Quan vaig començar a buscar el "pensament" que dirigiria l'escrit de la setmana, em vaig veure temptat, reclamat (què sé jo? diguem-li torturat?) per una excessiva abundància de problemes complexos que m'incitaven, tots a l'hora, i em deixaven sense alè: 1) que si ens interessa la nova iniciativa paneuropea proposta per Varoufakis de crear una xarxa de ciutats rebels contra l'austeritat neoliberal dels amos de la UE, a saber: la CE -Comissió Europea-, el BCE - el Banc Central Europeu- i el FMI -Fons Monetari Internacional-; 2) que si caldria analitzar els problemes que planteja la microbiòtica en el ser humà cara a l'alimentació i el modus vivendi natural o naturista...; 3) que si les màquines intel·ligents, pronosticades per al futur, podrien acabar amb la humanitat...; 4) que si els forasters, naturals d'altres parts d'Espanya, que viuen i treballen en autonomies no castellano-parlants (com Galícia, País Basc, Catalunya, València) són com els serfs de la gleva medievals, perquè els obliguen a aprendre i parlar l'idioma de la terra sobre la qual treballen...; 5) que si el fet que el PSOE no vulga pactar amb PODEMOS (mentre aquest partit mantinga en el seu programa el referèndum català sobre la independència) és una excusa, en la qual coincideix amb les dretes, per tal d'evitar un govern d'esquerres, o per la por "de que se rompa Espanya", trencadissa que és ella, sempre a punt de trencar-se, com els nens i nenes que corren, boten i es trenquen les cames, ..., o com les cadires velles, que quan t'hi asseus... plof! et trobes amb el cul en terra,... o com els gots de vidre que es trenquen quan vesses dins d'ells llet massa calenta... Cal no oblidar que el PSOE va decidir un dia convertir-se en un partit neoliberal seguint l'exemple del laborista anglés Toni Blair, de funesta memòria.
Confesse que em sent incapaç d'abordar qualsevol d'aquests problemes d'una manera digna i competent. Menys encara, tots a l'hora. Hem referiré a alguns:
1) Pel que fa a la proposta de Varufaquis, la meua positura és simple. Revoltar-nos tots a una contra l'austeritat neoliberal. Ja és hora de que es resolga el problema de la crisi sense descarregar tot el pes de la solució sobre les magres espatlles dels que més pobres són i menys responsabilitat tenen pel que fa a la situació econòmica on hem anat a parar.
3) Pel que fa a la idea que les màquines intel·ligents, pronosticades per al futur, podrien acabar amb la humanitat, he de dir que em sembla una idea encertada. Perquè les investigacions que hauran de ser necessàries per tal d'arribar a l'esmentat invent requereixen un enorme cost de personal, de temps i de material que no pot portar-se a cap sense un gran capital, gran capital del qual solament disposen els grans capitalistes que estan imbuïts pels principis neoliberals, el més important dels quals és el rendiment econòmic per damunt de tot. Això em fa pensar que la màquina en qüestió sols es posarà en marxa si és útil per als interessos dels inversors: crear riquesa per a ells en primer lloc i deixar a banda valors morals, supervivències humanitàries, controls climàtics, etc. Oblidem-nos, doncs, en el cas de l'esmentada màquina, de solucions al canvi climàtic, de solucions a problemes ecològics, de solucions que impliquen millores humanitàries, etc. Considere, doncs, que les possibles màquines intel·ligents futures poden conduir, en un temps no massa llarg, a la destrucció de la humanitat, cosa que ja sospiten alguns respecte al tractat interoceànic conegut per les sigles TTIP. No és una possibilitat trivial.
4) Pel que fa a allò de nomenar "serfs de la gleva" als que, originaris d'altres autonomies, estan obligats a aprendre l'idioma de l'autonomia, en la que estan vivint, estudiant o treballant, és tan ridicul i fora de lloc que no hauria de merèixer cap comentari. No obstant, afegiré aquest: aprendre i parlar la llengua del país on hom treballa (o simplement hom viu) no és una servitud, sinó un respecte a les persones, éssers humans amb les quals hom conviu i un enriquiment socio-cultural, tant personal com social. Si hom ignora llur idioma, hom els obliga a parlar el del visitant i recloure el seu en sa casa, mentre que els visitants, immigrants, refugiats, etc. sempre tindrem (o tindran) la nostra terra (o llur terra), quan hi tornem, on parlarem (o parlaran) tranquilament la nostra (o llur) llengua. Si no respectem la llengua d'aquells o aquelles que ens hostatgen, podríem trobar-nos en aquella situació que va donar lloc a l'antic refrany valencià: "forasters vindran que de casa ens trauran". És una qüestió d'urbanitat, cortesia i civisme, a més d'un deure respectar els costums i la llengua dels naturals de la terra on vivim. No anem a colonitzar un grup social, sinó a aprendre noves formes de vida i noves formes d'expressió al temps que ells ens ajuden a viure i aprenen les nostres. El foraster que aprén la llengua del país que visita amplia el seu horitzó. Una llengua apresa i practicada enriquix els coneixements i les capacitats intel·lectuals de qui la practica. Amb la llengua s'aprén noves formes de viure i noves capacitats per comprendre el món. Una llengua és una gran porta oberta al món, un món que ignoràvem quan no la coneixíem.
Etcétera..., etcétera..., etcétera.
4) Pel que fa a allò de nomenar "serfs de la gleva" als que, originaris d'altres autonomies, estan obligats a aprendre l'idioma de l'autonomia, en la que estan vivint, estudiant o treballant, és tan ridicul i fora de lloc que no hauria de merèixer cap comentari. No obstant, afegiré aquest: aprendre i parlar la llengua del país on hom treballa (o simplement hom viu) no és una servitud, sinó un respecte a les persones, éssers humans amb les quals hom conviu i un enriquiment socio-cultural, tant personal com social. Si hom ignora llur idioma, hom els obliga a parlar el del visitant i recloure el seu en sa casa, mentre que els visitants, immigrants, refugiats, etc. sempre tindrem (o tindran) la nostra terra (o llur terra), quan hi tornem, on parlarem (o parlaran) tranquilament la nostra (o llur) llengua. Si no respectem la llengua d'aquells o aquelles que ens hostatgen, podríem trobar-nos en aquella situació que va donar lloc a l'antic refrany valencià: "forasters vindran que de casa ens trauran". És una qüestió d'urbanitat, cortesia i civisme, a més d'un deure respectar els costums i la llengua dels naturals de la terra on vivim. No anem a colonitzar un grup social, sinó a aprendre noves formes de vida i noves formes d'expressió al temps que ells ens ajuden a viure i aprenen les nostres. El foraster que aprén la llengua del país que visita amplia el seu horitzó. Una llengua apresa i practicada enriquix els coneixements i les capacitats intel·lectuals de qui la practica. Amb la llengua s'aprén noves formes de viure i noves capacitats per comprendre el món. Una llengua és una gran porta oberta al món, un món que ignoràvem quan no la coneixíem.
Etcétera..., etcétera..., etcétera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada