Què és el neoliberalisme

Entrada anterior: A la realitat li agrada amagar-se

El deixeble de Margaret Thatcher
mirant el futur

A continuació resumisc un article del professor Vicenç Navarro, basat  en un altre del professor Danny Darling (Universitat de Sheffield), que ratifica les idees que el primer ha publicat en diverses ocasions: 

   ......     .....     .....

En 1945, els super-rics (el 0,01%) de Gran Bretanya rebien 123 voltes més renda que la renda mitjana dels britànics. En 1965, tal diferència s’havia reduït a la meitat (62 voltes). En 1978, l’any que Margaret Thatcher va ser elegida primera ministra, havien obtingut la diferència més petita (28 voltes), gràcies a les polítiques redistributives que s’havien practicat entre el 45 i el 78.

La Thatcher es proposà remeiar la situació. Va debilitar el Partit Laborista dividint-lo. Com? Maquinant la creació del Social Democratic Party, que va complir la seua missió de dividir les esquerres. Però la major victòria la va obtenir quan el Partit Laborista es va convertir en el New Labour o Tercera Via, el qual, un cop va substituir el govern conservador, continuà les mateixes polítiques neoliberals iniciades per aquesta fèrria senyora. Aquestes polítiques neoliberals, juntament amb les del Sr. Reagan en EEUU, constituïen un atac frontal al món del treball i als sindicats.

En 1990, quan Thatcher abandonà el poder, els super-rics (el 0,01%) ingressaven 70 vegades més que la mitjana. Aquestes polítiques van ser continuades pel New Labour de Blair [molt new però poc Labor], de manera que en 2007 el 0,01% havia reeixit a posseir 144 vegades més que la mitjana i el 50% de la població tenien menor renda que en 1983. Avui el 30% de la població viu en habitatges inhabitables i/o insuficients, el 7% està desnodrida per manca d'aliments i una persona de cada tres no disposa de bastants recursos per a escalfar la casa. 
                                    
Vide: "Qué és el neoliberalisme", de Vicenç Navarro

                                       ......     .....     .....

Aleshores podem generalitzar, a partir de les idees i les dades aportades per Darling i Navarro sobre Thatcher, Blair i Gran Bretanya, que el neoliberalisme és una doctrina i una pràctica contra gran part de la població; que la crisi actual no és un accident imprevist, sinó una conseqüència natural dels principis que regeixen el sistema; que estem immersos en una guerra, una lluita de classes, una revolució, en la qual els revolucionaris són els super-rics, els rics  i els paniaguados que els envolten, l'obsessió dels quals és girar la truita i acabar amb la més mínima expressió de les polítiques redistributives, sorgides en altres temps per contrarestar l'atracció que el comunisme exercia sobre les masses, quan aquest encara no les havia defraudat. Així, doncs, el neoliberalisme se'ns presenta com la doctrina polític-econòmica pròpia d'un món sense esperança, sense generositat i sense amor. Hom albira un futur en el qual la gent, en lloc de lluitar contra l'explotació, lluitarà contra el veí pel privilegi de ser explotat i poder viure una vida de bestiar per al consum dels amos.

Cristine Lagarde (FMI) i Mario Draghi (BCE),
"Ciutadans per sobre de tota sospita"

No hi ha societat, només individus de classe superior

                                                                                                Entrada anterior: Llenguatge i realitat

Guerrera al front de la seua troupe

Margaret Thatcher ha sigut, i és encara, admirada per la seua troupe neoliberal. Sobre ella s'han expressat moltes opinions laudatòries i s'han citat famoses frases seues. En recorde alguna: "la societat no existeix. Només hi ha homes i dones individuals", o "la gent és pobra perquè no treballa i no utilitza els seus talents". També recorde que va combatre i vèncer els sindicats obrers i que aquesta victòria va ser contra els individus, homes i dones, obrers i obreres, i les seues famílies, els quals i les quals varen esdevenir pobres, perquè ella els va arrabassar el lloc de treball; i no varen poder utilitzar els seus talents per culpa d'ella. Açò em fa pensar que per a ella no solament no existia la societat, però tampoc certs individus: aquells proletaris que no contribueixen de la manera prevista a l'increment dels beneficis de la neoliberal troupe, classe o societat superior: els individus ben situats dins del sistema. Una cosa pareguda al que ara passa amb les reformes estructurals de Rajoy, que semblen la consumació del que ella va començar.  

