divendres, 5 d’agost del 2016

El somni


 



                                                        Oliva

Ahir vaig tindre un somni que em va deixar estupefacte. Vivia en l'Oliva del passat. Els nobles comtes de Centelles i Riusec s'allotjaven al palau. Tot, al poble i rodalies, estava com avui, però vivíem sota el domini d'eixos senyors, en els quals confiavem i als que volíem i respectavem ("Qué bo que és el senyor comte, quan que sap. Si ens portem bé, ens farà rics").


En el terme hi havia horts de tarongers. I les taronges, com ara, anaven de mal en pitjor. El senyor Comte va decidir portar el gas a Eivissa, on tenia interessos hotelers. Per això va traçar una línia per on devia anar la conducció i, en la part que passava pel terme d'Oliva, va fer arrabassar tots els horts que molestaven (com les taronges no valien res...). La gent comentava: "Si el gas ve d'Argèlia, per què no el porta directament d'allà amb una canonada que unesca Magreb i Eivissa? És un trajecte més curt: els pirates berebers surten d'allí i ràpidament arriben a les nostres platges. Tindrà alguna fàbrica de gas terra endins? ("Qué bo que és el senyor Comte! Quant sabut és! Si ens portem bé ens farà rics")".



                                                     Santaneta


Les taronges anaven barates, però els supermercats dels senyor Comte les venien bén cares. I, damunt, n'importava de països bàrbars i infidels ("Què bo que és el senyor Comte, quan sabut és! Si ens portem bé, ens farà rics").


El senyor Comte decidí fer línies d'alta tensió per a que les seues llanternes il·luminassen les barraques construïdes més al sud. Aquestes línies podien perjudicar la nostra salut en un futur pròxim. Per això alguns es van atrevir a protestar. Però només alguns ("Què bo que és el senyor Comte, quan sabut és! Si ens portem bé, ens farà rics").


La calçada passava, com ara, per dins del poble. I un munt de carruatges, de cavallers, de vianants, de gossos i de gats s'atropellaven per ella fent un soroll i una polseguera que no ens deixava respirar. Li demanaren que fera una altra calçada de circumvalació i, mentres tant, alliberara del pagament la gran calçada que deiem autopista. Però responia que els seus negocis anaven mal i no podia prescindir del tribut de pas ("Què bo que és el senyor Comte, quan sabut és! Si ens portem bé ens farà rics").


En el període anterior ens havien llevat el tren Carcaixen-Dénia i, en el període actual, el senyor Comte havia portat fins a Gandia un de via ampla. No va voler que aplegara a Oliva (seria pels ingressos que li venien de les tartanes de línia?). Alguns poc agraïts remugaven que volia orientar el turisme cap a la costa de Gandia, on estava construint grans i nombroses barraques. Sempre tenia excuses per no portar-nos el tren. Desprès estaven els tributs de pas que aportava la gran calçada, denominada autopista. Un dia, per açò i un altre, per allò, el cas és que el tren no arribava mai. I nosaltres sempre dilapidant temps i diners en desplaçar-nos cap a València ("Què bo que és el senyor Comte, quan sabut que és! Si ens portem bé, ens farà rics".)


El que sí que era estrany era que la conducció del gas, les línies d'alta tensió i altres mampreses per l'estil, eren projectades i fetes de seguida, mentres que el tren i la circumval·lació trigaven i trigaven i no arribaven mai.


Per aquell temps havia escomençat una crisi econòmica que tenia l'origen a les colònies d'Amèrica (no sé si les nostres o les de la Pèrfida Albión). Allà, es deia (cosa rara i incomprensible) que els banquers havien fet negocis amb els fematers o amb els amos dels abocadors. O, pot-ser, les accions s'havien fet pudentes? No ho sé ben bé. El que era cert és que havien fet fallida i s'havien enfonsat. Tant, que els bancs d'ací s'havien contaminat (no sé per qué) i havien deixat de donar prèstecs per a la construcció de les barraques de la platja. Com que l'amo dels bancs era el senyor Comte, la gent estava sufocada, però repetia: "Qué bo que és el senyor Comte, quan sabut que és! Si ens portem bé, ens farà rics".


En això, em vaig despertar bastant desconcertat. Al meu voltant casi tot era igual que al somni. Només faltava el senyor comte. El palau, venut i enderrocat, eren cases de veïns. No teniem tren. La calçada atravessava el poble. La gran (la coneguda pel nom d'autopista) passava per fora i costava un grapat d'euros circular per ella. Els horts de tarongers dormien secs i abandonats. Ara bé, nosaltres, de simples súbdits, haviem ascendit a ciutadans amb capacitat d'elegir i ser elegits... Però..., malgrat tot, la riquesa no era una qualitat que predominara en el poble...


Això sí, cada dia es veien més forasters i forasteres, estrangers i estrangeres, pels carrers i per la platja, sobre tot en l'estiu... 





El Palau






Els horts


2 comentaris:

Pura Peiró Bertomeu ha dit...

El teu somni, Miquel és el somni d'alguns, pocs; tu tens el mèrit d'haver-nos el contat.
Hui precisament, he fet un café amb una mare jove per a contar-mos els somnis que un dia i l'altre tenim. El seu comentari: "És perquè no volen canviar". Inapelable i sense èmfasi.

Pura Peiró Bertomeu ha dit...

Qui són, els que no volen canviar?
No som tots de la situació?
La inèrcia, el temor, la incertesa no ens fan inermes?
El somni de canvi, de millorar, de ser tots desvelats i feliços potser dura uns instants comparat amb els dies, setmanes, els anys velats, conformats, homes i dones automàtics: "Qué bo que és el senyor comte, quan que sap. Si ens portem bé, ens farà rics"