dimecres, 21 de desembre del 2011

Brassens i el discurs de Rajoy




                              Quand Rajoy dégrafait son corsage
                              Pour donner la gougoutte à son chat
                              Tous les gars, tous les gars du village
                                    Etaient là, la la la la la la
                                    Etaient là, la la la la la
                              Et Rajoy qu'était simple et très sage
                              Présumait qu'c'était pour voir son chat
                              Qu'tous les gars, tous les gars du village
                                    Etaient là, la la la la la la
                                    Etaient là, la la la la la




          Jo pensava que  Rajoy mostraria en el discurs d'investidura la seua pitralera programàtica, però, ai las!, sembla que  no pot fer miracles, contra el que ens havia promès. Per això no gosà manifestar els projectes que té, per no espantar el personal. S'ha limitat  a mostrar, una vegada més, les bones intencions, si bé ens ha pegat alguns colpets per a que anem acostumat-nos, com masoques que som, a allò que ens espera. Jo tenia preparada la cançó de Brassens sobre Margot pensant que, per fí, ens ensenyaria la sinada. Havia oblidat que al fons de l'abisme es pot aplegar de dues maneres: de colp o progressivament. Caure-hi de colp és una topetada massa forta, difícil de resistir. Però anar-hi caient de mica en mica és més suportable per a una majoria que sembla  ximple, desinformada i masoca. Açò mateix haurà pensat Rajoy.

       De  tota  manera  el contingut  del  discurs té un significat profund bastant esglaiador. Tot allò bo i agradable que ens podia dir sense esglaiar-nos, ja ens ho ha dit. Ara resta allò desagradable. No ens dirà res més de bo. Si n'hi haguera, ja ens ho hauria fet saber. Tot el que anirà dient-nos desprès, i anirà posant en pràctica quan s'escaiga, ens esborronarà i ens deixarà agònics, segur.

        Ens ha promès  reduir  la despesa  pública, així com genèriques  reformes estructurals. Està clar que les reformes  no es faran per a augmentar els gastos, sinó per a reduir-los. És previsible, doncs, que empitjoraran la situació. No ha dit, per tant, quines seran eixes reformes. Si n'ha esmentat algunes, d'aquestes no ha dit res en concret. Perilla, així, el sistema de pensions, els avantatges laborals assolits fins ara, l'ensenyament públic, les televisions autonòmiques... Caldrà, doncs, prendre vàlium per a suportar el que ens caurà damunt. Amb 16 anys de govern absolut al País Valencià un cervell evolucionat sap ben bé de què són capaços els peperos alabats per Rajoy.


                                    



          Com  hem pogut assabentar-nos pel telediari, un  ministre  alemany ha assegurat que allò que importa més que res és ser competitius. Ara bé, pense jo, l'única forma que sap el neoliberalisme de ser competitius  és usar l'obrer com una mercaderia barata d'usar i tirar. El cervell on s'arrela aquest sistema no dóna per a més, perquè és un cervell arcaic, l'anomenat cervell reptilià que regeix el comportament instintiu de supervivència, sense sentiments i sense previsions de futur, que tenien els rèptils ja fa milers d'anys, dels quals per evolució ha sorgit la humanitat. 




         Si hom necessita vèncer les empreses de la competència, si hom veu útil llançar a la mort, a la fam, a les malalties milions de persones, hom fa el que siga, caiga qui caiga, sense sentiments humans ni previsió de futur (no hi ha moral, no hi ha política, no hi ha compasió; hi ha guany). En aquest cervell és on s'originen les retallades, l'austeritat, la manca de sentit ecològic, etc. El neoliberalisme, comportament reptilià, és una amenaça per al futur de l'espècie i del planeta (els mercats són cocodrils). Tan de bo que Rajoy fóra capaç de no obeir Merkel i els alemanys en el seu intent de dirigir-nos, ara també, com ho varem ser en temps de Franco i de Hitler.




          Aleshores  ja  donaren  bastants proves d'estar dominats pel cervell reptilià  instintiu (espai vital, raça, lluita, subsistència, sexe, cap sentiment, cap emoció, ni passat ni futur...).


----    ----    ----

                                 Quan Rajoy destapà el seu programa
                                 Per donar de mamar als votants
                                     (ja vorem quan ho farà)
                                 Tots els nois, tots els nois el miraven
                                 Esglaiats, espantats, esglaiats.



1 comentari:

Pura Peiró Bertomeu ha dit...

Ara ja sé perquè em va semblar, el dia de l'investidura, que Rajoy tenia pits: la pitrera li tibava amb les retallades amagades al si!