, què volies fer, quins projectes tenies, què necessitaves, què t’il·lusionava, què esperaves, què et feia feliç, què et posava trista, què et feia sofrir, què et commovia, t’emocionava i feia vibrar les tendres fibres del teu cor.

        Ara em ve a la ment la incògnita del teu món particular. És ara que sofrisc per tu i solament per tu. Ara, quan mire els quadres que tenies penjats. Ara, quan veig les tasques mig acabades i sent el cor que havies posat en elles. Ara, quan recorde com desaves la roba, quins eren els vestits que t’agradaven, els llibres que llegies, els mobles que triaves, les reformes casolanes que projectaves, les cremes i perfums que usaves. Ara, quan recorde com sofries amb el sofriment dels altres, dels necessitats, dels captaires, dels malalts; com t’ocupaves, sofries i gaudies dels fills, dels nets, dels familiars, de les amistats, de mi…

        Ara, quan et sent a tu en tu, no en mi, i sofresc amb un dolor inexpressable la interrupció cruel de la teua vida, ocell que, volant feliç ocupat a realitzar una vida a mig fer, amb un tret ha sigut esborrat i ha restat brutalment extingit.

        Els projectes de futur, que omplien i desbordaven el teu cor, han sigut aniquilats per la ma cruel de la mort. Una mort, el record de la qual em rosega les entranyes.

        Qui ets tu, amigueta meua, la meua xiqueta, el tresor del meu cor? Què volies, què desitjaves, què esperaves? Em turmenta pensar que no aplegaré mai a saber-ho del tot, perquè has desaparegut per sempre. Has caigut en la negror del no res. Ets tu qui em fa sofrir, no sols perquè jo m’he quedat sense tu, sinó, perquè tu, sobre tot, tu: tu, amigueta meua, tu ja no ets i has deixat de ser tu!