Nacionalisme i privatització

       “El que està passant a Espanya, amb la reducció de la despesa social en sanitat, educació i pensions (entre altres), és l'intent d'expandir el sector privat en pensions i sanitat. En aquests dos últims sectors, per exemple, les asseguradores privades, dependents de la banca, estan beneficiant-se de les retallades realitzades en aquests àmbits. Aquesta és la realitat ignorada en els mitjans de major difusió del país” (Vicenç Navarro: “por qué lo que ocurre en la Eurozona es indignante”, http://www.vnavarro.org/?p=6557).

Les asseguradores privades, que depenen de la banca, depenen, per això, del capital financer neoliberal. Aquest capital és conegut amb el nom de “Els mercats”, terme que últimament ens afeixuga i aclapara l’ànim. “Els mercats”, com ja sabem, dicten la política que han de fer els governs, els quals, a les seues ordres, es limiten a ser-ne els canals de transmissió.

      Estant així les coses, he arribat a qüestionar-me com un partit nacionalista, ja siga espanyolista com el PP o el PSOE, ja siga catalanista com CIU, o basquista com el PNV defensen i executen (quan governen) programes privatitzadors. Què és un país sense el domini d’un territori, sense la propietat pública d’uns bens materials, sense la capacitat ciutadana de decidir (car els amos són qui decideixen)? Què és un país que lliurement s’ha venut tot sencer: territori, bens materials i llibertat de decidir? Ja va dir J. J. Rousseau que si l’home renuncia a la llibertat renuncia a la seua qualitat d’home, i torna així a la condició d’animal. L’home i la dona són humans per la llibertat, la qual els és tan essencial que resulta contradictori emprar la llibertat per a renunciar a la llibertat. No som lliures d’elegir l’esclavitud, no som lliures d’elegir la dictadura. Qui actua així, pensa Rousseau, esdevé un animal. Si un país es ven, si un país es lliura a un altre, en aquest moment ha capitulat, s’ha sotmès, s’ha rendit voluntàriament; 

Henri Rousseau

aleshores aquest país deixa de ser un país, deixa de ser una nació i es converteix en una regió, com un nínxol ecològic o un territori animal marcat per secrecions orgàniques externes dels seus habitants. A la llarga perdrà els costums, perdrà la llengua. Li passarà com als lloros, que acaben parlant la llengua dels amos. Què es un nacionalista privatitzador del seu país? Una contradicció terminològica: o no és nacionalista o no és privatitzador, o en tot cas és privatitzadior d’un altre país. Aquesta darrera possibilitat té un altre nom: imperialista. Encara hi ha una altra possibilitat per a no caure en la contradicció: que l’esmentat nacionalista privatitzara el seu país perquè professara secretament el nacionalisme de l’imperi de "l’u per cent" de la població (1).

    Per a què un pacte fiscal entre el govern privatitzador de Madrid i el privatitzador de Catalunya, si els mercats que operen a Madrid són els mercats que operen a Catalunya, si "l’u per cent" espanyol és "l’u per cent" català, "l’u per cent" europeu, "l’u per cent" del món; si tot queda en casa, en la casa de "l’u per cent", no en la casa de la nació?

Quin sentit té reclamar el dret de decidir, si ho hem lliurat tot al poder dels mercats per a que aquests decidisquen per nosaltres a través del govern que siga? Per què volem el dret de decidir si prèviament hem decidit no decidir? Quan retallem i privatitzem la salut, quan retallem i privatitzem l’educació, és "l’u per cent" qui decideix si hem d’estar malalts o sans, si hem de rebre alguna educació, i quina, o cap, o qui ha de treballar i qui no, etc.

J. Escurra

El món actual, privatitzant, privatitzant, marxa irremissiblement cap a un imperi universal, l’imperi dels mercats, l’imperi del capital financer; un poder que està per tot arreu i en cap part concreta, com l’aigua de pluja en un camp de cultiu quan ha fet saó (les males herbes creixen luxuriosament fins que són desbrossades per la rella). Resideix en els bancs, en els nuclis de convergència dels capitals financers, en el FMI, en el BM, en el G20, la OCDE, en Wall Street i en el cervell esclau dels habitants voluntàriament sotmesos.

Si no ens alliberem prompte d’aquest poder, el final està clar: dictadura universal, representada en la UE per la senyora Merkel, la qual dicta les ordres (aquelles que li dicten els poders financers) a les gallines ajocades a sota d’ella en el galliner europeu, tot seguint la jerarquia del nou ordre neoliberal: les gallines de dalt embruten les gallines de baix. I mut.

Gràcies a Mari-Carme Girau, que, en trametre'm aquesta imatge, em va suggerir la idea del present escrit.

(1) Segons el premi Nobel d’economia, J. Stiglitz, l’1% de la població nordamericana rep el 40% dels ingressos, percentatge que no roman quiet, progressa. Per tant al 99% de la població restant només li queda el 60% o menys. Això, als EUA, el país més ric del món. Com estarà la cosa en Espanya? I al tercer món? I en el futur neoliberal que s'albira?