En el núm. 3 de la revista, "La maleta de Portbou" (de humanidades y de economía), dirigida per Josep Ramoneda, al capítol titulat: "La deuda y la culpa", figuren 4 articles. El primer és un escrit, publicat l'any 1921, de Walter Benjamin, assagista i filòsof alemany (1892-1940), titulat "El capitalismo como religión". Hi diu que el capitalisme exigeix als seus creients, com fan les religions, internalitzar un sentiment de culpa pels deutes no satisfets. Afegeix que la Reforma no va facilitar el sorgiment del capitalisme, com alguns pensaven, sinó més encara: es transformà en ell. I afirma que tant el capitalisme com la religió es basen en el deute/culpa ("Schuld" en alemany).
La filòsofa italiana, Elettra Stimilli, diu en el seu article: "Culpa y sacrificios", que la crisi, produïda pels processos productius financers, és constitutiva del capitalisme. Estem, sense cap dubte, en una economia de l'endeutament amb resonàncies culpables. Per això podem parlar de les similituds entre economia i religió, ja que tant l'una com l'altra es basen en l'endeutament i la culpa, que atènyen a tots.
La crisi actual es caracteritza en allò de no poder adquirir préstecs per a produir ni per a consumir. Si no és consumeix, no es produeix; si no és produeix, no hi ha jornals ni sous per a poder consumir i no hi ha estalvis, ni targetes de crèdit ni compra d'accions ni de títols.
Necessitem consumir, perquè necessitem viure. El consum satisfà les necessitats. Però el capitalisme necessita quelcom més per a poder créixer. Si no creix, incompleix la regla d'or del neoliberalisme. El consum, doncs, no ha de servir per aplacar les necessitats, sinó per a augmentar-les. El deute/culpa capitalista no pretén ser satisfet, sinó ser augmentat. Per això, satisfem les necessitats creant-ne de noves, per les quals ens endeutem (deute/culpa). I, així, tot augmenta en progressió aritmètica o geomètrica indefinidament com un sacrifici religiós en l'altar del capitalisme neoliberal. Fins que la bombolla explota. I torna a començar el cercle viciós. Ens obsessionem per augmentar els beneficis. Ens obsessionem per augmentar el consum (aparells electrònics, restaurants, cotxes, comoditats, segones residències). Som insaciables, perquè eixe és l'imperatiu del neoliberalisme capitalista que s'ha apoderat religiosament de les nostres ments i dels nostres cors. Així es com paguem el deute/culpa. El deute crida al deute; la culpa crida a la culpa. Anem amb la llengua fora, sempre culpables i mai satisfets, perquè l'única satisfacció que tenim és augmentar la insatisfació, l'única forma d'acabar amb la culpa és caure en una altra més grossa. L'únic deute satisfet és un altre més gran. El capitalisme és "el conte de no mai acabar". Un consum que en lloc d'aplacar els desitjos, els estimula. Els objectes produïts tenen el poder de fomentar compulsivament la demanda. L'objectiu que busca el capitalisme és assolir un buit que siga impossible d'omplir.
En canvi, segons ens fa reflexionar Elettra Stimilli, l'economia cristiana pot ser diferent. No és, però, una economia habitualment practicada pels cristians. Ja hem llegit el que diu Benjamin: el cristianisme s'ha transformat en capitalisme. Però en el cristianisme hi ha principis que ens podrien servir per a transformar el capitalisme. Un capitalisme cristià, prou desconegut pels cristians de tots els nivells, i no un cristianisme capitalista com estem acostumats a veure.
El deute/culpa cristià no necessita aplacar a déu fent sacrificis propis o aliens: es condona amb l'ajuda de la gràcia divina i aprenent a dominar-se u mateix. Perque déu ja està satisfet amb el sacrifici del seu fill. L'economia cristiana, diu Elettra Stimilli, produeix i progressa amb el control personal de sí: la vella ascètica cristiana.
El deute capitalista neoliberal se salda augmentant-lo indefinidament. El deute/culpa cristià, en canvi, se salda posant límits als desitjos i reduint el consum a allò necessari amb l'ajuda de la gràcia de déu. El cristià no fa sacrificis per aplacar a déu (a déu ja l'ha aplacat el sacrifici del seu fill), sinó per reduir les necessitats innecessàries (saldar el deute/culpa). El cristià no compra favors de déu ni dels sants, ni dels polítics, ni dels capitalistes benestants, amb misses, almoines, rosaris, regals, o altres tipus de favors, etc., per tal d'augmentar el consum (el deute/pecat). El cristià salda el deute/pecat amb el domini de sí en companyia de tots, a l'aire lliure, no solament en convents o monestirs. Aquesta seria la inversió en una economia cristiana. I no oblidem que "vivir por encima de nuestras posibilidades" és el primer imperatiu neoliberal.
Tant de bo que prompte el capitalisme es faça cristià i el cristianisme deixe de ser capitalista. Tant de bo que els partits capitalistes i neoliberals no siguen els preferits dels cristians. Tant de bo que un dia l'economia del món no perseguisca augmentar les necessitats, sinó disminuir-les. Tant de bo que un dia les autoritats eclessiàstiques adopten la teologia de l'alliberament i abandonen la de la submissió neoliberal que potencia el creixement indefinit del deute/culpa.
El deute/culpa cristià no necessita aplacar a déu fent sacrificis propis o aliens: es condona amb l'ajuda de la gràcia divina i aprenent a dominar-se u mateix. Perque déu ja està satisfet amb el sacrifici del seu fill. L'economia cristiana, diu Elettra Stimilli, produeix i progressa amb el control personal de sí: la vella ascètica cristiana.
