Haurem partit del no res per, al capdavall, assolir el cim més alt de la misèria?

La caverna

Si analitzem pel nostre compte el mite de la caverna platònica, podrem veure que la cova és real, les persones són reals, les de dins i les de fora, les cadenes són reals i reals són les ombres projectades a la paret. No és real, però, allò que els encadenats creuen que són aquestes ombres, perquè són projeccions del que passa fora, i ells no ho saben ni volen saber-ho.

Jo, per la meua part crec que la veritable realitat, la solució del problema, no està fora, sinó dins, en aquest món. Sortir de la caverna no és sortir d’aquest món. És en aquest món on hem d’anar descobrint allò que és vertader, sortint a poc a poc de l’engany (no d’un cop, d’una vegada i per a sempre). És aquí on hem d’anar assolint la llibertat possible, alliberant-nos progressivament de les cadenes. Sortir de la caverna no significa, doncs, altra cosa que sortir de l’error, de la submissió, de la fe cega.

No obstant, el fet que al mite els presoners es neguen a acceptar la notícia del company auto-alliberat ni vulguen, trencant les cadenes, sortir a comprovar-ho, ens fa pensar que comencen a no estar segurs del que creien saber: el significat de les ombres i la natural comoditat de les cadenes. Aleshores, aquesta fe insegura va convertint-se en una altra cada vegada més tossuda i menys racional, capaç de matar el missatger alliberat.

Hi ha qui vol saber i hi ha qui prefereix ignorar obstinant-se en la ignorància. Aquest entossudiment revela un grau elevat de feblesa intel·lectual i, fins i tot, psicològica. Feblesa i por, por no reconeguda, por inconscient. El poregós és feble. Per això té por i mata el missatger. Por que arribe al seu coneixement que els crims perpetrats pels franquistes en la guerra i en la postguerra, amb la finalitat de fer desaparèixer una manera de pensar, eren crims contra la humanitat, una espècie de genocidi, crims horribles i repugnants; por d’assabentar-se qui són els criminals que els van cometre; por d’aplegar a saber fins on arriba la corrupció del cas Gürtel; por que els catalans puguen escapar-se del nostre domini i ser diferents; por de descobrir que el poder polític no es més que una delegació del veritable poder: el de les corporacions econòmiques que estan darrere del lliure mercat. Por de desemmascarar el lliure mercat, tan lliure, tan lliure, que és una dictadura per a nosaltres (si no ho creus, compta quantes tisorades ens obliguen a patir i com serà impossible carregar els rics amb l’impost promès). Por d’arribar a comprendre que la política econòmica del creixement indefinit i del mercat desregulat creixerà de tal manera que arramblarà amb tot i, conseqüentment, amb sí mateixa, si no frenem a temps aquest cavall desbocat.

Indubtablement no tots tenen eixa por: són els que voldrien que ningú no sabera mai què reflecteixen les ombres de la pared, que mai ningú sortira de la cova, que tots romangueren sempre en l’error. D’aquests explícitament no parla Plató. També tenen por, però una altra: por por de perdre el que gaudeixen gràcies a la ignorància dels altres.

És possible que el secret de tot aquest embolic estiga en el plaer i la comoditat de les cadenes. No seria la primera volta que el poble prefereix les cadenes a la llibertat. No heu oït parlar del famós clamor popular en suport de Fernando VII (el que “usaba paletó”) quan aquest va derogar la Constitució liberal de Cádiz? Cridaven: “Vivan las caenas!”. Doncs, això mateix: el poble, de vegades, prefereix les cadenes.

Per tant, veient com veiem tots, ara per ara, el caire de la mentalitat popular, no sóc massa optimista. La nostàlgia de les cadenes daurades i de l’enriquiment fàcil (principi màxim de l’ètica neoliberal popular), les superxeries de polítics i periodistes, les llibertats banals que emmascaren la dictadura profunda, l’entestament en “mantenella y no enmendalla”, en fi, parlant clar i net: la “burrera” general; tot això plegat a vegades em fa pensar que no tenim sortida. Com el cartell que posa Dante Alighieri a la porta de l’infern, em ve la temptació de dir: “Lasciate ogni speranza”. Perquè, inspirat en Groucho Marx, crec que nosaltres, éssers humans, havent partit del no res, podríem aplegar al cim més alt de la misèria, si no canviem la visió que tenim de l’economia i de la política. Podrem fer-ho?

.........................................


Marginàlia

Són els jutges autèntics polítics i els polítics només que titelles dels jutges? O són els jutges les titelles dels polítics?

Si els jutges són polítics o viceversa, la democràcia està perduda.