dijous, 19 de novembre del 2009

Zaratustra i l’educació (2ª. part)


Naufragio, de Gabriel Alonso, oli, 1999

Reprenc, ara, la reproducció del “discurs” que vaig interrompre el dia 11/11/09:

“L’ensenyant no transforma l’alumne, és l’alumne qui es transforma ell mateix amb l’ajuda que demana al professor i, també, mitjançant el diàleg amb els altres. Propose que l’ensenyant es retire, però no del tot: és un auxiliar, un mentor o mentora al seu servei. L’ensenyant no ensenya: ajuda a aprendre, posa les condicions o situacions d’aprenentatge. Sempre arriba un moment que hom arracona l’ensenyant com s’arraconen les crosses quan la cama està curada. Resta, però, com amic. I el diàleg amb els altres, l’ensenyant inclòs, no s’arracona mai.

“Cada alumne és fill de son pare i de sa mare, no n’hi ha dos iguals. Cadascú té els seus interessos, els seus gustos, les seues experiències, el seu ritme, la seua capacitat, etc. Per això han de ser tractats de manera diferent. La justícia (la distributiva), deia Aristòtil, consisteix a tractar de manera igual als que són iguals i de manera diferent als que són diferents (i no cite a Marx, perquè avui és un escriptor maleït, del qual tots fugen). Això que diu la llei sobre l’atenció a la diversitat és, en principi, correcte. Però no en la mateixa classe i amb un sol professor. Cal multiplicar les classes i els professors, els currículums i els títols segons les necessitats dels alumnes. Cal desregular l’Acadèmia, el contrari que cal fer amb el mercat econòmic. Per què hem de tenir alumnes en classe contra la seua voluntat (convidats de pedra o enemics persistents)? No es millor que facen una altra cosa que els siga més beneficiosa, que hi passen un temps i desprès tornen o s’encarrilen per un altre camí? Per què tots els alumnes han d'aprovar un curs o suspendre’l? No podrien aprovar-ne, per exemple, mig o un terç en un any? No serà millor que cadascú progresse al ritme de la seua naturalesa?

“Tampoc és tasca de l’ensenyant transformar la matèria bruta de l’alumne en un producte competitiu per al lliure mercat (desregulat o no). No ha de considerar-lo “matèria”, ni bruta ni neta. Els centres d’ensenyança no són empreses i el seu rendiment no és rendiment empresarial. Ni tampoc hauria d’usar-se la paraula rendiment”.

El professor quedà pensarós i tractà, perplex i escèptic, d’assimilar aquest llarg missatge. Em va dir: “Perdona, però sembla que has oblidat una cosa: els alumnes venen ja formats i conformats pel món empresarial neo-liberal en què vivim. Més encara, no sols els alumnes, també les autoritats acadèmiques (i, no cap dubte, els pares i mares). Aquestes autoritats veuen els centres com es veu una empresa: han de ser rendibles, fàbriques productores de qualificacions i títols cara a la inserció dels alumnes en la cadena productiva i/o en la cursa de l’enriquiment. Menystenen tot el que desvia d’aquest objectiu. Els alumnes, damunt, configurats com estan per l’empremta de la publicitat consumista, esperen impacients un món paradisíac, en el qual basta allargar la ma per a aconseguir la satisfacció dels seus desigs. Per això, lamente que el teu discurs estiga una mica passat de moda”.

Callàrem tots dos i ens miràrem a la cara. L’única cosa que flotava en l’ambient era la sensació de naufragi.


1 comentari:

Pura Peiró Bertomeu ha dit...

Possiblement mai en la història hi ha hagut tanta desafecció generalitzada dels alumnes envers els mestres d'escola. Per desafecció vull dir indisciplina, falta de respecte i també insults i agressions...
Quan pense en el per què de la situació que vivim amb més o menys humor i resignació els mestres, em ve al cap el que diuen els marxistes sobre la ideologia dominant en una societat, que és la ideologia de la classe socialment dominant; ideologia que l'escola reprodueix i transmet pel fet de la seua funció socialitzadora.
Potser doncs que la desafecció envers els mestres ara siga una manifestació simptomàtica de la desafecció social envers una ideologia neo-liberal vestida amb valors a l'escola i despullada d'aquests valors en les relacions socials, econòmiques i polítiques?

Desafecció envers els mestres que em recorda igualment, el títol d'un dels articles, dels anys 70, del periodista estadounidenc, Tom Wolfe, sobre els atacs dels negres nord-americans contra els treballadors dels serveis socials, la cara i els ulls d'un sistema injust i discriminador: "Mau-mauando* contra el parachoques". Els mestres hui, com els serveis socials nord-americans de l'article de Wolfe, seriem els para-fangs d'una societat amb una ideologia que dóna respostes poc vàlides a les necessitats del conjunt de la societat?

* La rebel·lió de Mau Mau fou una revolta camperola anti colonial a Kenya que va durar entre l'octubre (de fet el setembre) de 1952 i el setembre de 1956 (entre 1951 i 1959, incloent-hi accions menors). Wikipédia.