Recorde també que va realitzar moltes privatitzacions: hospitals, centres educatius, ferrocarrils, etc. Els hospitals privatitzats, moguts pel guany (segons el dogma vigent), van originar més tard multitud de malalties i morts, com hem sabut recentment per la premsa. Els ferrocarrils van sofrir accidents a dojo, amb un nombre intolerable de persones mortes i ferides (foren privatitzats per a obtenir beneficis, no per a servir als passatgers). També aquí, en aquest aspecte, el PP valencià pot estar orgullós d'haver-la imitat. Cotino ens ho podria dir, si no fóra mut. I, en fi, no podem oblidar l'actual crisi neoliberal, originada per ella i Reagan, crisi que està produint tantes malalties, morts i sofriments que som incapaços d'enumerar. 

No puc oblidar tampoc les meravelloses relacions que aquesta Dama de Ferro va mantenir amb el carnisser Pinochet. Amiga dels repressors, deia que volia llibertat i la imposava. Una llibertat que eren, i són, cadenes, sofriments, malalties, morts. Podríem dir-li a ella i a la seua troupe: "Vosaltres els neoalliberadors sou els terroristes repressors!". 

En l'atemptat de Boston han mort 3 persones i han resultat ferides casi 300. En l'accident neoliberal de Texas n'han mort (diuen) 14,  les persones ferides ascendeixen al voltant de 200. Del barri limítrof han quedat destruïdes 70 cases (no podem imaginar la desolació de les persones supervivents afectades per la tragèdia). En el de Bangla Desh, 300 mortes i més de 1.000 ferides. En la tragèdia d'una fàbrica de pesticides en Bhopal (India, 1984. Responsable, la companyia nord-americana Unió Carbide), 20.000 mortes, etc. La diferència entre la tragèdia de Boston i les altres rau en açò: que la primera està maquinada contra una societat concreta, i les altres, per incrementar els beneficis de la troupe selecta d'individus ben situats dins del sistema, segons els principis neoliberals de Reagan, Thatcher, Pinochet i un reguitzell innombrable de presumptes implicats neoliberals. La primera constava de bombes que havien d'explotar en un moment determinat; les altres constaven de bombes amb efecte retardat per a explotar en temps no previst, però acceptat (i siga el que déu vulga!). Així, doncs, podem pensar que totes són actes terroristes.

Hi hauria, doncs, dues classes de terrorisme. Un seria el de fora del sistema, com el sofert a Boston. És el terrorisme així denominat per la classe social que dóna nom als fets. L'altre seria el de dins del sistema, com l'accident de Texas, els accidents dels ferrocarrils de Gran Bretanya, el de Bangla Desh, el de Bhopal, el del metro valencià... Aquests són considerats accidents per la mateixa classe social que n'és responsable. Causen, però, morts, dolor i fam, tants o més que el terrorisme de fora. Són una forma de la lluita o guerra de classes. Consisteixen a estalviar les despeses que impliquen les mesures de seguretat i el compliment de les normes internacionals. Guerra dels de dalt contra els de baix. Els botxins són els de dalt. Les víctimes, som els de baix. Són accidents, però accidents terroristes, exigits per la necessitat del guany neoliberal, basat en l'estalvi de les mesures de seguretat exigides per la normativa internacional. Guany per damunt de tot, de qualsevol vida humana de baixa estofa.

Ara, justament ara, em sorgeix un dubte i una pregunta. Permeteu-me expressar el dubte, si dubtar no és pecat, i fer-vos la pregunta, si preguntar no és ofendre: podríem considerar actes terroristes les accions preferents, els desnonaments, les retallades, les reformes laborals, les educatives, etc.?

Estem vivint una lluita de classes molt agressiva, d'una agressivitat rabiosa. Curiosament, però, les agressions venen dels de dalt contra els i les de baix, els quals i les quals es limitem a sofrir (i potser somiar...).

Tragèdia del metro de València

Tragèdia de Bhopal