El deute capitalista neoliberal se salda augmentant-lo indefinidament. El deute/culpa cristià, en canvi, se salda posant límits als desitjos i reduint el consum a allò necessari amb l'ajuda de la gràcia de déu. El cristià no fa sacrificis per aplacar a déu (a déu ja l'ha aplacat el sacrifici del seu fill), sinó per reduir les necessitats innecessàries (saldar el deute/culpa). El cristià no compra favors de déu ni dels sants, ni dels polítics, ni dels capitalistes benestants, amb misses, almoines, rosaris, regals, o altres tipus de favors, etc., per tal d'augmentar el consum (el deute/pecat). El cristià salda el deute/pecat amb el domini de sí en companyia de tots, a l'aire lliure, no solament en convents o monestirs. Aquesta seria la inversió en una economia cristiana. I no oblidem que "vivir por encima de nuestras posibilidades" és el primer imperatiu neoliberal.
Tant de bo que prompte el capitalisme es faça cristià i el cristianisme deixe de ser capitalista. Tant de bo que els partits capitalistes i neoliberals no siguen els preferits dels cristians. Tant de bo que un dia l'economia del món no perseguisca augmentar les necessitats, sinó disminuir-les. Tant de bo que un dia les autoritats eclessiàstiques adopten la teologia de l'alliberament i abandonen la de la submissió neoliberal que potencia el creixement indefinit del deute/culpa.
1 comentari:
Es complicado en una crisis de envergadura con el bipartidismo aposentado y los dos partidos en la mas dura descalificación resolver esta situación,intentando por todos los medios que sea de manera no violenta.Son muchos los pasos a dar y difíciles de conseguir con una ciudadanía frustrada , adocenada y asustada por todos los estamentos que manejan el poder hoy en dia.Lo que está claro es que el NEOLIBERALISMO es el que nos inició en el problema,luego por sentido común se debería de desmontar.Para eso tenemos que pensar que lo que mas ha conseguido y mas se nota en nuestra situación es la PERDIDA DE LA SOBERANIA NACIONAL.Con el señuelo de la moneda única el poder se traslada hacia los elementos financieros y de mercados que son contrarios en esencia a todo lo que sea democracia y tenemos el contrasentido de que las democracias están gobernadas por sus enemigos.Es el clasico pais de ratones gobernados por gatos.Para mí el error que han cometido con mantener esta situación de privilegios en las élites,es que están desmembrando a la clase media que es la unica que puede permitir la existencia de financieros y mercados.Nos revierten a la edad media en la que existen los nobles y el clero por un lado y los adscritos a la gleba o pueblo llano en el otro.En esa época ya surgió con fuerza terrible la burguesía(clase media) que se impuso y trajo el progreso.Ahora si se descuidan se cargan a la clase media para encumbrase ellos solos,pero creo que unos sin los otros la sociedad no es factible,pierde fuerza y entidad y estaremos sujetos a las naciones emergentes que nos tragarán.Por eso es tan necesaria la soberanía nacional que promueva el sentido de identidad y pertenecia a un pais en contra de la postura globalizadora que potencia lo contrario:unas elites,sean de los paises que sean dominando a una masa de gente desclasada y sin sentido de la identidad.
Esto es muy largo y se podrian escribir multitud de libros al respecto ,pero si queremos resurgir tenemos que tener unos cimientos identitarios muy sólidos y coherentes con la unica condición plausible para el pueblo,que es que todos los recursos y leyes esten para servirlo,no para mandarlo.
Por ahí es por donde veo que la unica posibilidad de las izquierdas(PSOE,Iu,etc) es unir fuerzas ,no contra otras personas sino contra el sistema NEOLIBERAL y sus consecuencias mas que experimentadas.Es necesario pues,una identidad solida de izquierdas,basada en programas contrarios a todo tipo de especulación(la cual se debe de marginar o gravar a nivel de impuestos de tal manera que no sea rentable) al fin y al cabo la inmensa mayoria del pueblo y sus necesidades es izquierda y es la que produce y gasta,pero necesita urgentemente de poder no solo politico sino sobre todo economico,lo cual es factible perfectamente con las nacionalizaciones,el dominio de los recursos estrategicos y un funcionariado universitario para hacer efectivo todo el entramado de acciones de gobierno con leyes claras y decisorias al servicio de todos los ciudadanos sin privilegios de clase.Ahi entra por supuesto la EDUCACION en el libre pensamiento y los valores democraticos de todo tipo de actuación ,sobre todo en el gobierno,el cual no dependerá nunca del amiguismo y asesorias que hoy predomina, porque el funcionariado es el que debe de cubrir todas las facetas del gobierno de un estado.
Debo de parar porque esto es larguisimo y de hecho puede y debe de suscitar muchas preguntas ,pero creo que la idea es bastante clara y se tendria que inventar un nuevo movimiento que desbancara a todos los ismos(capitalismo,comunismo,liberalismo,etc) yo tengo un nombre para esto y que puede entenderse,se deberia inventar el HUMANITALISMO que contemplara la utopia hoy por hoy de buscar que todos los recursos estuvieran en función de satisfacer las necesidades de todos los pueblos,abandonando o sustituyendo el llamado CRECIMIENTO (motor actual) por ESTABILIZAR pueblos en sus territorios y EXPANDIR los logros en derechos humanos y sociales por todos los pueblos.
Publica un comentari a l'entrada