dissabte, 15 de maig del 2010

La sortida de la crisi



La caverna de Plató
  •  Plató, al mite de la caverna, imagina unes persones encadenades de braços i peus i incapaços de girar el cap, perquè el tenen immobilitzat. Estan en una caverna que té una entrada oberta a contrallum al llarg de tota la cova. La llum que entra per aquesta porta projecta a la paret del davant seu tot el que hi passa, de manera que ells només veuen les ombres de la realitat exterior, la qual no poden mirar, com ja hem dit, perquè tenen el cap immobilitzat. Per això creuen que les ombres que veuen són la realitat. Una d’aquestes persones aconsegueix alliberar-se de les cadenes, surt de la gruta i descobreix la realitat veritable. Torna a la cova per informar els companys i ajudar-los a sortir, però aquests s’hi neguen.
  •  El Show de Truman és una pel•lícula dirigida per Peter Weir i estrenada en 1998. El protagonista és objecte d’una realityshow des d’abans de nàixer, de la qual ell no en sap res. La ciutat on viu és un plató o setting immens al costat d’un llac artificial (suposadament el mar) que figura com natural, en el qual es produeixen tempestats a discreció del director. El cel és una cúpula construïda, més immensa encara. És el límit del setting o caverna. Els veïns són actors i actrius. Una quantitat d’efectes especials inversemblants, però ocults, impedeixen al protagonista adonar-se’n que tot és fictici. Ell no està veient ombres o efectes de pantalla: és ell les ombres que altres veuen i ho saben. Viu, però, en una ficció, en un setting.
  •  El sistema econòmic que ens regeix és una altra ficció, com la caverna, o els show de Truman. Com a la caverna de Plató, ens fan veure les ombres del sistema de lliure mercat, el liberal-capitalista, però no totes, sinó les seleccionades. No veiem qui el maneja, al servei de qui està, a qui beneficia. El sistema complet està fora i no el veiem. No veiem tampoc la resta de la realitat dins de la qual es troba el sistema. Ens amaguen les conseqüències, els antecedents i els concomitants. Conseqüències: posem per cas, la crisi que estem patint ara, amb els retalls, que per a molts suposa la misèria absoluta. Antecedents i concomitants, per exemple, les catàstrofes naturals, que no són tan naturals. L’horror de la catàstrofe d’Haití és degut a la dictadura del lliure mercat mundialitzat per a afavorir empreses USA super-potents amagades fora de la caverna com a circumstàncies reals no projectades sobre la paret de dins. USA subvenciona als conreadors d’arròs; Haití, per pobresa i liberalisme, no subvenciona els seus arrossers; USA els ven l’arròs més barat. Conseqüència: els arrossers abandonen la terra i s’afilien a la pobresa. Per tant, l’horror de la catàstrofe sembla natural, és, però, artificial. I així, de tota la resta: recordem les dictadures imposades o tolerades per França i USA que han estat ofegant Haití des que van ser els primers negres que s’independitzaren. Fins i tot podríem comparar aquestes dictadures amb la dels Castro, ni imposada ni tolerada per cap dels dos imperis i els seus seguidors, i veure com se’n surten.

Haití

  •  També el podem analitzar com una ficció a l’estil Show de Truman. Tot el que ens rodeja és ficció, ficció manipulada des de fora. Si no acomplim les regles de la realitat fictícia, ens aboquem al fracàs. Les regles d’aquesta ficció així ho determinen. Si hi ha algun incident o aspecte real que no encaixa, l’eliminem fingint un accident o qualsevol altre estratagema. El protagonista d’aquesta ficció també és capaç de sortir fora i descobrir la realitat més enllà de l’aparença enganyosa.
  •  La diferència entre una i l’altra ficció rau en què, per a Plató, l’alliberat és un ser més intel•ligent, el savi, un leader voluntariós, un agitador, que vol redimir les masses incultes i passives, les quals, tanmateix, estimen la seua ignorància i no li fan cas. Estan destinades a ser dirigides. En Plató s’estableix una diferència de nivells humans dins de la classe encadenada: el leader agitador i les masses amorfes.
  •  En Peter Weir, es tracta d’un sol individu (deixem a banda, ara, totes les interpretacions possibles i força interessants del que signifiquen el productor, el realitzador, els intèrprets i els espectadors del show). Suposem que l’individu en qüestió, Truman, representa la humanitat sotmesa a la dictadura del lliure mercat (productor, director, intèrprets, efectes especials…). Doncs bé. En aquesta pel•lícula la humanitat se’n surt, es rebel•la i pren el comandament de sí mateixa: s’allibera sense necessitat de leaders.
  •  Què opineu de tot açò? Pense tornar a parlar-ne al proper post.
Truman sortint de la caverna

2 comentaris:

Anònim ha dit...

La comparació és força interessant. Només una aclaració: Cap productor televisiu ens ha muntat tot aquest escenari per enganyar-nos. No hi ha una o moltes persones que hagin organisat la cova per amagar-nos les coses de manera que els pobres només vegen un' ombra de la realitat. Si fós així, podríem lluitar contra ells. Tindríem un enemic clar. Estem en un món que s'ha fet a sí mateix. Els qui han aconseguit privilegis els intenten perpetuar, tant individus com grups socials o països, però les revolucions han passat de moda. La democràcia aparentment ens donava la oportunitat de canviar les regles del joc a la majoria, però això era només un bonic mirall. Ningú sap com canviar les regles del joc perque no n'hi han.

Rais ha dit...

"Cap productor televisiu ens ha muntat tot aquest escenari per enganyar-nos". Efectivament. Però n’hi ha molts que sí han volgut i volen enganyar-nos. Altres ens enganyen sense assabentar-se’n. Nosaltres ens auto-enganyem, unes voltes conscientment i altres inconscient. I així, amb els enganys dels altres i amb els auto-enganys, amb els encerts d’uns i d’altres (ni tot és veritat, ni tot és falsetat, ni sabem ben bé què és veritat i què és falsetat), moguts per les urgències de la vida (aliment, seguretat, amor, família, prestigi, vanitat, etc. etc.) hem anat fent i transformant el món en què vivim. Pense que, tant el mite de Plató com la pel•lícula de Peter Weir ens podem servir de suggeriment per a pensar la realitat d’una altra manera. La política econòmica, per exemple, no és tal com apareix a simple vista. Hi ha molts interessos darrere que depenen de la fe de la gent o que és desenvolupen millor gràcies a aquesta fe. Intentar sortir-se’n, si és possible, em sembla una tasca inacabable, tasca que jo voldria que la gent mamprenguera i no la deixara mai.