dilluns, 19 de desembre del 2016

L'estat contra Catalunya

                                                 WILAWEB

Una de les coses curioses que fa el règim és filtrar a la premsa afecta decisions que encara no s’han pres. Per això ens haurem de creure el que diu La Vanguardia: que dimarts els membres de la mesa de Parlament de Catalunya que pertanyen a Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot seran amenaçats d’inhabilitació pel Tribunal Constitucional espanyol. La decisió va un pas més enllà de l’intent d’inhabilitar la presidenta Forcadell: pretén que el parlament siga dirigit per Ciutadans i el PSC, malgrat que només sumen 41 diputats de 135. Concretament, el candidat de l’estat a presidir la cambra catalana és el diputat de Ciutadans José Maria Espejo Saavedra. Per tant, la gravetat del moment és evident.
L’atac directe que l’estat ha desfermat contra les institucions catalanes només l’explica la desesperació. Saben que, democràticament, tenen la batalla perduda. Aquests darrers cinc anys la solidesa de l’independentisme ha estat provada en ocasions innombrables i no els ha funcionat res. De primer, van voler identificar independentisme amb corrupció i van fracassar. Després van provar d’organitzar ‘un Ulster que te cagues’ i van fracassar. Van furgar en les divisions de l’independentisme per a trencar la unitat d’acció i van fracassar. Van promoure tot de campanyes de desinformació i desànim i van fracassar. Van inflar de diners grups, grupets i grupuscles, a veure si reeixien a crear alternatives creïbles, i van fracassar. Van mirar de ficar la por al cos de la gent dient que restaríem fora d’Europa i vagaríem per l’espai sideral i van fracassar. Van esperar que la gent es cansàs d’eixir al carrer i van fracassar.
Ara saben, a més, que s’encaren a un calendari tancat; és a dir, que, a tot estirar, al setembre la majoria independentista del parlament i el govern executaran el referèndum i, si es guanya, la desconnexió. I per tant ja no tenen temps de fer més invents. Ho han provat tot per fer fracassar l’independentisme i no hi ha cap indici que vaja de baixa, ans al contrari. A la desesperada, doncs, al règim només li falta atrevir-se a portar la repressió més enllà del límit que és tolerable en un règim democràtic.