Si hi ha més pobres que rics, per què els partits dels rics (PP) guanyen les eleccions i els dels pobres les perden?
PORCO MONDO!
Les anomenades classes populars (és a dir, que pertanyen majoritàriament al poble, les clases pobres de la societat) no són populars (no són estimades, volgudes i afavorides per les mateixes persones que les constitueixen, les persones pobres que pertanyen a elles). En les eleccions es comporten com classes privilegiades, a les quals voten. Tot passa com si es consideraren enemigues de sí mateixes. Els pobres de la societat pateixen una forta addicció. Són com drogadictes. S'injecten la droga de votar al PP, encara que sàpiguen els seus efectes nefasts.
Españolito que vienes al mundo te guarde Dios. El voto del pobre te va a helar el corazón.
Rajoy és la droga del pobre, a la qual aquest no pot renunciar. Se la injecta, el vota i així ens va.
La dificultat desperta el desig, diuen. Cal, però, fer "distinguos", segons què i com. Per exemple: el cas d'un poble caigut en la misèria per la política del PP i que, malgrat això, dóna en les eleccions la victòria a aquest PP, responsable de les seues difficultats econòmiques. Caldria analitzar per què el poble castigat vota al castigador, com l'ase que pega guitzes a un agulló (a cada guitza, un ferida dolorosa i sanguinolenta). Està clar que en aquest exemple les dificultats més o menys doloroses no desperten el desig d'acabar amb elles per la via correcta. Voten al ric, al ric que és fa ric fent-los pobres. Si més no, són l'esquer d'uns eixelebrats que desperten el desig de la pròpia destrucció tot sotmetent-se voluntàriament a l'explotació dels senyorets.
"Según parece, la trama Gürtel ocultó a Hacienda ganancias por más de 50 millones de euros y eso solo pudo hacerlo en estrecha connivencia con el PP, al que los jueces conceptúan como una asociación de presuntos malhechores. No es que en los demás países europeos no puedan producirse estos desmanes. Estos y otros mayores. Lo que sí sucedería en esos países es que el gobierno del partido responsable y, según parece beneficiario, de esos presuntos delitos no duraría veinticuatro horas. Aquí, en cambio, se presenta de nuevo a las elecciones."
.jpg)
 |
El "descojone" |
1 comentari:
La lluita de classes ha desaparegut de les anàlisis politiques i també de la consciència dels més pobres. Els rics crec que la conserven tota, la consciència de perpetuar els privilegis.
La precarietat dels treballadors en salaris i protecció social els converteix a hores d’ara en una classe social més feble i escassament reivindicativa, amb sindicats en gran part responsables de l’acomodació dels assalariats.
I el futur no és a millor. Les noves tecnologies de la informació i la comunicació fan realitat un món on el treball humà és i serà prescindible; un progrés tecnològic més radical encara que la revolució industrial del XIX, ens du a una societat d’ociosos de la qual es parlava als anys 70 de manera positiva com una societat on les persones tenen temps de gaudir de la cultura, de les relacions humanes, de realitzar-se. Quanta ingenuïtat!
Ens trobem però que el capitalisme és el capitalisme i perviu si fa guanyar diners als que ja en tenen; i si en el capitalisme industrial, els guanys resultaven de la plusvàlua de l’explotació obrera, en el capitalisme financer global això només és en part veritat (sobre tot als països en desenvolupament o sobreexplotats) perquè l’acumulació més bèstia de capital es produeix amb la lliure circulació de capitals -tinguen l’origen que tinguen- i en roda contínua en la ruleta de la borsa i l’especulació. Les persones i el medi importen poc o gens segons es mire.
El capital financer mana i mana sobre els polítics dels països no democràtics (curiosament acabe de llegir que hui en dia hi ha més democràcies al món que mai en la història: http://www.vilaweb.cat/noticies/nou-grafiques-sorprenents-sobre-el-mon-i-3-hi-ha-mes-democracies-que-mai/; també el capital dicta la política de les democràcies de més o menys llarga tradició.
No cregam però que en democràcia són més lacais els partits conservadors i neoliberals que la socialdemocràcia tradicional: en Alemanya, els socialistes governen amb la Merkel (un dels arguments del PP per a fer “doblar” al PSOE) i a França, Valls ha imposat sense consens una reforma laboral a l’estil de l’espanyola.
A propòsit dels socialistes francesos, l’antropòleg i historiador Emmanuel Todd afirma en “Sociologie d’une crise religieuse. Qui est Charlie?” que el Partit socialista ha esdevingut tal volta, més insensible, més dur amb els dèbils que no ho era, la dreta conservadora servint-se la caritat o si voleu, del catolicisme social.
Podem recordar ací com la primera reforma laboral de Zapatero va degradar la situació dels treballadors i com la reforma constitucional prioritzant el dèficit a costa de les condicions de vida dels ciutadans, va ser igualment iniciativa del PSOE en el govern, tot i que assumida, jo diria que “patriòticament”, pels del PP.
Perquè doncs votar els “capatassos”, podent votar els “amos”?
Per últim i per a acabar amb un exabrupte poc reflexiu però vívid, vos confessaré que el Rajoy em recorda com més va, a “Paca la culona”!
Publica un comentari a l'entrada