La crueltat

La senyora Merkel renyant-nos
perquè no volem ser els únics que paguem la crisi, 
ja que no en som els responsables

        Quan un cocodril clava els seus queixals en el cos d’una presa, gaudeix. Gaudeix pel plaer de satisfer la fam, com gaudim nosaltres quan mengem famolencs la cuixa d’un xai torrada al forn. El cocodril no sent plaer pel sofriment de la víctima. El seu organisme no disposa de l’aparell adequat. No la mata pel gust de matar, com el caçador, sinó per saciar la fam, com nosaltres. Nosaltres, però, disposem de les condicions orgàniques per compartir el sofriment de la víctima, de la qual és la cuixa que mengem. Podem pensar a la vida truncada del xai. Però no és quan mengem que l’estem truncant. Per això ens és fàcil separar una cosa de l’altra. Si cruel és aquell que és delecta a fer el mal o a fer sofrir, podem pensar que el cocodril  o nosaltres, en alimentar-nos, no som cruels. O, si voleu, som innocentment cruels (més els cocodrils que nosaltres).

        Diríem, però, altra cosa del caçador o, al menys, d’algun tipus de caçador esportiu. El caçador gaudeix matant l’animal. No, perquè s’hi estiga alimentant, ja que no s’alimenta quan caça; potser, però, perquè cobra una peça, que vendrà i li servirà per a viure, o simplement per esport, per gust, per vèncer.

        Els addictes a les curses de toros són com els caçadors: o no senten el sofriment dels bous o el senten i els produeix plaer. Tenim també aquells que es vengen produint sofriment a qui abans els l’ha produït, o el torturador que frueix amb el sofriment aliè, o, en fi, els mercats i els responsables del sistema neoliberal, els quals, per aconseguir els beneficis projectats, causen tot el mal i sofriment que faça falta. Els responsables d’aquests, també, una de dos: o bé per alguna causa no senten el dolor que produeixen o d’alguna manera es complauen en ell.

        Crueltat, podem dir ja, és fer sofrir i complaure’s en el sofriment causat o ignorar-lo intencionadament o, sense ignorar-lo, menysprear-lo per no considerar-lo digne d’atenció. Segurament perquè la felicitat, el plaer, el bé aconseguit, ho justifica, o perquè els éssers vius (persones o animals) que pateixen són considerats inferiors i el seu sofriment no compta.

        També hom anomena cruel qualsevol fet que cause gran sofriment als éssers vius, sobre tot humans. En aquest sentit podem dir que l’univers i, per tant, la natura, és cruel quan es produeixen grans catàstrofes, com les erupcions volcàniques, els terratrèmols, els “tsunamis”, les inundacions, etc, que causen cruels sofriments. I aquelles formes de vida i aquells valors econòmico-político-socials, que produeixen desastres i sofriments a gran escala com el neoliberalisme amb els sistema de mercats financers desregulats i propietat privada fora de seny, que equival a abandonar-nos a mercè de la crueltat natural dels homes. I són cruels tots aquells i aquelles que prefereixen aquest sistema d’organització mundial.

        Els mercats, i el sistema neoliberal que els fa possibles, són cruels: procuren el seu benefici subjectiu i no importa el mal i el sofriment que puguen produir. No es complauen necessàriament en el mal aliè, però no el senten, no els importa, el justifiquen, perquè serveix per a assolir el que ells busquen. Els milions de desnodrits, de malalts, d’aturats sense drets, habitants del nord d’Àfrica no signifiquen res per a ells a no ser que siguen, com ara, una amenaça per als seus negocis. Les malalties produïdes, les llars destruïdes, les desgràcies provocades, l’angoixa, les depressions, el dolor de milers de persones, no importa, el que importa és el benefici. Això és crueltat.

        Els mercats financers neoliberals són cruels i ho són, sobre tot, les regles del joc, gràcies a les quals els mercats són com son. El neoliberalisme ha organitzat la vida humana sobre la crueltat. La vida dels altres, llur felicitat, llur benestar no importen. El que importa és el progrés econòmic dels privilegiats, llur benefici privat creixent, la pujada interminable. Un món dirigit per persones humanament defectuoses, per cruels. Un món canalla, degenerat i criminal.

        L’estructura d’aquest món impedeix que les persones actuen de forma solidària. L’honestedat no és rendible; la solidaritat, extingida; la compassió, rebutjada; la misericòrdia, ridiculitzada: no hi caben. Només s’hi pot sobreviure amb la crueltat, amb la propietat privada i el benefici privat. Els solidaris que queden pereixen, fracassen o passen desapercebuts. És un sistema muntat sobre l’individu tancat en si mateix, incapaç d’obrir-se als altres i als seus problemes.

        Pel nord d’Àfrica està sorgint ara l’esperança. Tan de bo que el neoliberalisme i els seus mercats desregulats, que fins ara han sigut tan cruels amb els habitants d’aquesta regió (i d’altres), mitjançant les dictadures que han alimentat, no l’escapcen abans de nàixer.

        Estem assistint al final de la resignació de la joventut nordafricana i àrab. Seria hora, també, que assistirem al final de la resignació de la joventut europea i, concretament, de l’espanyola. Ja n’hi ha prou que, amb el nom de llibertat, el neoliberalisme de la senyora Merkel i una UE retrògrada ens la retalle descaradament amb l’excusa de la crisi: més de quatre milions sense treball, acomiadament abaratit, jubilació retardada amb pensions substancialment retallades, nòmines en perill per la minva de llibertats amb el projecte de desmantellar la negociació col·lectiva i desvincular els salaris de la inflació tot vinculant-los a la productivitat, per a que els amos sempre guanyen i els criats casi sempre perden... I més que vindrà, si no ens espavilem.

        Haurà arribat ja l'hora d'exigir que deixen de fer passar per llibertat allò que no és més que repressió?

Egipte

                            El poble conjuntat sembla que, per fi, ha triomfat