El neoliberalisme global ens té ben agarrats

Ben agarrats, evidentment

Des que començà la crisi, la premsa ha esmentat moltes voltes els mercats com uns enemics que ens condicionen. Aquí al blog, també jo, alguna vegada, a propòsit del llibre “Imperio”, de Toni Negri i de l’escrit de Slavoj Zizêk, “La post-política”, capítol del llibre “En defensa de la intransigencia”. Recentment, a El País, també Gordon Brown, primer i, desprès, Carrillo. Tots parlen d’un nivell de poder superior als estats i als seus governs. Es tracta, per tant, d’un poder no controlat per aquests, propi de la globalització (si vols agafar algú que el té, s'esmuny com una anguila, se'n va a un territori més acollidor o a un paradís fiscal i ens deixa sense fondos, o, en fi, compra les complicitats necessàries i es fa l'amo). Hom el considera com l’espai lliure de tota llei, llevat de la del benefici i la del més fort: al més feble se’l menja el més fort, el qual, per tant, mana, mentre guanye.

Així, doncs, malgrat tot, contra el que acabem de dir (espai lliure de lleis) i hom diu habitualment, sí que hi hi ha una llei: la del més fort, la llei de la selva, que equival a la mancança de lleis. Per exemple, entre dues empreses, corporacions o el que siga, del mercat, només les següents possibilitats: o col·laboren i s’alien entre sí, o una absorbeix l’altra (o l'aniquila), o es destrueixen mútuament en benefici de terceres. Si per damunt d’elles hi ha algun poder, aquest és la llei i, gràcies a ella, altres empreses més fortes. Així, doncs, per aclarir-nos, direm que al món hi ha tres àmbits de poder:

a) En primer lloc, a sota, un (ara ja molt disminuït) que està ocupat pels estats i els seus governs. Després, per damunt d’ells i dirigint-los,

b) l’àmbit dels mercats (o del mercat), camp d’activitat de les empreses, corporacions, complexos d’empreses i d’inversors financers, per damunt dels quals i de les quals, en tercer lloc, figura

c) l’àmbit de l’esmentada llei que els i les regula: la de la competitivitat o supervivència mitjançant el benefici incrementat indefinidament. Aquesta llei està internalitzada a l’espai del mercat i forma part del cor de tota empresa, dominant-la. Aquella que no compleix la norma, desapareix. L’incompliment d'aquesta pot ésser degut a diverses possibles causes: errors, incompetència, accidents, catàstrofes naturals i artificials, sentiments humanitaris, respecte dels drets humans, etc. 

La llei del més fort

        Les entitats econòmiques que operen en l'àmbit dels mercats no són entitats estranyes, també estan entre nosaltres, dins i fora, nacionals i globals, entren i surten, unes conegudes i altres dissimulades. El poder de què disposen, gràcies a la llei del més fort, de llur imponderable riquesa i del guany de creixement indefinit, tampoc està fora del tot, gran part dels ciutadans el senten, l'admiren i el practicarien si pogueren. Les dites entitats es mouen amb velocitat vertiginosa d'aquí cap allà, de dins a fora i de fora a dins, comprant i invertint, deslocalitzant, castigant i premiant en cerca del màxim benefici.

        Els sentiments humanitaris, el respecte dels drets humans, el patriotisme, la transparència i l’ètica en les transaccions econòmiques, etc. poden, malgrat tot, afectar de manera positiva el comportament de les entitats econòmiques que operen en aquest nivell, en la mesura que impliquen beneficis creixents, perquè serveixen de publicitat i màrqueting. No importa l’autenticitat d’aquests sentiments i valors ètics, basta l’aparença, sempre que siguen productius. L’únic valor que tenen és econòmic: el benefici que produeixen.

Sentiments humanitaris

        Aquestes empreses, corporacions, entitats financeres, etc. inverteixen el capital de maneres molt diverses. En citaré algunes que semblen secundàries, però que són força rendibles a llarg termini: per tal d’educar la població conforme als seus interessos, compren periodistes i empreses periodístiques, compren científics, escriptors, poetes, novel·listes, jutges, partits, polítics, etc. Controlen publicacions, investigacions científiques i filosòfiques, universitats (p. e., el Procés de Bolonya),  films, institucions culturals, etc. Subvencionen equips d’especialistes (think tanks) que analitzen la realitat i propaguen les idees neoliberals, així com les estratègies i tàctiques a seguir. Més que prohibir, procuren que uns fracassen i altres reïsquen; uns siguen perseguits urgentment per la justícia (Garzón) i altres queden lliures, o les seues imputaciuons siguen tramitades amb parsimoniosa lentitud (Camps).

Tanc de pensament

Amb intenció publicitària, fan obres altruistes, subvencionen les religions, recolzen manifestacions religioses, espectacles de diversió popular, esdeveniments musicals, programes televisius populars.

Condicionen les polítiques dels governs de la manera que estem veient cada dia. Als estats que la passen magra per causa de la crisi i dels deutes que no poden satisfer, els presten capital a un interès ben alt, si no compleixen les seues exigències de retalls en despeses socials i privatitzacions d’empreses públiques, perquè aquí està una part del seu negoci. En canvi, els préstecs són més barats, si “hacen los deberes”, com repeteix, a l’estil mantra, el PP en Espanya. Per tal d’afavorir els inversors, les corporacions avaluadores de vegades avaluen a la baixa. És el cas de Moody’s, respecte a Portugal i Espanya.

   No creieu que algun dia la sobirania popular global hauria de sotmetre a la raó democràtica l’àmbit dels mercats i del poder suprem, dictatorial i selvàtic, de la globalització neocapitalista? Si ens n'adonàrem, ja hauríem fet el primer pas endavant.