diumenge, 27 de març del 2011

Variacions imaginàries sobre el tema anterior



        Imaginem que privatitzar és allò que ara priva o mola: empreses públiques, serveis públics, sanitat, educació… Imaginem que, si produeixen quatre perres, se les embutxaquen els nous propietaris, no nosaltres. Imaginem que la propietat privada està al servei dels  seus amos, no dels altres. Per tant, no al servei de la salut, de l’educació, de… Imaginem que prompte serà el torn de privatitzar la policia i l’exèrcit per tal de posar-los al servei del gran capital (creieu que cal imaginar-ho?). Imaginem que la propietat privada és la gran propietat privada, la qual devora progressivament les mitjanes i petites propietats. Imaginem que la intenció és que els rics dominen tots els racons de la societat, que s’apropien de tot, que el poble no posseïsca res en autèntica propietat. Imaginem que l’estat siga propietat privada, com en la monarquia i l’aristocràcia preconstitucional, quan no existia la sobirania popular. Imaginem que, així, les propietats que restaren serien petites propietats servils de les grans, que la gran majoria del poble pla seríem serfs, que les lleis les farien les grans empreses, les eleccions serien manipulades més fàcilment... com ja passa en USA (aquí no?). Imaginem que el cas Obama ha sigut un accident passatger que ja s’està corregint (com prompte es corregí el cas Zapatero). Imaginem que aquí també passa en forma de delinqüència gürteliana, que no es corregirà i que prompte serà legal per voluntat popular.

 “Cal destrossar tot el que és públic. Per a demostrar que no funciona”
  
        Imaginem que tot es fa en nom de la llibertat i del progrés! Un progrés que regressaria en lloc d’avançar. L’única diferència que hi hauria entre els serfs actuals i els antics seria el nombre de molles sobrants que caurien de la taula dels amos, un poc més ara que abans, sempre que no hi haguera crisi. Imaginem que les molles caurien com un do graciós dels senyors; no mai com un dret nostre.

       “Llibertat, llibertat, llibertat!” Imaginem que és el mot d’ordre popular, el crit, la consigna actual. Imaginem, però, que aquesta paraula encobreix moltes prohibicions, que és una paraula trampa. Que allò que persegueixen els que tant l’usen és anul·lar el missatge de més transcendència que en ella hi ha per a nosaltres. Que només hi queda, amagat, el sentit repressor i immoral: llibertat per a prohibir; llibertat per a incomplir la llei, per a defraudar Hisenda; llibertat per a enganyar; llibertat per a fer negocis il·legals; llibertat per a construir en indrets de valor ecològic (totes aquestes són llibertats que retallen les dels altres); llibertat per a imposar als altres les pròpies creences, els propis costums, els propis valors, i llibertat per a ignorar i reprimir els dels altres (altres races, altres religions); llibertat per a demonitzar la tolerància laica, sense la qual, imaginem, és impossible la igualtat (i, per tant, la llibertat genuïna). Imaginem que es tracta de la llibertat per al “todo vale”

        Imaginem que al cervell del poble no hi ha més que euros. Que pensa euros, ambiciona euros, somia euros. Que a euros es redueix la democràcia per a ell; a euros, la llibertat; a euros, la justícia; a euros, la cultura; a euros, la ciència; a euros, l’ètica. Euros, euros, euros, sempre euros. Imaginem que, com el rei mitològic Midas, el poble tot ho transforma en euros, no allò que toca, com aquell, sinó tot el que desitja i valora.


        Imaginem, doncs, que la humanitat valenciana, l’espanyola, l’europea, la mundial, tota, és un femer putrefacte. Un femer en el qual només progressen i es desenvolupen bé determinats organismes adaptats (milionaris i bastant nombre de polítics). Imaginem que bona cosa de descerebrats (perquè també podríem imaginar allò que Ciceró digué: “els necis abunden per tot arreu” -stultorum plena sunt omnia-, ja fa grapats i grapats d’anys, però no tants com necis. Imaginem-ho). Imaginem, repetisc, que bona cosa de descerebrats, no essent ni rics ni polítics amb poder, contribueixen al progrés d’aquests i a la pròpia desgràcia. Imaginem que en 2010, en plena crisi, les persones que posseïen euros per damunt de mil milions en guanyaren més que en 2009 i molts altres accediren a aquesta categoria multimilionària, mentre que milions de persones s’han quedat sense treball i sense bens. Imaginem, també, que aquesta fóra la finalitat de la crisi.

        Tot es fer homenatges a les víctimes del terrorisme d’Eta, imaginem, però, que quan un jutge vol esbrinar els crims terroristes del franquisme per a ajudar a llurs víctimes, el destitueixen i l’encausen judicialment. Imaginem que Eta, quan mata, converteix la víctima en innocent, amb independència de qui siga. Que els franquistes, en canvi, quan mataven, convertien la víctima en delinqüent, fóra qui fóra. Imaginem que, per això, els etarres són criminals i els franquistes persones honorables.

        Imaginem que no autoritzen Sortu, perquè prové de Batasuna (carall, quin olfacte!) i no del PP, que prové del franquisme; o del PSOE, que no sabem exactament d’on prové. També perquè no s’ha penedit amb dolor de contrició, només amb dolor d'atrició. Imaginem que si Sortu es presentara a les eleccions, el PP i el PSOE no es menjarien una rosca (o casi) al País Basc.

gatosyperros.net

        Imaginem, en fi, que ens aturem un moment i que ens tapem el nas, perquè tanta pudor ens produeix nàusees!